David té 19 anys acabats de fer, viu en un barri suburbial d'una ciutat propera a Barcelona i estudia formació professional en un institut que cau a trossos. Diuen les autoritats educatives autonòmiques que no hi ha més diners. L’hi vaig explicar un dia i ell em va mirar amb ulls lànguids, distrets, com si em digués: “Per ventura esperaves una altra resposta?”.
Dubto que David acudeixi a les urnes quan l’hi convoquen. Té aquest perfil sa del jove en la seva etapa rebel i descreguda, anarquista juvenil que ningú sap cap a quina tendència anirà. David és un bon estudiant, i està dotat d'una intel·ligència especial.Redacta de meravella, una qualitat que sorprèn els docents de segle XXI. Sap resumir, sap sintetitzar, sap escriure introduccions
correctes i tancar els seus treballs amb reflexions lògiques i argumentades, està proveït d'una maduresa que també sorprèn.
Sempre vesteix de negre i va endreçat i es pentina una mica a l’antiga. Qualsevol s’adona que al seu armari la roba escasseja. La compra als mercats dels barris. Alguna vegada demana que li deixin un euro per prendre un cafè. Estudia al torn de tarda perquè treballa en molt precari al matí i cap a les 07.00 cau de son: porta més de dotze hores aixecat quan jo entro a l'aula i li parlo d'habilitats socials, de perspectiva de gènere. En el currículum no es parla de perspectiva de classe, perquè això no és al programa.
David i jo vam trigar una mica a començar a parlar, i després a congeniar. Ell és molt reservat i la seva experiència amb la classe docent no va ser un jardí de roses. En la distància curta és raonable, amable, assertiu i mordaç. Pregunta sempre, quan se li encarrega un treball, si el pot escriure en castellà. Jo sempre li responc, de la forma més assertiva que puc, que tots hem de seguir les normes. Un dia em va explicar que domina poc i malament el català, que la seva professora de llengua catalana de l’ESO es va passar tot un curs explicant els avatars del seu divorci. Li responc amb les normes, però ell, que és llest, sap
el que penso de debò. Potser alguna vegada se m’ha escapat, entre línies, que preferiria un ensenyament bilingüe encara que m’atengui a la llei perquè crec en la democràcia, i que, per mi, el castellà ha de ser considerat una llengua pròpia de Catalunya. És el que crec: tot seria una mica més fàcil i, per tant, una mica millor.
Un dia, quan la nostra relació ja era més fluida, li vaig preguntar per la seva reticència a escriure en català. Em va mirar amb els seus ulls negres i lànguids, els va ajustar i em va respondre: “Tu creus que a una dona li posa que li demani ‘Treu-te la samarreta’? A tu et posaria això? Oi que no? Què penses que passa quan al teu ligue li demanes que es tregui ‘les
calcetes’? T’envia a pastar fang i se’n busca un altre”. Ni se t'acudeixi lligar en català.
Fa alguns anys, Albert Boadella es va permetre escriure que el català produeix infelicitat en els seus parlants. Més enllà de l’ànim provocador del dramaturg, hi havia una cosa significativa i que cal tenir en compte en la seva afirmació: “¿I si tot fos tan simple com que el català no serveix per al que de veritat importa?”. Poden imposar el català per aprovar exàmens, per obtenir una plaça de funcionari, per omplir una sol·licitud de treball o de subvenció, però no poden imposar-lo per al que importa de veritat. Estem parlant dels joves, però tothom m’entén. Si l’idioma català és inservible per a aquesta f unció, que es posin com vulguin les autoritats: ho tenen molt malament. Van perdre la batalla de la llengua.
Tan difícil és admetre que el castellà és una llengua pròpia de Catalunya? No els oferiré arguments historicistes (que n’hi ha): els parlo d’allò més elemental, de la vida, del sexe, del pur instint, del pur impuls vital. Contra això ho tenen tot perdut.
Això m’ho va explicar un xaval de 19 anys acabats de fer i després d'escoltar-lo vaig pensar en les diatribes interminables de Pau Vidal i de tots els sotasignats del manifest Koiné, de les milionàries campanyes i polítiques lingüístiques de la Generalitat. Haurien de sentir la frase de David, 19 anys, suburbi de l'extraradi: si el català no serveix per follar, llavors per a
què diable serveix?
