Tafanejava dissimulant l’altre dia una conversa aliena. L’un li explicava a l’altre: “Amb tanta protesta, ja porto abonyegades dues cassoles”. Després, s’embrancaven en exquisideses sobre si les que havia comprat al ‘xino’ eren de més o menys qualitat i poc o molt recomanables per a processos de llarga durada, com és el cas; també van dirimir sobre el material més resident, que si l’alumini o l’acer inoxidable…
Pocs dies després d’aquella conversa caçada al vol i d’una breu treva protestatària, les injustes detencions dels ‘jordis’ –Sànchez (ANC) i Cuixart (Òmnium)–, han despertat de nou els tambors de guerra. Confesso que al principi de les cassolades em costava assimilar aquell estrèpit com la millor opció de rebequeria. Després, per la força els pengen, m’hi vaig anar acostumant; i ara, fins i tot, trobo certa musicalitat en el cop de cassola.
Una cassolada és una esquellotada, que ve a ser un esvalot fet amb soroll d’esquelles, corns, llaunes i altres ginys, que s’usaven antany davant la casa d’un vidu el dia que es tornava a casar. Això no obstant, la idea d’adaptar la fressa a les protestes no és nostra. Protestar copejant de forma insistent una cassola té orígens incerts. Els uns parlen de manifestacions “sonores” a l’Algèria de finals dels seixanta, i altres situen la troballa a Xile, a principis dels setanta, com a forma de protesta davant l’escassetat de productes industrials durant del govern de Salvador Allende. Vingui d’on vingui, s’ha convertit en una forma de protesta popular, especialment usada en països de parla castellana –en particular, Veneçuela, l’Argentina, Colòmbia, Uruguai, Cuba i l’esmentada Xile. Més recentment, aquest tipus de queixa s’ha exportat a països de parla anglesa i francesa –sobretot Quebec–, així com Turquia durant les protestes del 2013.
La gràcia principal de l’invent és que amb poc ja vas armat i que, a diferència de les manifestacions a l’ús, que has de desplaçar-te a l’epicentre de la protesta i aguantar fins a la dissolució d’aquesta, en el cas que ens ocupa, pots rondinar des de casa, sortint al balcó i picant com si no hi hagués un demà, amb la mà de morter contra la soferta cassola. Desconec si l’estrident xivarri arriba a bon port –a Rajoy, en aquest cas–, però, i encara que això no sigui així, ningú et treu l’alleujament.
En el cas que ens ocupa, tinc un joc de dues cassoles: Una la repico quan el govern espanyol copeja inofensius ciutadans que només pretenien votar, o quan s’empresonen ‘jordis’ usant la Justícia com a arma llancívola; l’altra, quan el bloc sobiranista agafa perilloses dreceres per aprovar lleis de dubtosa credibilitat, o quan vol que s’assenyalin pel carrer alcaldes que es neguen a posar les urnes. No cal dir que aviat hauré de canviar la primera cassola; francament, molt abonyegada.
