Jo he viscut dins del monstre i l’hi conec les entranyes. He treballat com a professional mèdic 40 anys en grans hospitals i els conec com a pacient els darrers 8 anys, i puc dir que els hospitals estan massa grassos, i ja sabem que la obesitat es perjudicial per la salut. Hem de treure greix dels hospitals i potenciar la seva musculatura. Els que tenim ara estan pensats amb criteris dels anys 60 i per a unes necessitats de salut diferents a les actuals.
El problema no es només la precarietat de recursos degut a la crisi i les retallades. Aquest problema, que es important, amaga des de fa anys un mal model de planificació i gestió, de fragmentació i dispersió caòtica. La manca d’una política clara i el sistema dual; públic i concertat, amb empreses privades de negoci, ha portat al reforçament de grups de pressió i l’administració només ha fet de “repartidor del pastis” quan no de corrupció.
Cal replantejar els objectius i les funcions dels diferents àmbits del Sistema Sanitari i determinar el que es avui millor per la salut dels ciutadans i la sostenibilitat del Sistema.
Que ha de fer (i no fer) l’hospital, l’Atenció Primària i Comunitària i els serveis sociosanitaris.
I que s’ha de fer ingressant o es pot fer, amb major qualitat i resultats en salut, al domicili dels pacients.
El segle XXI necessita uns hospitals més àgils, més efectius i menys costosos.
Recursos que ara es malgasten (amb poca eficiència) en un determinat nivell o pagant empreses de negoci, es poden destinar a un altre nivell assistencial mes eficient i amb major qualitat, millorant les seves dotacions econòmiques i de personal, la seva accessibilitat i la seva resolució.
S’ha d’ordenar i concentrar el “terciarisme” (alta tecnologia i complexitats) als hospitals dins de cada territori, fent sinergies entre hospitals comarcals i hospitals amb totes les especialitats complexes. Passar a l’Atenció Primària els pressupostos hospitalaris actuals dedicats ara a fer funcions que pot fer l’Atenció Primària amb visió més longitudinal i holística: l’anomenada “hospitalització a domicili”, molts “hospitals de dia”, seguiment de pacients crònics i altres.
Internalitzar al sector públic serveis sanitaris assistencials concertats avui a empreses privades (amb lucre i/o grans sous dels seus càrrecs directius).
Començant pels serveis ambulatoris i domiciliaris (urgències, rehabilitació, atenció a la salut a Residències geriàtriques i altres)
Limitació màxima de sous pels directius i alts càrrecs de gestió de la sanitat pagada amb diners públics pel CatSalut (xifres raonables serien 5.000 euros al mes per 14 pagues que representen 70.000 euros a l’any).
Aturar les inversions en nous hospitals i dedicar-les a programes de reposició, millores i manteniment dels actuals.
Fer els hospitals mes acollidors, tant en la seva estructura i organització (que s’assemblin mes a casa nostra) com en les seves relacions humanes, seguretat i respecte a l’autonomia dels pacients.
Millorar la seguretat de l’hospital i dels seus processos, lo primer no fer mes mal, registrar i fer plans de millora de les complicacions, errors, negligències i mals resultats.
La comparació de resultats en salut entre hospitals i amb els estàndards de qualitat ha de ser sistemàtica i amb conseqüències en el finançament.
Els hospitals, els seus gestors i professionals han d’estar al servei dels pacients i al servei (solidaris) dels altres recursos del Sistema assistencial, sobre tot de l’Atenció Primària millorant molt les seves actuals llistes d’espera.
Hauríem d’aconseguir un màxim de tres setmanes per la visita d’un especialista o prova diagnòstica i màxim de tres mesos per intervencions no urgents.
Tot això, i segurament moltes mes coses que podem anar pensant, ajudarien a racionalitzar, fer mes eficient, amb mes qualitat i millorar el caos i la degradació actual del nostre Sistema Nacional de Salut.
Segur que la ciutadania i els professionals ho agrairan extraordinàriament.
Si no, al final ens podem trobar fent real aquella vella dita: “Mal per mal, mes val la taverna que l’hospital”. Δ
