Des dels seus mateixos orígens, allò que ha estat essencial en el catalanisme ha estat sempre la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Tothora aquest ha estat el seu tret més característic i definitori, l’autèntic eix vertebrador al voltant del qual s’han articulat les diverses versions de Catalunya integrades pel catalanisme. Regionalistes i autonomistes, nacionalistes i federalistes, confederalistes i separatistes, tots els corrents del catalanisme han tingut molt clar sempre que allò que realment distingeix i singularitza Catalunya és la seva llengua i la seva cultura.

Precisament per aquesta raó resulta no solament estrany sinó francament escandalós que el Govern de la Generalitat destini a la cultura, en el seu sentit més ampli, tot just el 0,65% dels seus pressupostos actuals. Aquest 0,65% destinat representa que l’actual Govern de la Generalitat dedica només 30 euros anuals per persona a la cultura. Una xifra ridícula, molt per sota no ja de la de Dinamarca, tan sovint esmentada com a referent i exemple a seguir –880 euros per persona i any–, sinó també per gairebé la totalitat dels estats europeus: 607 euros a Suècia, 508 euros als Països Baixos, 476 euros tant a França com a Itàlia, 233 euros al Regne Unit, 158 euros a Portugal, 146 euros a Polònia, 108 euros a Andorra, 47 euros a Bèlgica…

A Espanya, on totes les comunitats autònomes tenen transferides les competències en cultura, el ministeri de Cultura aporta a cada comunitat autònoma uns 20 euros per persona i any, destinats especialment a les grans institucions i consorcis culturals participats per l’Estat, com passa també a Catalunya.

És vergonyós que un govern de la Generalitat menyspreï i maltracti tant dos dels pilars fonamentals del catalanisme. És particularment escandalós, a més, quan es tracta d’un govern que es proclama no només  nacionalista, sinó que diu que vol esdevenir un Estat propi. El dret a la cultura, el dret a l’accés a la cultura per part de tots els ciutadans d’un país, és un dret individual i col·lectiu inalienable. Per a un país com Catalunya, que es distingeix i diferencia per la seva llengua pròpia, i per tant també per la seva cultura pròpia –sense que això comporti ni impliqui que aquesta cultura pròpia sigui només la que s’expressa en la llengua catalana–, la dimissió del Govern de la Generalitat en cultura és un símptoma inequívoc de la seva manca de
prioritats BÀSIQUES per a la ciutadania a la qual ha de servir.

La plataforma Actua Cultura, que es va donar a conèixer públicament fa pocs dies a Barcelona, reclama que aquest irrisori 0,65% pressupostat per a cultura passi a ser de manera immediata del 2%. Aquest és el percentatge que el Govern d’Espanya destina actualment a cultura, malgrat que quasi totes les competències en aquesta matèria estan transferides a cada
comunitat autònoma, com ja he esmentat abans. La reivindicació d’Actua Cultura no pot ser desatesa per part del Govern de la Generalitat.

El dret individual i col·lectiu a l’accés a una cultura de qualitat no pot ser novament menystingut o desatès. La cultura sí que és una estructura d’Estat! Actua Cultura ha dit prou, i fa bé de fer-ho. Les retallades tan irracionals i dràstiques que els successius governs de la Generalitat presidits per Mas, Puigdemont i Torra han aplicat aquests últims anys han afectat tota mena de serveis públics i prestacions socials essencials. No només en salut i en educació, en atenció a les persones i els col·lectius més precaris. També en cultura. La gent d’Actua Cultura anuncia que passarà a l’acció si no és atesa la seva reivindicació de mínims: l’assoliment d’un minso i insuficient 2% dels pressupostos generals de la Generalitat per a cultura.

Actua Cultura reclama també que el Govern de la Generalitat aposti d’un cop per l’acostament entre educació i cultura, per una política de creació i promoció de públics, pel necessari rescat de les humanitats en la trajectòria educativa, per la protecció d’espais culturals a preservar contra l’especulació immobiliària, per una bona llei de mecenatge… La seva no és una simple reivindicació econòmica. És l’exigència d’un canvi radical de paradigma en la concepció que el Govern de la Generalitat –i, per tant, els partits que l’integren i també els que li donen i/o donin suport en la pròxima votació pressupostària– té de la cultura i el seu tractament polític i social.