Aplaudir els sanitaris és insuficient

Aplaudir un minutet cada dia des del balcó de casa al personal sanitari no és suficient. Està molt bé, s’ho mereixen, i es fa de cor, però no deixa de ser un brindis al sol. Quan això acabi, perquè algun dia acabarà, em temo que ens n’oblidarem. No serà el primer cop que passa. Temps al temps.

Tot i que hi ha estudis que indiquen el contrari, els peixos tenen fama de desmemoriats, d’oblidar-se de les coses que passen 30 segons després que hagin passat. La Dory, coprotagonista de la pel·lícula “Buscant a Nemo”, va popularitzar en el seu dia aquesta desatenció. Els humans som molt Dory, i els polítics més. Aquests dies hem encimbellat els sanitaris fins al capdamunt. La veritat és que tots ells, del primer a l’últim, han exhibit durant la maleïda pandèmia del coronavirus el millor de la condició humana i mereixerien la nostra gratitud in aeternum. Els herois de les bates blanques ho han estat, ho són, i ho continuaran sent. Però i nosaltres, els continuarem aplaudint? Continuarem valorant la seva feina un cop torni la normalitat o la nova normalitat? Mantindrem el compromís amb els metges i els infermers, però i també amb els auxiliars i els netejadors? I els nostres polítics els continuaran considerant essencials? No sé, tant de bo m’equivoqui, però em temo que no.

La pandèmia ha posat en evidència el sistema, se l’ha vist despullat. La sanitat pública a Catalunya i també a Espanya està al límit després d’anys de retallades. Catalunya només inverteix en ella el 3,9% del seu PIB, una vergonya, i Espanya el 5,9%, quan la mitjana europea és del 7’5%. Amb la darrera crisi econòmica, tant el govern d’Espanya com les seves autonomies -cal recordar que la sanitat és una competència transferida- van aprovar severes retallades que van situar la sanitat contra les cordes. Catalunya, amb Artur Mas (CiU) al capdavant -a qui ara li hauria de caure la cara de vergonya-, va ser una de les comunitats que més va retallar en aquest aspecte, i també ha estat una de les que més ha pagat les conseqüències d’aquella temeritat. D’això no se’n parla, o no prou. En el llibre “La malaltia de la sanitat catalana”, Guillem López-Casasnovas sosté que la sanitat catalana necessita 5.000 milions més, i després del que ha passat fa curt. El govern de Mariano Rajoy (PP) és l’altre gran culpable d’aquesta crònica d’una mort anunciada, la de la sanitat pública espanyola. L’home, com Mas, no va veure millor manera d’afrontar la crisi, que castigant la sanitat. I d’aquella pols, venen aquests fangs.

Tot plegat em fa escèptic. Insisteixo, tant de bo m’equivoqui. Tornen les preguntes: Quan tot això passi i hàgim trobat la vacuna, continuarem aplaudint els professionals sanitaris? Dit d’altra manera, els apujarem el sou? Per posar exemples: a Espanya un metge d’atenció primària (heroi d’herois) cobra 51.000 euros, pels 92.000 que cobren a França, els 117.900 del Regne Unit, els 132.500 d’Alemanya, o 184.800 dels Estats Units. Estem parlant de corregir aquesta discriminació? Llavors, de què estem parlant? Hipòcrites!

(Visited 52 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari