El 17 de gener de 2018, el president de la Mesa d’Edat del Parlament, d’acord amb el reglament, va presidir la sessió de constitució de la Cambra catalana, sorgida de les darreres eleccions autonòmiques. Després d’un al.legat “per a guanyar la llibertat d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez; i per a accelerar el lliure retorn de Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Antoni Comín”, va finalitzar el seu discurs inaugural proclamant: “Aquest país sempre serà nostre”.

Als qui viuen al barri barcelonès d’Horta els resulta familiar el personatge, perquè han passejat, comprat i treballat tota la vida a l’ombra del seu cognom: el principal carrer d’Horta es diu Passeig Maragall. Els Maragall, família patrícia, de les que han tallat el bacallà a Catalunya des de sempre, han donat ja un poeta nacional (Joan) i un alcalde i president de la Generalitat (Pasqual). Poca broma. El Maragall que aquell dia presidia el Parlament havia format part, igual que el seu germà, d’un partit bifront que tenia cúpula catalanista i unes bases que en gran part segueixen sent d’extracció humil, parlant castellà i sentint-se profundament espanyoles (i catalanes). No cal aclarir a quina d’aquestes dues ànimes pertanyia el nostre home. En tot cas, el patrici social-catalanista ho va ser fins que, cegat per la llum del procés va caure del cavall i va decidir ser només catalanista, espolsant-se tota vel·leïtat obrerista. I va ingressar a Esquerra Republicana.

Si porto a col·lació aquest personatge és perquè el passat 26 de maig va intentar revalidar a les urnes l’alcaldia del seu germà. Malgrat saber que en aquests temps vèncer no significa governar, sobretot si es guanya per només 4.833 vots, empatant fins i tot a regidors amb el següent candidat, Maragall es va veure immediatament a si mateix com a alcalde. Va viure la il·lusió, durant algun temps, de poder conquerir per a l’independentisme la joia de la corona, la capital que encara avui es resisteix al procés: Barcelona. La mestissa, la bilingüe, l’obrera, veritable contrapoder històric de la Catalunya interior, ahir carlista i avui secessionista.

Però de vegades l’alegria no només dura poc a la casa del pobre. Amb el pas dels dies, Ernest Maragall va anar contemplant, horroritzat, com una dona que sempre havia intentat quedar bé amb els de la seva corda, però sense acabar de ser de la seva corda (ser equidistant se’n diu ara), una dona tota ambició i set de poder, teixia una aliança amb els enemics de la seva ideologia (“els partits del 155”, “els carcellers”) i, per tant, de la seva pàtria. Objectiu? Arrabassar-li l’alcaldia de Barcelona.

I al final va passar l’impensable: al suport del PSC a Ada Colau es van afegir els inesperats vots de Manuel Valls. I la infàmia es va consumar. Llavors, com diu l’Evangeli, va ser “el plor i el cruixir de dents”. I no només del candidat desairat, sinó també del president Quim Torra. A les habituals recriminacions per haver acceptat el suport dels “carcellers” es van unir els retrets de “voler aferrar-se a la poltrona” i de “servir a l’establishment”.

Te gràcia que això ho digui, precisament, el dirigent d’un partit (CiU/PDECat) que sempre ha representat els interessos de la burgesia catalana. I Maragall? Que potser aquest besnet de fabricant tèxtil no porta més de vint anys ocupant càrrecs públics? Però el deliri va arribar quan Torra va enunciar la seva teoria conspiranoica: Tot havia estat una “operació d’Estat”. La líder dels Comuns quedava convertida així en el braç armat del CNI.

Mai sabrem si aquell 17 de gener de 2018, quan Ernest Maragall va proclamar que “aquest país sempre serà nostre”, s’estava referint a la seva classe social o a la ideologia que avui professa. O a ambdues. Però en tot cas, el seu plor i cruixir de dents (com els de Torra i els independentistes que el dia de la presa de possessió de Colau li cridaven puta i li llençaven monedes) retraten a la perfecció què ocorre quan se li paren els peus a qui es creu “amb dret a”, a la seva ferotge pulsió patrimonial, al seu mesquí i implacable sentit de la propietat, tant de burgès o hisendat rural. Perquè, esclar, com no ha de ser alcalde Maragall si aquesta terra és “nostra”?.