La profecia-amenaça que va fer Jordi Pujol s’ha complert: “Si vas segant, diguem, la branca d’un arbre, al final cau tota la branca, tots els nius que hi ha. No, és que després caurà aquell d’allà! Aquell d’allà que… No, no…, és que després cauran tots! I haurà sigut responsabilitat de tots els que han practicat aquesta mena de política”, va dir l’any 2014 al Parlament, en plena tempesta per la descoberta dels comptes secrets de la seva família a Andorra i a altres paradisos fiscals.

Jordi Pujol ho tenia tot planificat per instaurar la seva dinastia-niu a Catalunya. Havia preparat a fons el seu fill Oriol perquè ocupés algun dia la presidència de la Generalitat. Però Oriol Pujol es va deixar enlluernar pels diners fàcils de la corrupció i el tràfic d’influències que guanyaven a cabassos altres germans seus i va caure de quatre grapes en aquest parany. Va ser jutjat, va admetre la seva culpa i va ser condemnat, posant fi, d’aquesta manera, al projecte dinàstic del seu pare.

A Madrid, al palau de la Zarzuela, Joan Carles I també va preparar a consciència el seu fill Felip perquè, arribat el moment, el succeís en la dinastia-niu dels Borbons. El problema de Joan Carles I és que mai no en va tenir prou amb les assignacions dels Pressupostos públics que li corresponien com a cap de l’Estat per poder viure com un paixà i fer front a les enormes despeses econòmiques de la seva extensa família i la de la seva dona, la reina Sofia. 

Tonto de mena i sentint-se impune i protegit pels serveis secrets, Joan Carles I de Borbó va caure, des de l’inici del seu regnat, en el fang de la corrupció, en forma de regals, comissions i esplèndids donatius interessats. Una trama de col·laboradors de màxima confiança –Manuel Prado y Colón de Carvajal, Zourab Tchkotoua, el seu cosí Álvaro d’Orleans, el seu germanastre Josep Cusí...– li feien d’intermediaris i li donaven cobertura.

Però tot aquest teatre indigne va caure estrepitosament l’any 2012, arran de la ruptura de Joan Carles I de Borbó amb la seva amant i sòcia de negocis bruts, Corinna Larsen. Els 100 milions de dòlars de “regal” que l’aleshores rei va rebre de l’Aràbia Saudita l’any 2008, a través d’un compte a la banca suïssa Mirabaud, són la cirereta d’aquest pastís infecte.

Jordi Pujol va perdre el seu niu dinàstic per les burrades d’alguns dels seus fills. I Felip VI perdrà el niu de la dinastia Borbó a Espanya per culpa de les rucades del seu pare, incapaç d’estar a l’altura de les seves responsabilitats institucionals i de comportar-se com una persona recta i exemplar.

Com no podia ser d’altra manera, coneixent l’avidesa pels diners i la manca d’escrúpols de Jordi Pujol i de Joan Carles I, les “clavegueres” de la Generalitat i de la Zarzuela es van entendre i van connectar. Així, l’entorn del rei Borbó va participar amb el nucli dur del pujolisme en l’escandalós negoci de les loteries de la Generalitat. La societat Inversions Ponent tenia el 33% de Luditec SA, l’empresa que, l’any 1986, va ser l’adjudicatària de les loteries catalanes. L’administradora d’Inversions Ponent era Marieta Salas, casada amb Zourab Tchkotoua, amic íntim i testaferro de Joan Carles I. 

L’impulsor de les loteries de la Generalitat, Carles Vilarrubí –representant del sector negocis de CDC i conegut com el vuitè fill de la família Pujol– es va fer molt amic de Manuel Prado y Colón de Carvajal (el Manco), l’administrador de la fortuna de Joan Carles I i representant de l’empresa nord-americana GTech, que va subministrar els terminals de les loteries catalanes i també de les estatals. Als anys noranta, el Manco i Carles Vilarrubí van crear plegats la societat Trébol Condal, dedicada a “pescar” tota mena de negocis a Catalunya

Manuel Prado y Colón de Carvajal també es va fer molt amic de Javier de la Rosa, que es va convertir, a través seu, en un generós donant de diners i de cotxes de luxe del rei Joan Carles I. El trio Carles Vilarrubí-el Manco-Javier de la Rosa va viure el seu moment de glòria amb la inauguració de Port Aventura, però aquesta relació va acabar com el rosari de l’aurora i amb l’“empresari modèlic” (Pujol dixit) tancat a la presó Model.

En la seva intervenció al Parlament, Jordi Pujol va culpar de la seva caiguda en desgràcia a “tots els que han practicat aquesta mena de política”. D’aquesta “mena de política” se’n diu democràcia. Tot arriba.