A qualsevol que li preguntin, dirà que seduir significa atreure, convèncer. I hi ha més sinònims: captivar, enlluernar, fascinar, entusiasmar. A Catalunya, però, sembla que la seducció pren camins més foscos i deriva cap a un concepte gòtic, més propi del romàntic tenebrós que de la claredat de la paraula atractiva i convincent.
L’independentisme es topa amb ell mateix en la cruïlla del fracàs del procés i descobreix, per fi, que la seva iniciativa és incapaç de convèncer. No només això: són diversos els que ja han baixat del burro. El mediàtic Toni Soler i el cupaire Quim Arrufat en són dos exemples. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) fabrica màscares i entra en converses per col·laborar amb Càritas Diocesana per presentar una imatge solidària i amable, potser per seduir. A buenas horas mangas verdes.
A Catalunya, la facció independentista havia parlat d’ampliar la seva base social (electoral) mitjançant la seducció. Conscients de la seva minoria, els independentistes sabien que han de seduir-nos als que no som independentistes. Però, de vegades, potser per la tremenda frustració que viuen després de tants fracassos, opten pels antònims de la seducció, que són, segons la Real Academia Española (RAE): enganyar, temptar, arrossegar, corrompre, abusar, subornar, induir, entabanar. Només així es pot entendre que, pocs dies enrere, Andreu Barnils, periodista de la cosa nacional catalana, digués sense manies que la majoria sociològica independentista catalana està a tocar com a conseqüència natural de l’envelliment de la població catalana unionista. Els unionistes s'aniran morint, va dir.
L’opció del periodista (del portal digital Vilaweb) no és gaire seductora i, a més, conté un error d’apreciació indigne en un periodista: la militància de l’ANC és visiblement senecta, però esquivem aquest punt, que és penós i de mal gust. La demografia ens mata a tots, Barnils. Ets molt ruc i, a més, t’agradi o no, ja no ets jove: la vida anava de debò. L’opció del periodista nacionalista és la mort de l’enemic. Això també es pot anomenar solució final, no? Els seus partidaris podrien etzibar-li: per què esperar tant? La mort de l’enemic es pot accelerar, i només cal donar un op d’ull a l’Alemanya del 1940 per obtenir bells exemples d’acceleració. Encara que hi ha més exemples, sempre esgarrifosos, i alguns més propers en el temps. N’hi ha que van quedar impunes, per cert, com el genocidi de Krajina a càrrec de la milícia nacionalista croata, milícia que deu seduir els independentistes catalans s eixelebrats.
La seducció també afecta l’apartat lingüístic: a Catalunya hi ha una evidència que posa molt nerviosos el Grup Koiné i a la Plataforma per la Llengua. L’ús de l’idioma català retrocedeix de manera evident. Per combatre la natura promouen lleis, decrets, vigilàncies i sancions. Però l’idioma català no sedueix. No només se n’allunyen els ciutadans procedents d’altres llocs del món que han anat a petar a Catalunya, sinó que fins i tot hi ha dissidents, nascuts catalanoparlants que prefereixen la llengua espanyola per la seva eficàcia comunicativa més gran. Entre altres raons que podríem comentar.
La llengua catalana ha fracassat en tots els fronts, i això és una evidència que hauria de promoure la reflexió. Després de tres dècades d'imposició a l’escola pública, el seu ús segueix en caiguda lliure cap al no-res. La seva literatura, anèmica i feble, apareix cada vegada més extinta i, a vegades, més ridícula: Pompeu Fabra i altres (Grup Koiné, Plataforma per la Llengua, IEC, etc.) van clavar un cop mortal a una producció literària sense horitzó i sense futur. Diverses dècades sense ni una sola obra remarcable escrita en català haurien d’estimular la reflexió en comptes de l’onanisme malenconiós o a la nostàlgia rabiosa i embravida que veiem.
La filiació política dels escriptors en català al nacionalisme (la submissió genuflexa?) ha estat l’estocada definitiva. O no se n'adonen?
Només se m'acut dir-los als escriptors nacionalistes el que li van dir Buñuel, Lorca i Dalí a Juan Ramón Jiménez (encara que per raons
diferents): “Rucs, rucs, més que rucs!”.
