El suport de Junts per Catalunya (JxCat) a l’elecció de la socialista Núria Marín com a presidenta de la Diputació de Barcelona, en detriment del candidat d’Esquerra (ERC), ha provocat un terratrèmol en el món independentista. Carles Puigdemont i el president vicari de la Generalitat, Quim Torra, que han estat els profetes incansables de la necessària unitat del moviment secessionista, han quedat amb el cul a l’aire.
La incongruència del resident a Waterloo és encara més greu. La seva dona, Marcela Topor, està contractada per la Xarxa Audiovisual Local (XAL), un organisme depenent de la Diputació de Barcelona, amb una compensació econòmica mensual de 6.000 euros. La supeditació del vot de JxCat als interessos familiars de l’expresident de la Generalitat és un cas fastigós de nepotisme que desacredita l’aurèola d’independentista insubornablement fidel al mandat del referèndum de l’1-O que ha volgut conrear Carles Puigdemont.
Després de la plantofada del Tribunal Europeu dels Drets Humans i de la renúncia de Carles Puigdemont a recollir l’acta d’eurodiputat a Madrid -adobada amb l’espantà protagonitzada a Estrasburg, on va deixar a l’estacada els catalans de bona fe que s’hi van traslladar-, la pretesa internacionalització del procés, que justifica la fugida de l’expresident a Bèlgica, ha quedat en via morta. En aquest context, el més sensat seria tancar el caríssim xiringuito de Waterloo, que ha deixat de tenir sentit després de l’elecció de Núria Marín, i que Carles Puigdemont es reuneixi amb la seva família a Suïssa, Moscou o Romania.
Carles Puigdemont ha deixat de ser un referent i ha perdut tota la credibilitat. Davant de la traïció a la unitat independentista perpetrada a la Diputació de Barcelona, la seva figura ha quedat definitivament amortitzada. En canvi, el patiment personal i familiar dels nou polítics que romanen a la presó i que afronten la sentència del Tribunal Suprem mereix respecte i reconeixement públic.
Una reflexió sobre els fets d’aquest passat 11 de juliol. Les quatre diputacions catalanes -que són l’objecte del desig obsessiu dels partits independentistes- constitueixen un anacronisme inacceptable. L’organització provincial d’Espanya, que data de l’any 1833, és, en el cas de Catalunya, totalment disfuncional. L’Àrea Metropolitana de Barcelona, les Terres de l’Ebre i les comarques de l’Alt Pirineu són realitats tangibles que necessiten una organització administrativa diferenciada, que no s’adiu amb la partició provincial vigent.
En comptes de barallar-se per les cadires, la força transformadora de l’independentisme s’hauria de focalitzar, per exemple, en suprimir i reformular les quatre diputacions heretades. Heus aquí una bona manera de canalitzar, amb qüestions concretes i constructives, el tsunami polític que s’ha provocat. O ara no interessa, per motius crematístics de curta volada, obrir aquest meló?
