A El político y el científico (1919) Max Weber va indicar que el sentit de la responsabilitat, la mesura i la passió són les qualitats decisives d’un polític. “En aquest món no s’aconsegueix mai el que és possible si no s’intenta el que és impossible una vegada i una altra”. La reflexió del sociòleg alemany s’inscriu en la línia de la filosofia política tradicional.

El nostre proper convidat inicia un gir de conseqüències incalculables: es tracta d’El cálculo del consenso. Fundamentos lógicos de una democracia constitucional (1962). Els seus autors, James M. Buchanan i Gordon Tullock, contraposen política i economia; aquesta segona com a paradigma de racionalitat. Buchanan va ser l’artífex de la teoria de l’elecció pública (public choice), un sintagma que sota el pretext d’una anàlisi econòmica el que pretenia era invertir l’esquema tradicional d’objectius (bé comú: política) i mitjans (beneficis privats: economia).

L’enfocament de Buchanan ha estat avalat per l’anomenat anarcocapitalisme, que pretén alliberar el mercat de les constriccions del govern. En aquest context l’interès públic, com l’elecció pública, no té res a veure amb el bé comú de la tradició clàssica. Les col·lusions de Buchanan amb els superrics ultradretans germans Koch, que van finançar el seu centre per convertir-lo en puntal propagandístic del neoliberalisme, il·lustren la seva manera d’entendre la democràcia constitucional. Buchanan sosté que “no hi ha cap conflicte entre la filosofia del mercat [...] i la del cristianisme”.

El filòsof Harold B. Acton (Moral of markets, 1971) va un pas més enllà i converteix la mà invisible de l'interès en instància moral: “Podem afirmar que les virtuts cristianes [...] troben més possibilitats d’exercitar-se al mercat que en un sistema d’economia políticament dirigida”. Estem davant del que pot anomenar-se l’evangeli de Wall Street. No han de sostreure als seus beneficis coses com l’educació, les cures mèdiques i l’habitatge.

L’oracle de Wall Street és el setmanari The Economist. Tres peces aparegudes a les seves pàgines ho avalen. La primera és el Big Mac Index o Burgernomics. El va proposar Pam Woodall a les seves pàgines el 1986. Que aquest producte de Mc-Donald’s s’hagi convertit en patró universal de mesura il·lustra el progrés realitzat per l’apostolat de Wall Street i l’ordre dels seus valors. 

Però el veritable gir en el patró que colonitzaria la política sanitària va ser un article anònim amb un títol metafòricament afilat: “A survey of health care: surgery needed” (06-07-1991) (quatre resultats a Google). S’hi sosté que “el de les cures mèdiques és un negoci peculiar. Per començar, és colossal. És el més ben situat entre molts per aspirar a ser la indústria més gran del món. Molts països rics hi gasten gairebé una desena part de la seva renda nacional”. És la medicoconomics que s’encunya a l’article. El primer manament d’aquesta religió és la competència (trenta-dues vegades invocada), que, entre els seus innombrables efectes positius, en produiria dos de suprems: l’eficiència i la transparència, pel costat de l’oferta; i el fet de complir amb la màxima del sobiranisme individualista de la lliure elecció, pel costat de la demanda.

Però com fer negoci amb aquest 10% de la riquesa pública si està fora de l’esfera del mercat? La resposta vindria en una altra peça –també anònima malgrat la seva vàlua!– d’inequívoc títol buchananià: “Desinventar el govern” (20.05.1995) (cap resultat a Google). S’il·lustra amb exemples: Thatcher i Reagan. És a dir, la cirurgia de l’Estat com a condició per al transvasament, el negoci colossal de la transfusió de recursos. Concretament, als centres públics on van arribar els apòstols amb MBA es van tancar llits, es van externalitzar serveis i es van imposar salaris competitius: cirurgia política sanitària. Reforçada després amb la disciplina austericida.

I així estàvem quan va arribar la pandèmia, que ens obliga a una opció totalment pública: la vulgata privatitzadora de Wall Street o la regla d’or de l’interès col·lectiu. La city de les egoistes abelles mandevillianes o la polis dels ciutadans solidaris.

(Aquest article no hauria estat possible sense l'ajuda de Cristóbal Pasadas. El meu agraïment a través seu a les plantilles, també retallades, de les biblioteques).