Els catalans tenim una missió primordial en aquest Planeta: cuidar el tros de terra on vivim i treballem per tal que les pròximes generacions puguin gaudir-ne. Hi haig de dir que aquesta tasca prioritària que ens ha estat confiada per la Història no l'estem fent gens bé. Des d'un punt de vista mediambiental, Catalunya és una merda.

Ens vantem que hem prohibit les curses de braus (els correbous, no) per evitar la tortura d'aquests animals. Molt bé. Però, a la vegada, ens hem convertit en l'escorxador de porcs més gran d'Europa. Cada any, sacrifiquem 18,6 milions de caps de bestiar i les condicions de vida dels porcs a les granges catalanes són, per norma general, abominables.

Hem deixat que el lobby dels porcs -una indústria altament contaminant que la majoria de països europeus intenta minimitzar tant com pot- s'hagi convertit en un poder fàctic que imposa la seva llei a casa nostra. El cas paradigmàtic el tenim amb el nou conseller d'Agricultura, Jaume Ciuraneta, propietari de granges i representant dels interessos corporatius d'aquest potent sector.

A Catalunya hi ha més porcs que persones. Però, de la mateixa manera que la Generalitat i els ajuntaments s'han preocupat per tractar i depurar els residus que generem els humans, les dejeccions porcines s'escampen de manera irresponsable pels camps de conreu, provocant una gravíssima contaminació del subsòl que afecta les aigües freàtiques i les rieres. Aquesta situació ha esdevingut ecològicament insostenible i així ho ha denunciat de manera reiterada la Unió Europea.

La connivència de la Generalitat amb les indústries pol·luents també és especialment escandalosa en el cas de les mines de potassa de la Catalunya central. Malgrat les contundents sentències judicials, la multinacional israeliana Iberpotash continua abocant els residus a l'aire lliure i contaminant els aqüífers de la conca del riu Llobregat. La Unió Europea ja ha obert un expedient sancionador per aquest desastre ecològic.

O en el de les tres centrals nuclears d'Ascó i Vandellòs, unes cafeteres que no paren de donar ensurts tècnics, posant en risc la vida del país. Això sí, qui fou la mà dreta d'Artur Mas, l'exsecretari de Comunicació, David Madí, cobra una morterada per ser el president del consell assessor d'Endesa a Catalunya.

Tota la retòrica nacionalista no ha servit per aturar la despoblació de les comarques de muntanya, en sentit contrari al que passa en els països europeus més avançats, on s'ha aconseguit revertir aquest dramàtic desequilibri humà. La manca d'una decidida política forestal també provoca que els boscos estiguin bruts i abandonats. Només cal que s'intensifiqui la sequera per convertir-los en un polvorí.

Ho acabem de constatar novament amb el paorós incendi d'Òdena. Una espurna incontrolada ha fet que, un cop més, el foc s'escampi voraçment i aleshores, correm-hi tots! Calen més bombers, sí. Però cal, sobretot, un Govern que estigui a l'altura de la seva responsabilitat fonamental: tenir cura d'aquest jardí destrossat que anomenem Catalunya.