“Què complicat que és morir-se al primer món, i què car!”. És la darrera frase del llibre que va publicar Rosa Maria Sardà el novembre de l’any passat, “Un incident sense importància”. Davant d’aquesta expressió la primera reacció és somriure i la segona preguntar-se què estaria pensant la Sardà quan la va escriure. Car econòmicament, físicament, anímicament?
La mort està molt més present a les nostres vides les darreres setmanes. A les morts que està causant la pandèmia de la Covid-19 cal afegir-hi les de personatges populars com la pròpia Sardà o Pau Donés. I, a més, cadascú n’arrossega les més personals. En el meu cas, la de Jordi García-Soler.
La mort i la por a emmalaltir, patir i morir ens acompanyen en tot moment. Ara més que mai. Llegim i veiem històries de persones que s’han passat fins i tot mesos a les unitats de cures intensives dels hospitals i han sobreviscut amb uns cossos totalment baldats. Si busquem bé entre les notícies que hi ha a les xarxes socials detectem que la Covid-19 està fent molt de mal no només a països del Primer Món sinó també a d’altres d’empobrits. Països dels quals en sabem ben poc dels efectes de la pandèmia i on sospitem que les dades relativament optimistes que ens arriben no són fiables.
Jordi Raich es pregunta, en una entrevista amb La Marea que el presenta encertadament com a ‘cooperant integral’, amb una vida dedicada a l’ajut humanitari, que “si nosaltres ens hem convertit en vulnerables, ¿en què s’han convertit les persones que ja eren vulnerables i que vivien en països sense serveis de salut, sense cobertura social, en estats fràgils que no poden proporcionar cap ajuda i on es viu de l’economia informal?”. Considera que “hem passat d’un món dividit entre rics i vulnerables a un altre, dividit entre vulnerables i súper vulnerables”. I quan li demanen que es mulli sobre si sortirem més solidaris o més egoistes d’aquest episodi respon que és més aviat pessimista. “Potser la solidaritat serà més gran, però serà interna, al meu poble, a la meva província, a la meva comunitat autònoma i al meu país, però la frontera nacional frenarà aquesta solidaritat”.
Ho diu des de Mèxic, on coordina els treballs del Comitè Internacional de la Creu Roja atenent presos. Abans havia estat a Somàlia on, segons explica, “no hi ha ni un llit de cures intensives, però a més només hi ha dos cirurgians en tot el país. Per molts d’aquests països, l’única opció és considerar la Covid-19 com una malaltia més. Moriran els que hagin de morir i s’afegiran als que ja moren per altres malalties”.
Morir-se al Tercer Món és més senzill. I barat.
