La monarquia és un sistema d’Estat que ja era desfasat al segle XIX, feia notòria olor de naftalina al segle passat i que en els temps actuals es fa difícil de prendre-se’l seriosament. A Espanya ha esdevingut una paròdia d’ella mateixa, que feia somriure per la seva inutilitat, el seu caràcter maldestre i unes formes decimonòniques ja difícils de sostenir. Ha anat perdent el seu caràcter simbòlic per anar esdevenint patètica, mentre que als antany monàrquics la biologia se’ls ha emportat, o bé, per sentit del ridícul, s’han anat esborrant. A les enquestes governamentals ja no es demana pel suport ciutadà a la monarquia per tal de no posar negre sobre blanc el que fa temps que és evident.

La reinstauració de la monarquia a les acaballes del franquisme va resultar el pacte necessari justament amb un franquisme que no havia estat derrotat. Que el generalísimo morís al llit no és anecdòtic. Una monarquia parlamentària basada en una Constitució democràtica va ser el punt d’encontre entre el vell i el nou. A l’ara anomenat règim del 78 se li poden atribuir totes les mancances que es vulgui, és legítim, però ha possibilitat una convivència i el progrés durant més de 40 anys, cosa que Espanya no havia gaudit en la seva història, i, encara que ja toqui anar més enllà, seria bo de reconèixer: estructures democràtiques, desenvolupament de l’Estat del benestar, integració a la Unió Europea, reconeixement de la diversitat interna amb una configuració territorial gairebé federal...

És evident que en l’establiment i la preservació de la democràcia el paper de la monarquia joancarlista ha estat molt sobrevalorat. Ni ens va “portar” la democràcia, ni ens va evitar el retorn al passat que significava el cop d’Estat del 23-F. Ha estat allà com a figura simbòlica jugant, amb més o menys destresa, el paper que se li assignava. Per a la dreta política i sociològica representava la garantia que no es passarien comptes amb el que havia significat el franquisme, mentre que per a l’esquerra representava la superació guerracivilista, i va considerar que calia empassar-se un sistema i una figura de manera resignada.

Han passat els anys i l’arquitectura constitucional s’ha desgastat i ha envellit, i la monarquia es percep ara com un sistema polític amortitzat. La gent que va viure la transició cada cop és més minoritària i les generacions joves ja no tenen les pors d’antany. És una
forma política esgotada i, lògicament, les corrupteles i els comportaments privats ho fan evident i ho precipiten. L’autodemolició que ha fet el monarca emèrit de la seva figura resulta letal no només per a ell mateix, sinó també per a la institució monàrquica

Sigui del tot veraç o no, la imatge d’un monarca assegut a la vora de la piscina amb una màquina de comptar bitllets entre les cames resulta inesborrable i insuperable en l’imaginari de la ciutadania. Per molt que s’hi esforci el fred, distant i poc empàtic monarca actual i la seva altiva consort, difícilment poden aixecar ja la consideració popular cap a la institució. No sé si havien resultat mai la solució, però és evident que ara són part del problema. El PSOE, ideològicament i tradicionalment republicà, sembla haver entès que estem al principi del final. Alguns gestos governamentals així semblen indicar-ho. Però el procés de substitució resulta complex, ja que la dreta sembla poc predisposada a un gran pacte que garanteixi una transformació de l’entramat institucional i un nou i ampli acord  constitucional. Una nova Constitució podria ser l'oportunitat d’introduir algunes reformes més en un sistema polític espanyol que sembla necessitar-les. Per no entrar en un període d’inestabilitat i de conflicte polític, es fa imprescindible un acord sòlid i de fons entre les grans forces polítiques. Caldrà veure si la dreta s’enroca en la defensa d’una monarquia ja tan poc acceptada o bé aposta per un model republicà presidencialista i amb tocs autoritaris, que és el que ara es porta en alguns països europeus.

Resulta curiós que, a hores d’ara, el principal baló d’oxigen a la monarquia espanyola provingui d’aquells acèrrims antimonàrquics de darrera hora que han descobert en brandar aquest tema la seva oportunitat per amagar la seva niciesa i les seves vergonyes. 

Per anar cap a una república, més que la seva gesticulació, hi ajudaria el seu silenci.