Catalunya cau a trossos. La pandèmia ha contribuït a accelerar i a accentuar les nostres febleses i misèries col·lectives. Si l’independentisme ha ensorrat políticament el país, la Covid-19 ha deixat ferida de mort la nostra estructura econòmica i social. 

Jordi Pujol sempre ha explicat que la seva passió nacionalista i el seu afany per “reconstruir” Catalunya li va venir de la contemplació, de jove, d’una masia enderrocada al Tagamanent. Avui, Catalunya és un enorme Tagamanent i la dura paradoxa és que Jordi Pujol és, en gran part, el responsable d’aquesta destrucció, com a “conducator” del model d’administració i de país que ens van llegar els seus 23 anys de mandat directe (1980-2003) i els deu de propina que portem des del retorn, l’any 2010, de Convergència al Palau de la Generalitat. 

Veient l’actual devastació, podem prendre consciència del dolorós fracàs del projecte de recuperació de Catalunya després del restabliment de la democràcia a l’Estat espanyol. Un fracàs que està inevitablement lligat a la cadena de fracassos que han marcat la vida de Jordi Pujol i que hem acabat pagant el conjunt de la societat catalana, fins a l’ensulsiada present que ens ha acabat de rematar.

Igual que Joan Carles I de Borbó amb l’avui rei Felip VI, Jordi Pujol també tenia el seu hereu dinàstic: Oriol Pujol, destinat a ser el futur president de la Generalitat de Catalunya. Igual que Joan Carles I de Borbó amb l’avui rei Felip VI, Jordi Pujol va preparar a fons el seu cinquè fill perquè pogués succeir-lo després de l’interregne d’Artur Mas: el va fer cap del gabinet tècnic de Presidència (1993-96), director general d’Assumptes Interdepartamentals (1996-1999), regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1999-2000), secretari general del departament d’Indústria, Comerç i Turisme (2000-3), diputat, portaveu de CiU, cap del grup parlamentari de CiU i, finalment, secretari general de CDC (2012). 

Però la cursa meteòrica d’Oriol Pujol a la presidència de la Generalitat es va estroncar en sec l’any 2012 per la seva ambició de fer diners ràpids, intentant emular la posició econòmica dels seus germans grans, Jordi i Josep, que veia com nedaven en el dòlar mentre ell s’havia de conformar amb el sou d’alt funcionari. Per això va caure en la temptació del tràfic d’influències i la corrupció (cas ITV) i, quan el van enxampar, va haver de dimitir i plegar de tot.

Jordi Pujol mai no va pair la “decapitació” del seu príncep hereu, que va atribuir a les “forces obscures” de Madrid, i la seva venjança va ser l’inici del procés independentista, que ens ha marejat els últims vuit anys, fins a la situació de descomposició i campi qui pugui que patim actualment. Va intentar per tots els mitjans evitar-li el tràngol d’entrar a la presó, però no ho va aconseguir: el 17 de gener del 2019, Oriol Pujol va ingressar a Can Brians, amb una condemna de 2,5 anys de presó. S’hi va estar 65 dies, fins que va sortir en aplicació del tercer grau penitenciari. 

El “sacrifici” del seu cinquè fill –ell va estudiar per ser veterinari, però el seu pare el va voler dedicar a la política, que li ha destrossat la vida- és, tal vegada, el fracàs més gran de l’expresident de la Generalitat i “padre padrone” de Catalunya. I això que de fracassos i derrotes n’acumula un munt en la seva dilatada existència de més de 90 anys.

La fallida l’any 1984 del grup Banca Catalana, que ell va impulsar i del qual va ser vicepresident executiu, és un dels més traumàtics. Però també el tancament, de mala manera, l’any 1985, del diari El Correo Catalán, que havia convertit en la seva tribuna d’influència política, i de l’emblemàtic setmanari Destino, que va comprar i que també va liquidar l’any 1980 amb una tèrbola operació de venda. (Per què mantenir mitjans de comunicació privats deficitaris si, des de la presidència de la Generalitat, tenia tot el potencial dels mitjans públics i diners a cabassos per controlar la resta dels mitjans privats de Catalunya, amb subvencions i publicitat?) 

Aprofitant l’estat d’alarma per la pandèmia de la Covid-19, el passat dia 4 de juny, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va presentar concurs de creditors als jutjats mercantils de Barcelona. El partit que va fundar Jordi Pujol l’any 1974 al monestir de Montserrat, durant una trobada de penyes blaugrana, ha acabat enfangat per la corrupció, arruïnat i deixant penjada la multa de 6,6 milions d’euros que li ha imposat la sentència del cas Palau de la Música.

La Generalitat austera i ordenada que va rebre l’any 1980 de mans del president Josep Tarradellas, ha acabat convertida, després de 23 anys de pujolisme més els deu de propina que portem, en un dinosaure burocràtic i ineficaç, corcat per l’endollisme, amb uns sous escandalosos dels alts càrrecs i que és incapaç de donar resposta als enormes problemes que té plantejats la societat catalana. A més, l’estupidesa infantil del seu “nét” Carles Puigdemont va provocar, l’any 2017, la intervenció de la nostra institució d’autogovern, amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. 

La confessió del 25 de juliol del 2014, on atribuïa els diners descoberts a Andorra a diversos membres de la seva família a una “deixa” que li va fer en vida el seu pare Florenci, mort l’any 1980, ha estat la tomba política i personal de Jordi Pujol. Creia que amb aquesta confessió pública acabaria, d’una vegada per totes, amb la pressió mediàtica i judicial sobre els negocis corruptes protagonitzats pels seus fills, especialment pel primogènit, Jordi Pujol Jr..

Es va tornar a equivocar. L’opinió pública no ho va entendre ni li ha perdonat i el jutge José de la Mata ha acabat imputant tota la família -el matrimoni i els set fills-, que estan a l’espera de ser jutjats per l’Audiència Nacional.

El gran pecat de Jordi Pujol ha estat la supèrbia, creure’s que Catalunya era “ell” i que amb el pressupost de la Generalitat podia comprar totes les voluntats i les fidelitats. El Pla de Nacionalització, que EL TRIANGLE ha publicat de manera exhaustiva i detallada, és l’expressió d’aquest poder omnímode i la seva màxima perversió. És evident que el desplegament d’aquest Pla de Nacionalització, elaborat l’any 1990, ha tingut una gran influència en la conformació de la societat catalana actual i és el terreny adobat en el qual, amb el pas dels anys, ha arrelat i ha crescut el sentiment independentista.    

Si fos un polític realment demòcrata, Jordi Pujol hauria d’haver dimitit de motu proprio molt abans que l’any 2003 decidís posar fi a la seva dilatada carrera presidencial. Hauria d’haver dimitit l’any 1983, per la fallida del grup Banca Catalana. I no ho va fer. Hauria d’haver dimitit l’any 1989, quan l’exdirector financer de Casinos, Jaume Sentís, va confessar la trama de finançament corrupte de CDC i dels principals mitjans de comunicació afins a Jordi Pujol, començant per La Vanguardia, a canvi de l’adjudicació de les loteries de la Generalitat. I no ho va fer.

Jordi Pujol acaba de fer 90 anys. Li desitjo molta felicitat i llarga vida. No ha de ser fàcil carregar la motxilla que porta. El full volant escrit per ell que es va llançar al Palau de la Música el 19 de maig de l’any 1960, i que va provocar la seva posterior detenció i empresonament, denunciava la corrupció del règim dictatorial franquista. En aquesta perspectiva, resulta esgarrifós constatar que la seva biografia ha quedat anorreada per haver promogut i tolerat la corrupció, de la seva família i del seu partit, aprofitant el poder aconseguit democràticament a les urnes.