Ser de Jerusalem és un gran privilegi que no està a l’abast de tothom. És el lloc que va triar Déu per dipositar el seus missatges divins, convertint aquesta terra en Terra Santa, en patrimoni de la humanitat i en principal doll de cultures i de civilitzacions. A les seves portes van caure tots els monstres acomplexats de grandesa i els paranoics déus de la guerra. Així, em sento molt privilegiat pel fet de ser de Jerusalem, i orgullós, al mateix temps i com a resident a Barcelona, pel fet de ser també ciutadà del món. Orgullós que des de el meu naixement vaig beure d’aquesta font de cultura i vaig ser educat segons els missatges divins: saber estimar la terra i defensar-la, estimar el proïsme i dialogar per viure en pau.
De molt nen, quan vaig començar a distingir colors i figures, els tambors de la Segona Guerra Mundial em turmentaven i la fam va deixar la seva petjada de patiment inesborrable. Tot semblava interminable: els segons es convertien en minuts, en hores; les hores, en dies, i els dies, en setmanes; les setmanes en mesos; els mesos, en anys, i els anys, en segles.
Però mai no vam deixar de creure en Déu i no ens vam equivocar: va caure el paranoic i genocida Hitler. Nosaltres, els àrabs, i especialment els palestins, vam acollir i abraçar les seves víctimes, en especial als jueus, en el seu moment, i el volcà va esdevenir una bassa d’oli i llavors va sorgir l’esperança, que no va trigar a convertir-se en desesperança per al nostre país, Palestina, i per a la resta del món àrab.
Els colonialistes anglesos traïdors havien dividit el món àrab tot imposant règims dictatorials i col·laboracionistes, de manera que van acabar complint la promesa que el 1917 va fer el ministre d’Exteriors britànic, Lord Balfour, al moviment sionista internacional d’oferir-los Palestina per bastir-hi un Estat jueu. I, tot això, malgrat que els àrabs es van alinear i van lluitar al costat dels aliats, encapçalats per la Gran Bretanya, contra els otomans en la Primera Guerra Mundial, als quals van derrotar i van expulsar, i així van fer desaparèixer de la zona aquell opressor règim islamista, tancat i fosc.
Va ser així, doncs, que les víctimes van esdevenir botxins. Les matances, el genocidi i la neteja ètnica per part de les bandes terroristes sionistes més cruels – el seu nombre era superior a 80.000 i s’havien infiltrat a Palestina armats fins a les dents – van derrotar la resistència civil palestina i els exèrcits àrabs, que no disposaven de més de 20.000 soldats, mal armats i pitjor entrenats, i es va declarar l’Estat d’Israel.
Tres anys després de la formació d’aquest Estat racista, jo vaig complir deu anys. Els rostres dels terroristes i mercenaris sionistes que sembraven el terror amb el tatuatge de l’estrella de David en els seus braços no s’esborraren de la meva retina. La ràbia i la impotència em van fer créixer massa de pressa i, així, de sobte, vaig sentir-me un adult quan encara era un nen. Influenciat per un veí nostre, precisament cristià i dirigent del Partit Comunista, vaig militar en les seves files i vaig començar a lluitar contra el règim dictatorial i prooccidental del rei Abdal.là, traïdor de la causa palestina i opressor del poble palestí. Aquell bon home que em va introduir en el món de l’activisme va ser assassinat a l’interior de la mesquita d’Al-Aqsa, quan distribuïa pamflets del partit i donava instruccions per al canvi d’amagatalls i de refugis per a alguns líders perseguits pel règim. Més tard, als quinze anys, vaig militar en les files del Partit Nacionalista Àrab.
Per aquestes raons i tot presenciant el panorama polític internacional, dirigit per un acomplexat president Donald Trump, molt cregut, ansiós de poder i amb un fort grau d’analfabetisme polític i racista, desconeixedor de la història, convertit en un titella en mans del moviment sionista internacional i del lobby jueu (IBAC); un president que lloga els miserables vots a qualsevol d’aquests ambiciosos mancats de consciència, d’honestedat i d’amor a la terra i assessorat per fonamentalistes maçons, convençuts de constituir una raça superior als altres, units per interessos econòmics en la indústria militar i petroliera, que posen en escac i mat la pau mundial, la prosperitat i el benestar, em veig obligat a escriure aquestes línies pregant a Déu que algú les pugui fer arribar al senyor Donald Trump.
“Senyor president, no sé si vostè sap el que significa la meditació. Si ho sap, li aconsello que busqui un refugi a la Casa Blanca, aïllat amb l’esposa i el seus fills, i acompanyat per un historiador honest, perquè li expliqui, simplement, la història del nostre món, que jo li puc anar avançant en un breu resum: tots els imperis han caigut. Fins i tot, alguns han desaparegut quan l’últim emperador d’aquests imperis va creure que era Déu, o la seva ombra en la Terra i, invencible, perpetrava atrocitats amb el seu afany de dominar la terra, declarava una guerra rere l’altra, ocupava països i espoliava les seves riqueses materials i humanes, estratègiques i geogràfiques… Sí, guanyava momentàniament aquelles batalles, sortia victoriós de les guerres, però no s’imaginava – el poder l’ofuscava – que, al mateix temps, estava sembrant l’odi envers ell i el seu imperi en cada pam de terra ocupada i sotmesa.
Senyor president, ignoro si escolta els milions i milions de goles cridant “No a la guerra”. Ignoro si vostè ha vist les aterridores imatges del milions de nens, dones i ancians morts, cremats o mutilats pels seus míssils i bombes, que porten, només, racisme i mort. Aquestes guerres a Síria, Palestina, Iemen, Líbia, Iraq, Somàlia…
Ignoro si vostè sap que ha perdut tota la credibilitat com a persona en demostrar ser un home robot sense sentiments i sense consciència. I també com a governant. Vostè ha fet possible que Amèrica i els americans hagin perdut el simbolisme que alguna vegada va distingir la seva nació: la democràcia, la llibertat, el lliure pensament, la tolerància, el respecte a l’altre…, valors, aquests, que van alçar l’Estàtua de la Llibertat i van fer de Nova York, la ciutat més famosa del món, Meca de tots els oprimits i pobres, dels apassionats de la ciència i del coneixement. Però vostè ha posat els ullals i ha abillat amb una capa de Dràcula l’Estàtua de la Llibertat…
I com a jutge únic que avui dirigeix la política internacional, ha demostrat tenir doble moral quan compra els vots del jurat popular o els amenaça per dictar sentència per aplicar la legalitat internacional i sempre a favor, precisament, dels qui no la compleixen, que normalment són el seu satèl.lit executor, l’Estat antinatural i artificial, claveguera de mercenaris i d’usurers, l’Estat d’Israel.
Senyor president, desactivi els mecanismes de la guerra, tot ordenant a Israel el compliment de la legalitat internacional: les resolucions del Consell de Seguretat 194-242-338 i així els palestins podran construir el seu Estat laic, exemplar en democràcia, justícia, igualtat i desenvolupament per així pacificar tot l’Orient Mitjà.
Li recordo que en la seva campanya electoral vostè va prometre al seu poble de convertir Amèrica en la més gran i ser la primera, “America first”, però el que ha fet és el contrari, convertir l’Estat sionista ocupant en més gran i ha instal.lat el moviment sionista en el Despatx Oval de la Casa Blanca.
Vostè practica autèntics mètodes mafiosos imposant impostos als cacics, dictadors i corruptes governants del règim saudita wahabita i els pocavergonyes del Golf Àrab que han finançat el terrorisme islàmic obscur en tot el Món. Li recordo l’atemptat de les Torres Bessones.
Per últim li vull preguntar: qui és vostè per regalar la capital històrica de Palestina, Jerusalem, a l’Estat sionista ocupant? Aquesta és la justícia? Li asseguro que els palestins defensaran amb ungles i dents per recuperar la seva Ciutat Santa. Pel seu coneixement, la meva família és de Jerusalem des d’abans del naixement de Jesús.
El meu consell, senyor president, és que mediti i reflexioni per tal de no passar a les pàgines de la història com un monstre, un Déu de la Guerra, que va sembrar la mort, el terror, la destrucció, la fam, el patiment i l’enfrontament entre civilitzacions, tot esborrant la brillant història d’Amèrica, símbol de la democràcia, de la llibertat i de la solidaritat. Estic ben segur que encara té temps per corregir el rumb, designant nous col.laboradors, gent sàvia i humana, polítics lliures sense complexos i no afins a interessos econòmics ni religiosos. Ha de tornar a ser el compositor i mestre que toca la simfonia del diàleg i enterrar per sempre més la destral de la guerra, perquè Amèrica té tots les capacitats per fer-ho”
