Les cartes estan repartides i vistes. La dilació del procés de consulta a Catalunya no portarà més que major malvolença i desafecció mútua, que faran impossibles l'harmonia i estabilitat política catalana i espanyola. El destí crida una altra vegada a la porta de la història comuna, abanderant interessos i oprobis històrics diversos. És el destí marcat des de les coordenades de l'etnicitat, que regurgita periòdicament ofenses, deslleialtats i bilis històriques.

Els que enmig del fragor patri no se senten vinculats ni representats per proclamats destins històrics, aquells que afirmen servir a l'única raó de l'emancipació humana, no poden sentir-se identificats amb aquesta piconadora del cruel destí, un destí traçat i reviscut com perpetu ritual pels pastors, líders patris o profetes apocalíptics d'aquí i d'allà. Els acompanya una profunda convicció humanista que els porta a transcendir la cartografia històrica de malifetes i abusos mutus. Mai s’han sentit essencialment de cap pàtria, sinó que sempre han assumit una condició internacionalista apàtrida. La seva existència no es vincula més enllà del desig de lleialtat, solidaritat i gentil tracte amb la gent que neix, adopta, es refugia o passa per un territori.

En aquest fil descriptiu de la ubiqüitat, els sentiments i la raó humana, més enllà de vanitats ètniques, hem de pensar que el Poder es revesteix de subtils ornaments per a cada circumstància i moment i, a dia d'avui, en aquest lloc del planeta anomenat Catalunya, són dues nacions amb els seus interessos oligàrquics enfrontats, i els plutòcrates llunyans que van forjar la crisi, les que marquen i condicionen el debat patri.

Res de nou sota el Sol, la història es repeteix una vegada i una altra. L'enfrontament entre pobles o ètnies és el brou de cultiu del destí com a mite de l'etern retorn: la suposada i omnipresent impossibilitat de l'ésser humà de superar les malediccions del Déu contrariat i furibund al Jardí de l'Edèn, que històricament va predisposar a la submissió de la majoria a una casta de monarques, rics i sacerdots, personificacions terrenals del poder diví. O bé com a mite de Babel, on el poder diví sotmet a la confusió, a l'èxode i la diàspora aquells que junts van aixecar torres a la seva alçada.

Els arcans patris vigilen, estan sempre presents i periòdicament i capritxosament ens embarquen en epopeies com a pobles amb un pretès sentit històric, creient que la "deessa Fortuna" guiarà el poble cap a l'emancipació, teixint en el trànsit paisatges humans impresos com si fossin les cartes del destí, quan el destí és dissenyat cada dia pels poderosos.

No obstant això, l'esperit que anima els éssers lliures segueix buscant el seu paradís perdut, la seva Babel oblidada. Aquesta recerca és la que ha nodrit sempre les raons i episodis de la disconformitat, de la crítica, de la rebel·lia, de la insurrecció de la majoria, la que ha exigit de nou un lloc digne en aquest món, i ha organitzant la revolta per recuperar l'Edèn i Babel, aquests paisatges que els poders ens van robar per prevaler sobre nosaltres adjudicant-se ells el bé i condemnant la majoria a la dispersió i a el sofriment.

Per això hem de recuperar el sentit d'unitat de pertinença, forjant els valors que ens catapulten definitivament a ser espècie humana. El Poder, arcà, ens vol separats per confondre'ns i dominar-nos millor. Divide et impera.

Només aquells que es reconeguin com a iguals, sense atàvics llaços de sang pàtria; els que teixeixin somnis fraternals diàriament, els que enderroquin murs, tracin ponts i dilueixin cada dia les fronteres físiques, econòmiques i psíquiques que ens tenallen i enfronten, podran constituir-se com humans lliures per construir un altre món possible. Lliures del passat sense misericòrdia de greuges mutus, lliures d'interessos ètnics, lliures d'instint de domini o de servitud, lliures de mites fundacionals que impedeixen qualsevol canvi real: els mites i les supersticions religioses, els mites patriòtics i els mites de diners com a felicitat i del progrés sense fi que estan destrossant la mare Gaia, l'únic "mite" que ens sustenta.

Catalunya té avui un cor partit per dos mites fundacionals nacionals.

Es busquen esperits lliures que tendeixin ponts de fraternitat per canviar Catalunya i el món.