Quan Ibarretxe estava de moda, l’humorista Peridis el va retratar magistralment: sempre, digués el que digués, la seva expressió es traduïa, com el cant d'un picot, en un “raca, raca, raca, i dona-li amb la matraca”. No fa el mateix amb Joaquim Torra, el sermó del qual, redundant fins al paroxisme, perd significat i s'assembla cada vegada més, per exemple, al del canari flauta que, com tothom sap, a més de lluir un cridaner color groc, canta del matí a la nit, fins al punt de fer oïdes sordes als seus trinats.

No puc deixar de citar a Bernardo Atxaga que, savi, solia dir que el greu no és tenir ocells al cap (expressió que serveix per a referir-se a algú immadur o somiador, que va de flor en flor), sinó tenir un únic ocell al cap. És a dir, obsessionar-se amb alguna cosa fins al punt de descartar qualsevol altra qüestió que li pugui fer ombra. Cosa que, segons Ricard Cayuela, podria qualificar-se del que en psicologia es coneix com a Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC), una síndrome d'ansietat, caracteritzada per pensaments intrusius, recurrents i persistents, que produeixen inquietud, aprensió, temor o preocupació i conductes repetitives denominades compulsions, dirigides a reduir l'ansietat associada.

Passi el que passi, el canari de Torra canta i canta sense parar, potser amb variables harmòniques per als seus fans o els experts en música canaril però que, per al comú dels mortals, resulta no només avorrit, sinó fins a inintel·ligible i exasperant. És igual que es cremi la Ribera de l'Ebre, que calgui votar a les Corts, que plogui a bots i a barrals amb la DANA Glòria o que ens ataqui apocalípticament la COVID-19. El canari de Torra repeteix i repeteix, incansable, la mateixa cantarella que, traduïda, ja ho sabem, ve a dir que Catalunya no és Espanya, que allà tot son plors i cruixir de dents, mentre aquí gaudim de tots els avantatges de ser el poble escollit per Déu.

Curiosament, aquest trinat del canari coincideix absolutament amb el que emet la graula, o com li vulguem dir, de la dreta espanyola. No solament en seu parlamentària, sinó als quatre vents. Sense anar més lluny, davant l'Estat d'Alarma decretat pel govern espanyol, Torra es va afanyar a dir que era un 155 encobert, cosa a la qual, per cert, també va al·ludir un altre nacionalista, Iñigo Urkullu, encara que, a continuació, va afegir que no anava a fer d'això un casus belli. Pablo Casado, que no tenia més remei, va donar suport a la mesura, però va acusar l'executiu de Pedro Sánchez de negligent i de no reaccionar enfront de la pandèmia.

Entre els trinats identitaris del canari, ressalta de manera cridanera el “nosaltres” (catalans) enfront del “ells” (espanyols). Es repeteix una vegada i una altra, per activa o per passiva, referit a això o allò. És igual, l'important no és el que es diu sinó qui ho diu i en nom de què. “No existeix una cartografia definida del ‘nosaltres’. Demà qualsevol pot ser espanyolista”, sosté Martín Alonso, en una entrevista a EL TRIANGLE, que apunta que en l'identitari sempre nia la por insidiosa a no ser “prou dels nostres”.

I, per descomptat, no fa falta ser expert en ocells canors per a detectar en el canari de Torra una al·lusió reiterativa, carregosa i nociva al supremacisme, substantiu que al·ludeix a la creença en la preeminència o la superioritat d'allò al que s'aplica. En aquest cas, al català. “Tots els nacionalismes es consideren superiors, exploten el narcisisme de les petites diferències. Per aquí van les expectoracions sobiranistes d'Urkullu i Torra, després de les mesures contra la COVID-19”, recalca Martín Alonso.

Res d'estrany, doncs, que Torra tingui la gosadia d'enviar cartes al Parlament de Brussel·les i a la Comissió Europea, expressant el seu convenciment que Catalunya havia de confinar-se de manera separada d'Espanya. Formidable ximpleria insultant, pròpia d'un separatista, en un moment en què si quecom es troba a faltar és justament el contrari: la manca de polítiques a escala planetària per fer front amb sentit comú a la pandèmia.

Esperem, en fi, que igual com es va apagar el “raca, raca, raca” d'Ibarretxe descrit per Peridis, passi també a les hemeroteques el trinat del canari de Torra. En cas contrari, als patiments propis del confinament, el seu cant afegit pot resultar-nos a molts fatal. Encara que sempre ens queda l'esperança que l'ocell del coronavirus acabi desallotjant definitivament al canari que, lliure, retorni al seu estat salvatge.