Immersos en el traumàtic xoc de la pandèmia, ha passat desapercebuda una notícia de gran importància per al futur de Barcelona i Catalunya. El 8 de juny passat, el Consorci de la Zona Franca (CZF) i l’empresa pública Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) van signar un conveni que ha de possibilitar la pròxima construcció en aquest polígon industrial de la primera planta de producció, emmagatzematge i distribució d’hidrogen per a l’automoció que hi haurà a Espanya.

Des que l’any 2002 el visionari Jeremy Rifkin va publicar el llibre L’economia de l’hidrogen, aquesta font d’energia s’ha anat consolidant com l’alternativa més viable als hidrocarburs per solucionar les necessitats de l’automoció, el funcionament de les indústries i el confort dels habitatges. La seva abundància infinita en la natura i els efectes nuls que té el seu aprofitament energètic sobre el medi ambient fan que la Unió Europea hagi apostat decididament per la seva promoció i el seu desenvolupament. En l’actualitat, a Alemanya ja hi ha trens que funcionen amb aquest combustible net i al Japó les empreses Toyota i Honda han creat models amb aquesta nova tecnologia.

Tota societat té en l’opció energètica que escull la definició de la seva manera de ser, de pensar, de crear i de produir. En aquest sentit, Catalunya és un país mandrós i endarrerit. Després de l’impuls inicial –basat en la construcció, a principis del segle XX, de les centrals hidroelèctriques del Pirineu–, ens hem deixat imposar els dictats econòmics i energètics procedents dels Estats Units: el petroli i les nuclears de tecnologia nord-americana, implantades a Ascó i Vandellòs, han estat les grans fonts d’energia de les últimes dècades.

En canvi, hem explotat tard i molt malament l’enorme potencial d’energies renovables, sostenibles i no contaminants que tenim al país: la solar, l’eòlica, la geotèrmia, la biomassa, la mareomotriu... La miopia i la ineficàcia de la Generalitat en aquest sector estratègic prioritari han estat escandaloses. L’ambient xanxullero i corrupte que, malauradament, ha marcat la política i l’administració catalana durant els últims 40 anys ha estat un obstacle objectiu per al desplegament decidit de les energies renovables a casa nostra i l’assoliment d’una Catalunya verda i pròspera.

Aquests dies s’estan dirimint dos temes cabdals en l’àmbit de l’energia que ens afecten directament, davant la passivitat i la incompareixença de la Generalitat de Quim Torra. D’un cantó, el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) està estudiant la petició de pròrroga de 10 anys que ha sol·licitat l’empresa ANAV, que explota la central de Vandellòs II. De l’altre, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) té a informació pública els estudis previs del pròxim Pla Hidrològic de la conca, on s’ha de decidir les centrals hidroelèctriques que seran nacionalitzades, ja que la seva concessió està vençuda. En aquesta situació s’hi troben els deu embassaments de la conca de la Noguera Pallaresa que va construir, a començaments del segle XX, la Canadenca i que sumen una potència instal·lada equivalent a la d’un reactor atòmic.

Vandellòs II i les centrals hidroelèctriques del Pirineu són un paradigma de la “vella energia”, altament destructiva del medi ambient. L’anunci de la construcció a Barcelona de la primera planta d’hidrogen de Catalunya i d’Espanya ens dona l’oportunitat d’intentar recuperar el temps preciós que hem perdut i entrar en l’era de la “nova energia”. Les cabòries processistes han tingut un efecte letal sobre la nostra vitalitat col·lectiva, i és hora de girar full i atrapar el futur.