Subscric fil per randa les darreres reflexions de l’exconseller d’Economia de l’executiu d’Artur Mas, Andreu Mas-Colell, que criticava sense pèls a la ploma en un article a l’Ara el veto dels partits independentistes als pressuposts generals de l’Estat. Un gest que, lluny de considerar-se una nimietat, ha fet saltar pels aires el govern de Pedro Sánchez, ‘el resistent’. En l’escrit, el veterà i distingit economista descriu: "Ens posem objectius i terminis poc realistes, ens carreguem d'emocions, ens entortolliguem en la rivalitat i la desconfiança entre les formacions independentistes, i acabem prenent decisions poc sàvies i, de tant en tant, suïcides". "Ja fa temps que ressona en el meu cap aquella cançó de Raimon que ens diu que "al meu país la pluja no sap ploure" però ara en la forma "al meu país la política no sap fer política" (li manllevo l'analogia a Najat El Hachmi)", assevera. I remata: "Quan d'aquí a deu anys es miri enrere, la decisió de tombar, acompanyant el PP i Ciutadans, un govern de l'Estat que, sorprenentment, havia estat disposat a fer política amb els grups parlamentaris independentistes i s'havia pronunciat per la via de la negociació, semblarà molt estranya”.

No crec que hàgim d’esperar deu anys per estranyar-nos de la decisió; sense anar més lluny, potser el mateix 28 d’abril, una vegada fets els escrutinis pertinents, ja lamentarem la decisió poc sàvia i suïcida que vam prendre en el seu dia, i l’endemà la començarem a plorar.  Com ja hem escrit i reescrit en aquest espai, ha quedat prou clar que en aquest país, Catalunya, com pitjor és sempre pitjor, i mai és millor. Si el que ha passat fins ara ja és prou desproporcionat, imaginem-nos per un moment el mateix escenari, però ara gestionat per un tripartit de dretes, amb Ciutadans, el Partit Popular i Vox capitanejant la deriva.

Si bé és cert que el govern de Sánchez no ha reconegut en els vuit mesos de manar el dret de Catalunya a celebrar un referèndum d’autodeterminació, fita principal de l’independentisme, i sense oblidar alhora que va avalar en el seu dia el 155, crec igualment i malgrat tot que Pedro Sánchez mereixia més temps, i els pressupostos esdevenien un baló d’oxigen; per a Sánchez, que així agafava força davant dels seus barons empipats pel diàleg amb els ‘indepes’, i per al Govern de Quim Torra, amb uns comptes que l’afavorien per fer gestió, aspecte que tant ens convé i del que tan poc parlem.

Dit d’una altra manera, reclamem ad nauseam el diàleg com a única manera de resoldre el conflicte, i quan algú ens l’ofereix, encara que sigui de manera molt tèbia i francament insuficient, li tanquem la porta als morros. Així, si la decisió no és suïcida, s’avindran a titllar-la, com feia Mas-Colell, de poc sàvia. I com manlleva en el seu escrit,  potser sí que a Catalunya la política no sap fer política, com aquella pluja de Raimon, que no sap ploure.