Ens coneixem, en alguns casos, des de fa 50, 60 i fins i tot més anys; en altres casos, des de fa menys temps. Us aprecio a tots, i evidentment, malgrat que en discrepo, respecto i respectaré sempre les vostres opcions polítiques, com he respectat tothora totes les ideologies, opinions i creences expressades des del respecte. En alguns casos, vaig respectar el vostre silenci, la vostra passivitat i fins i tot la vostra capacitat d’acomodació al règim feixista en què, per raó d’edat, vam haver de néixer i créixer durant tants i tants anys, sense implicar-vos gens en la lluita contra la dictadura i a favor de la democràcia i la llibertat. Mai no us ho he retret ni us ho retreuré: cadascú és responsable dels seus actes, també dels seus silencis.

Em dol, i aquest és cada cop un sentiment personal més íntim i profund, comprovar com alguns de vosaltres -per sort no tots, ni de bon tros!- us heu convertit en una mena d’inquisidors que critiqueu, desqualifiqueu, insulteu, censureu i excloueu de la catalanitat democràtica qualsevol veu discrepant o crítica amb la vostra opció. Aquest és un fenomen que he constatat que és més freqüent entre els nous independentistes que els que ho sou des de fa molts anys, quan éreu molt pocs. Els més bocamolls de vosaltres titlleu de “botiflers”, “traïdors”, “espanyolistes” i “ñordos” als qui, com jo, no compartim la vostra fe. Tant difícil us és acceptar la discrepància, la dissidència? Per què us negueu a fer un esforç d’empatia amb els qui, des de posicions molt diverses però en tots els casos respectables, tenim visions diferents sobre el passat, el present i sobretot el futur més o menys immediat del nostre país?

Vaig criticar del dret i del revés la repressió injustificada i injusta que es va produir l’1-O per part d’agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. No recordo que molts de vosaltres critiquéssiu la repressió, tan injustificada i injusta, que els Mossos d’Esquadra van practicar contra els “indignats”, per exemple a la plaça de Catalunya de Barcelona o als voltants del Parlament de Catalunya. També vaig criticar la presó preventiva de dirigents polítics i socials independentistes durant més d’un parell d’anys, i considero exagerades les penes de presó que els han estat imposades. Però no recordo que molts de vosaltres us manifestéssiu quan la dictadura franquista empresonava, torturava i fins i tot executava autèntics presos polítics, o quan altres discrepants sofrien l’exili de debò. He arribat a sentir, per part d’alguns de vosaltres, que el vostre patiment per l’empresonament o la fugida a l’estranger d’alguns dels vostres dirigents no us permet viure ni dormir en pau. Però vivíeu, dormíeu i gaudíeu d’allò més durant la dictadura…

Molts de vosaltres sou independentistes des de fa pocs anys. Us he conegut quan no éreu nacionalistes, ni tan sols catalanistes, quan, tot i haver nascut a Catalunya i en famílies d’origen català, parlàveu quasi sempre en castellà. Pocs de vosaltres heu catalanitzat els vostres noms. No teniu per costum llegir llibres o diaris en català, ni comprar o escoltar discs en català, ni anar al teatre o al cinema en català… Això sí, pràcticament tots vosaltres veieu TV3, escolteu Catalunya Ràdio i RAC1. I sou del Barça, esclar -almenys coincidim en això!.

Us respecto des de la discrepància i us demano respecte als discrepants. Us  l’exigeixo. Hi tinc tot el dret. Us ho demano i reclamo com a vell i veterà demòcrata, catalanista, socialista i federalista, enemic de tots els unanimismes i de totes les unanimitats, i per tant partidari que la racionalitat s’imposi a la passió, que el seny guanyi a la rauxa, que la raó superi sempre els sentiments i les emocions.

Us escric, però, des de la passió, els sentiments i les emocions, i si voleu fins i tot des de la rauxa. Íntimament i irreversiblement decebut per la pèrdua total i definitiva de gent amb qui he tingut extenses i intenses relacions d’amistat des de fa força més de mig segle, però que davant d’un dels tràngols més durs de la meva vida m’han girat l’esquena únicament perquè no penso ni sento com ells: perquè no sóc independentista. Digueu-me ingenu o innocent, però mai no hauria pensat que la fe d’uns conversos pogués arribar a aquest nivell de misèria humana.