Un cop vençuda la seva inhabilitació per condemna judicial, Artur Mas protagonitza un fulgurant retorn al primer pla de l’escena pública catalana. Amb l’excusa de la publicació del llibre Cap fred, cor calent, l’expresident de la Generalitat ha fet una intensa tournée mediàtica on ha exposat la seva anàlisi de la complicada situació política que pateix Catalunya i ha propugnat fórmules per encarar el nostre futur col·lectiu.

Ell s’autodescarta per tornar a optar a la presidència de la Generalitat, però, a la vegada, s’intenta erigir en el referent ideològic de l’espai neoconvergent i, per extensió, del moviment nacionalista català. Artur Mas fa com el bomber piròman: ell va encetar l’incendi  independentista, la tardor del 2012, i ara, després de la catàstrofe viscuda, s’ofereix com a voluntari per apagar-lo.

D’això se’n diu oportunisme i cinisme. Artur Mas -sempre connectat amb el seu mentor, Jordi Pujol- és el culpable d’haver provocat un daltabaix sense precedents que ha esquinçat  la vida institucional i social de Catalunya.

En perspectiva, hem vist que aquesta operació tenia per objectiu tapar l’enorme escàndol de corrupció de Convergència -del qual ell n’és responsable directe- i endegar, via retallades, una descarada privatització dels serveis públics de la Generalitat. A més, mai s’ha aclarit l’episodi dels comptes opacs dels quals era beneficiari a Liechtenstein i a Suïssa.

Amb aquests antecedents, el retorn d’Artur Mas a la primera línia és una provocació indigna i un insult a la intel·ligència. Qui ha demostrat ser el polític més nefast de Catalunya no pot pretendre que l’escoltem i li fem cas.