Sense tallar-se un pèl, Donald Trump, comandant en cap dels Estats Units d'Amèrica, diu que “no podem deixar que el remei sigui pitjor que la malaltia”. És a dir, que salvem vides a costa de l'economia o, més ben dit, dels beneficis empresarials. Cosa que comparteixen, com no, la seva caricatura británica, Boris Johnson, i molts altres presidents de consells d'administració de tot el món que, com a tals, anteposen els dividends dels seus accionistes a qualsevol altra qüestió, inclosa la vida.
Podríem entendre que els amos del petroli defensin amb ungles i dents el negoci i, en conseqüència, neguin l'evidència del canvi climàtic o que, òbviament, els fabricants d'armes siguin partidaris de les guerres, perquè es lucren amb elles. El que resulta incomprensible és l'actitud dels manats, dels qui han estat triats per a gestionar els assumptes públics, i encara més el dels seus fans que, sense ofici ni benefici, aplaudeixen des de la graderia als amos i capatassos. Dels qui, per exemple, s'alarmen perquè baixa la Borsa, per obra i gràcia dels cocodrils financers, sense que això concerneixi a la seva personal situació.
Es pot argüir que les paraules de Donald Trump feien al·lusió a l'ocupació, de la qual depenem tot bitxo vivent, i no a qui se’n beneficia. Sí, això sembla, i és precisament aquí on consisteix la fal·làcia del populisme, el quid de l'alienació, en el qual estem atrapats. Si tan preocupats estan Trump, els seus congèneres i els qui comparteixen la seva manera de veure les coses, pel modus vivendi de les persones ¿com no posen la vida per sobre de qualsevol altra cosa? Perquè, senzillament, a ell, als qui amb ell combreguen i als qui els aplaudeixen des de la graderia, els importa un rave el bé comú. Se senten fora de perill, au-dessus de la mêlée, com els que han portat a l'escorxador a milions de persones al llarg d'innúmeres guerres, des del tron, el sitial, la poltrona o el consell d'administració.
Podrien aquests pròcers i els seus seguidors predicar amb l'exemple, contagiant-se voluntàriament i retransmetre per televisió la seva afecció, agonia i mort. D'aquesta manera, guanyarien credibilitat, es legitimarien… Potser així podria condir l'exemple entre els qui mouen els fils darrere de les bambolines com, sense anar més lluny, els qui, cada any, es donen cita en la localitat suïssa de Davos per posar al dia les seves calculadores.
És molt cert, com no, que tothom comparteix una profunda preocupació pel seu futur modus vivendi. Cosa que, per a molts no constitueix cap novetat, donada la imperiosa necessitat de guanyar-se el pa amb totes les forces a la qual, quotidianament, estan impel·lits. No, per descomptat, Donald Trump i els de la seva mena, entre els quals es troben les nostres patronals, que posen el crit al cel perquè el govern de Pedro Sánchez ha decidit parar les activitats no imprescindibles, per així contribuir a evitar contagis entre els treballadors i el conjunt de la població. També els qui, com La Vanguardia, no tenen cap escrúpol en titular, per exemple: “El Govern carrega a les empreses el cost del confinament reforçat”.
“La bossa o la vida”, famosa frase atribuïda als bandolers que assaltaven els camins de Sierra Morena, expressa un dilema dràstic en el qual no cal triar més que una opció. Si triaves donar la vida, en realitat estaves donant ambdues, perquè és de suposar que quan et matessin no t'anaven a deixar amb la bossa. Era una forma enganyosa de fer-te partícip d'una decisió. Exactament igual que ho fa Donald Trump i amb ell tots els que anteposen les economies a la vida. Perquè no, no és la bossa: és la vida.
