Diuen que el president Quim Torra està reorganitzant el seu equip fitxant nous assessors i deixant caure d’altres que no considera prou sòlids i solvents per resistir les tempestes polítiques que es preveuen la propera tardor. El president i els seus fidels, malgrat ser conscients que la legislatura catalana actual està exhaurida i sense capacitat per afrontar els problemes i necessitats de la ciutadania, pugnen per allargar l’statu quo imperant. Volen administrar el temps i la potestat de convocar eleccions. I ho volen fer fins trobar el moment mes idoni pels interessos de la facció que encapçalen.

A aquestes alçades de la pel·lícula això ja no va de llibertat, o de país, si no que va de qui quedarà amb una posició de preeminència en el nou escenari polític català desprès de la sentència del Tribunal Suprem. I és que ja res és com era fa uns mesos. L’enfrontament dins el món independentista per aconseguir l’hegemonia en l’espai secessionista ha accentuat les contradiccions entre ERC i JxCat. Els pactes municipals, i especialment el de la Diputació de Barcelona, han esberlat la unitat d’acció dels socis del Govern. Tot un símptoma que Pilar Rahola, la musa dels hiperventilats amb columna en premsa, s’atreveixi a afirmar que la tropa independentista està desorientada i sense rumb. Fins i tot la sempre entusiasta Elsa Artadi reconeix que ‘hem tocat fons’. Sols així s’entenen disbarats com les insinuacions sobre el CNI.

Sospito que aquesta tardor la sentència del Tribunal Suprem ens regalarà penes dures i severes inhabilitacions. Tots sabem, també, que com a reacció se’ns cridarà a ocupar el carrer. I, per molt que es prediqui el contrari, les mobilitzacions aniran acompanyades de contenidors socarrimats, vidres trencats, carreteres tallades, bretolades i aturades laborals a diferents àmbits de l’Administració. Els estudiants faran vaga una vegada més, es manifestaran per la Diagonal i a les parets del país apareixeran pintades maleint l’estat opressor. Els tractors es mouran i un munt de pneumàtics vells cremaran. Quan això succeeixi, les cúpules d’alguns moviments secessionistes -amb Madame Paluzie al front, per exemple- pressionaran a ERC i JxCat demanant-los aventures impossibles de difícil retorn. Amenaçaran amb explicar a la ciutadania que les institucions del país, i els seus partits nacionalistes, ja no serveixen per defensar el full de ruta de la secessió.

Pressionaran com a fruit de la seva impotència i ho faran com mai. Arribat el moment més crític tan ERC com JxCat hauran de reflexionar i decidir -aquest  cop sí-  si volen fer política de debò o seguir amb performances de colorets i samarretes. La competició entre els Torra-Puigdemont i ERC estarà servida i, molt em temo, que ambdós s’acusaran mútuament de traïció o, si menys no, de negligència i falta de contundència. Tot plegat foc d’encenalls; per que el que en realitat rau en el fons de la qüestió és la lluita per l’hegemonia en el camp de l’independentisme, l’herència del pujolisme i d’interlocució amb l’Estat. Alguns analistes sostenen la idea de que ERC, a diferència de JxCat, té molt més elaborada que els seus competidors l’estratègia per  aconseguir la preeminència.

El Partit Comunista Italià d’Enrico Berlinguer va encunyar  un concepte -el sorpasso-  que condensava en un mot el seu objectiu de desplaçar a la Democràcia Cristiana del poder. Iglesias també va jugar amb la parauleta respecte el PSOE però no se’n va sortir. Doncs bé, a Catalunya potser estem en portes d’un parell de ‘sorpassos’. A saber: el que pretén i desitja ERC superant i fagocitant el cosmos neoconvergent, i el que el PSC pot aconseguir davant la fuga en direcció a Madrid de la gent de Ciutadans.

La identificació del partit de Rivera amb la dreta espanyola, les coincidències amb VOX i  la marxa de personalitats rellevants com Francesc de Carreras o Toni Roldán situen a Ciutadans en una posició de feblesa argumental en la política catalana. El PSC, de la mateixa manera que ERC en el àmbit secessionista, pot esdevenir en unes properes eleccions autonòmiques la primera força no independentista del Parlament català. Tothom lloa l’habilitat dels d’Iceta en trencar la política de blocs i bastir pactes. Podríem estar en portes d’un parell de ‘sorpassos’ molt útils per ‘desembussar’ Catalunya.