Si l’expresident franquista Carlos Arias Navarro -aquell que va pronunciar el novembre de 1975 la mítica frase “espanyols, Franco ha mort”- alcés el cap, llagrimejaria ara amb més intensitat que llavors per l’exhumació del dictador Franco, feta tard i malament, però feta. Els seus plors serien un trofeu preuat pels demòcrates, que ara vivim amb delit la reparació de la infàmia. Al marge de l’escassa fortuna de fer-ho coincidir en període electoral, celebro l’exhumació. El general ha estat foragitat, per fi, del seu mausoleu, i la mòmia reposa lluny d’uns honors que no mereixia. Han hagut de passar, però, 44 anys per corregir l’error, això cal no oblidar-ho.

L’operatiu del trasllat i la polèmica que l’ha envoltat mereixen capítols a part. Els que tenim certa edat i conreem cert sarcasme ens vendríem l’ànima al diable per fer possible que algú com el cineasta Luís García-Berlanga Martí pogués ressuscitar, encara que només fos un temps, per rodar la pel·lícula del trasllat. El valencià, autor d’obres mestres com “Bienvenido Míster Marshall” o “L’escopeta nacional”, caricaturitzaria com ningú, com en el seu dia va fer amb la decadència franquista, el tragí de l’exhumació en l’Espanya actual. Ell, millor que ningú, sabria com retratar l’esperpent valleinclanià de la muda.

L’helicòpter de recanvi per si falla l’oficial; el fill del colpista frustrat Antonio Tejero, oficiant l’ofici com a capellà castrense; els quatre nostàlgics amb les banderes del pollastre cantant el pseudo-himne de la Legió “El novio de la muerte”; els familiars del dictador amb cara de pocs amics; la premsa acordonada; la ministra de Justícia fent de notaria del regne, repudiada pels familiars de la mòmia; els marbristes -els germans Verdugo per més inri- encarregats d’alçar la làpida del dictador, amenaçats pels ultradretans; el president del govern comptant vots des de la Moncloa... I tants esperpents reals que Berlanga sabria parodiar com ningú.

Tot i que 44 anys tard, val més tard que mai. Reparada l’errada, ara ja falta menys feina per fer. Ara ja només falta desenterrar de les cunetes les desenes de milers de víctimes de la Guerra Civil espanyola i de la posterior dictadura franquista; ara ja només falta assentar a la banqueta dels acusats l’exministre tardofranquista Rodolfo Martín Villa, acusat de crims contra la humanitat; ara ja només falta manllevar-li les medalles al torturador ‘Billy el niño’; ara ja només falta retirar les subvencions a la fundació Francisco Franco; ara ja només falta derruir el Valle de los Caídos o reconvertir-lo en quelcom decent... i tants altres greuges arrossegats d’una transició que presumia d’exemplar. Així, faríem bé de no adormir-nos en els llorers.

Amb el permís de Berlanga o Valle Inclán, afegir només: Ara sí, Franco ha mort.