L'escena d'aquest cap de setmana a Madrid d'una «caravana» de cotxes en la manifestació de Vox era, per a mi, clarament, un déjà vu de la «carreata» bolsonarista, a l'Avinguda Paulista de São Paulo, de fa un mes. En ambdues marxes s'impedia el pas d'ambulàncies. Aquesta és l'escala de valors compartits per la internacional de l'odi.
Eduardo Bolsonaro, fill del president, va tenir una trobada a finals de febrer, en la Conferència d'Acció Política Conservadora (CPAC) als Estats Units, amb Santiago Abascal, intercanviant elogis en les xarxes socials. Dins d'aquest món, tant el brasiler com l'espanyol pertanyen a una internacional evangèlica, que ha declarat la guerra al Papa Francesc, sota el lideratge de Steve Bannon (The Movement), quelcom que va en contra de les bases culturals d'Espanya i del Brasil.
Això no està sent comprès a Espanya, com tampoc s'entén que les tecnologies binàries de comunicació afavoreixen la ruptura de les regles del debat polític (dissonància cognitiva), prevalent l'odi ad hominem, la deshonestedat argumental i la banalització dels fets. Per als odiadors professionals, quan la realitat no coincideix amb el desig, aquest té prioritat com a veritat subjectiva.
El Brasil és doble epicentre de la tempesta perfecta de la necropolítica. És epicentre de la dissonància cognitiva fomentada descaradament per l'extrema dreta i, al mateix temps, epicentre actual de la pandèmia, amb 25.000 morts i una mitjana diària que arriba al miler, i sense senyals del pic a la vista. No es tracta d'un Govern que hagi reaccionat tard, sinó que ha sabotejat el confinament. A més, ha impulsat una política de confusió, anunciant la medicina miraculosa de la hidroxicloroquina, contestada per un recent macroestudi científic. Aquest medicament, que pot ser útil per a la malària en els joves, és letal per al grup vulnerable de la Covid-19: la gent gran.
Per ordre del Tribunal Suprem del Brasil, s’acaba de fer públic el vídeo del Consell de Ministres on Jair Bolsonaro anuncia que intervindrà la policia judicial per a protegir als seus fills i esmenta que té un servei d'informació particular (que probablement és paramilitar). Una prova que l’exjutge i exministre Sérgio Moro utilitzarà en el procés obert en el Tribunal Suprem. En aquest Consell de Ministres, Bolsonaro, enfant terrible en versió cunyadisme, parla amb una determinada «longitud» d'ona, que indigna l'establishment i l'oposició, però arriba a sectors populars (no tots) i diciplina els seus ministres.
La seva crítica al políticament correcte s'inverteix: convertint la mala educació en una virtut. El llenguatge de barriada està al nivell de «subjecta'm el cubata», ple de paraulotes, victimisme, insults, fins i tot contra països com la Xina i el Paraguai, i conspiracions contra governadors.
En aquest vídeo, el ministre d'Economia, Guedes, un veterà Chicago Boy amb pràctiques al Xile pinochetista, comenta la necessitat d'utilitzar la pandèmia per a avançar en l'agenda neoliberal. El ministre del Medi Ambient, Salles, també demana aprofitar el soroll mediàtic per a acabar amb la legislació mediambiental que protegeix l'Amazònia. Augusto Heleno, ministre de Seguretat Institucional, que va formar part de l'ala d'extrema dreta de la dictadura militar que volia endurir-la, ha amenaçat ara al Tribunal Suprem de «conseqüències imprevisibles» si demanen a Bolsonaro que lliuri el seu mòbil. El ministre d'Educació, Weintraub, durant el Consell de Ministres, ha desitjat empresonar els membres del Tribunal Suprem. Quelcom que Bolsonaro i els seus fills han verbalitzat en repetides ocasions.
Cada ministre té la missió de destruir el seu ministeri. Són triats perquè són bandits declarats per als professionals de l'àrea. Aquest Govern brasiler ha aconseguit instal·lar-se en una inversió de valors que l’immunitza de qualsevol pressió democràtica. Les crítiques són rebudes com a elogis.
S'ha arribat al punt que el feixisme d'arrel catòlica-conservadora del vicepresident, el general Mourão, més de tall estatalista (també en el monopoli de la violència), sigui millor que el caos provocat per l’anarcocapitalisme-evangèlic de Bolsonaro, que, en nom de la llibertat, pregona el repartiment d'armes entre la població (especialment, els seus paramilitars). Insistim: la política escatològic-populista, una mena de feudalisme paramilitar digital, ha fet bo al feixisme tradicional, que, en aquest cas (el de Mourão), per ser un militar de carrera i per les declaracions que va fer a l'inici del mandat, és més procliu a una pacificació del país i al pragmatisme.
D'altra banda, la responsabilitat que està assumint l'Exèrcit del Brasil (ampliable a la Policia Militar) en el procés polític és cada vegada més gran. De tutor del procés d'exclusió de Lula de les eleccions, l'Exèrcit ha passat a ser el partit polític bolsonarista, després de la ruptura del president amb el seu partit, el PSL. L'Exèrcit és qui li ofereix quadres administratius i Bolsonaro correspon. El president va ser sindicalista-corporatiu en els anys vuitanta dins de l'Exèrcit, fins al punt de tenir plans terroristes, que el van portar a la reserva després d'un pacte per a evitar la seva expulsió. Es tracta de l'Exèrcit de Terra, no de la marina i de la força aèria que sempre han tingut un perfil més democràtic.
Fernando Henrique Cardoso ha avisat del perill que els militars acabin apegant-se al poder. Hi ha ja 3.000 militars en càrrecs civils. Un Govern molt més militaritzat que el de la dictadura militar. I encara que formalment no actuïn com a partit «fardado», la dinàmica de conservació del poder per la suma d'interessos individuals acaba contaminant la neutralitat de l'Exèrcit en el procés polític. Una cúpula de l'Exèrcit, a més, que ja va ser fustigada i disciplinada pel guru trampós del bolsonarisme, Olavo de Carvalho.
El Tribunal Suprem (que també és Tribunal Constitucional) va jugar durant un temps a surfejar l'ona populista-punitivista per certa por, però després aquesta ona es va girar contra ell, i va haver d'enfrontar-s’hi (com va representar la posada en llibertat de Lula i els límits que està posant a Bolsonaro). La caiguda de Sérgio Moro va ser ben rebuda pel Tribunal Suprem i pel Partit dels Treballadors.
El Brasil té una tradició jurídica força poderosa. El jutge degà del Tribunal Suprem, Celso de Mello, a qui li queden pocs mesos per a jubilar-se, vol deixar una bona biografia davant la història, abans que sigui substituït per un candidat «terriblement evangèlic», en paraules de Bolsonaro. Recordem que és el president de la República qui tria els membres del Tribunal Suprem una cop que es jubilen.
El «impeachment» del president pot realitzar-se per via exprès per delicte comú en el Tribunal Suprem o per via lenta amb «un judici» en el Parlament durant uns sis mesos. El impeachment implica la substitució de Bolsonaro pel general Mourão. I això només serà possible si Mourão aconsegueix articular suports suficients, una vegada superada l'epidèmia. Les morts addicionals de la pandèmia, per pur boicot del confinament o per incompetència, seran apuntades a mitjà i llarg termini en el compte de l'Exèrcit.
A curt termini només s'albira el caos. Els brasilers, els nostres germans iberoamericans, necessiten de la nostra solidaritat. I nosaltres hem d'aprendre del procés polític brasiler perquè mai tinguem un Bolsonaro de Vox en la presidència del Govern d'Espanya.
