A la Via Catalana no m'hi trobareu. Jo sóc català, però no sóc independentista. Crec, per múltiples raons, que aquest projecte polític –que respecto com a demòcrata- és un error històric que ens mena a la frustració... i, en alguns casos, a l'exasperació.

 

Jo vaig ser a la manifestació de la Diada Nacional de l'Onze de Setembre de l'any passat. Subscrivia i compartia el lema: "Catalunya, nou Estat d'Europa". Baden-Württemberg és un estat (federat d'Alemanya), Califòrnia és un estat (federat als Estats Units), Tasmània és un estat (de la confederació australiana), el Punjab és un estat (federat de l'Índia).

 

M'agrada el concepte de la Via Catalana, una llarga sardana lineal, donant-nos les mans. Hi participaria amb molt de gust, però no subscric ni comparteixo la seva apel·lació directa a la independència. Amb tot el bon rotllo que vulgueu, però la considero excloent.

 

Tal vegada perquè vinc d'un poble, Vilanova del Camí, on la població és immigrada en un 80% i els meus amics de jocs quan érem petits venien de terres andaluses, murcianes, extremenyes... Com passa a L'Hospitalet, a Badalona, a Santa Coloma de Gramenet, a Cornellà, a Sant Boi, a El Prat, a Gavà, a Sant Adrià, a Sant Joan Despí, a Viladecans, a Esplugues, a Sabadell, a Terrassa, a Rubí, a Barberà, a Cerdanyola, a Ripollet, a Montcada, a Castelldefels, a Mollet, a Parets, a La Llagosta, a Granollers, a Mataró, a Sant Feliu de Llobregat, a Molins de Rei, a Abrera, a Olesa, a Santa Margarida de Montbui...

 

Em sap molt de greu que la societat catalana la tensem en independentistes i espanyolistes. Entre altres coses perquè això és una fal·làcia. Els qui no som independentistes, com jo, no ens considerem ni som espanyolistes. Diria que som milions els catalans que pensem i sentim d'aquesta mateixa manera. Se'ns intenta segregar en dues comunitats antitètiques i enfrontades quan tots formem part d'un mateix poble, com en el cas del meu, Vilanova del Camí. I sento dir-ho, però és així: són els independentistes els qui, en afirmar-se, ens volen dividir.

 

Des de 1977, he participat activament en totes les diades nacionals de Catalunya. Aquest any no ho faré, per a no ser "comptat com a independentista", com ha dit el vicepresident de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jaume Marfany. Vist en perspectiva, considero que a la manifestació de l'any passat em van enganyar: sense avisar-me, també van "comptar-me" com a independentista i el president Artur Mas em va instrumentalitzar per dissoldre el Parlament. No tornaré a caure en aquest error.

 

A les passades eleccions al Parlament de Catalunya, els partits independentistes –ERC i CUP- van obtenir 625.000 vots. CiU, que també dóna suport a la Via Catalana, 1.120.000 vots. Quanta gent anirà a la cadena? Tot i no participar-hi, desitjo als organitzadors que sigui un gran èxit per tot l'esforç que hi esmercen. Però que pensin sempre que a Catalunya som set milions i que la base de la convivència és la tolerància.

 

Ser no independentista no és el mateix que ser antiindependentista. Malauradament, molts independentistes no pensen ni opinen el mateix dels no independentistes, als qui estigmatitzen pel broc gros amb l'apel·latiu "unionista", importat de la guerra civil entre catòlics i protestants als carrers de Belfast o Londonderry.

 

Ho sento: Catalunya mai no serà Irlanda del Nord. La gran majoria que no anirem a aquesta Via Catalana, tal i com ha estat formulada per l'ANC, també tenim valors i ideals, respectables i no menyspreables. A mi, com a català de soca-rel, se me'n refot que m'insulteu en els comentaris que alguns feu als meus articles. Però als meus amics de jocs infantils, no me'ls toqueu ni els escarniu!.