Ahir deia blanc i avui diu negre

A principis de l’any 2016 i després del pas al costat (forçat) de l’expresident Artur Mas, Carles Puigdemont prometia el càrrec de President i perjurava que no havia vingut per quedar-se. Deia que no aspirava a presentar-se a les pròximes eleccions, que havia vingut a fer un encàrrec, la independència, i prou. Després de l’1-O, el maleït 155  feia fora de manera prematura i enèrgica l’exalcalde de Girona; això passava a finals d’octubre de 2017. Però, poc després i ‘exiliat’ a Bèlgica, davant l’avançament electoral  convocat pel president espanyol Mariano Rajoy, Puigdemont es presentava a les eleccions sota el paraigua de Junts per Catalunya –un vestit a mida. Contra tot pronòstic –les enquestes indicaven una victòria clara d’Esquerra–, tot i quedar per sota dels taronges, Puigdemont va aconseguir imposar-se en un majoritari bloc independentista i, així, optava a la reelecció. Diuen que va guanyar perquè, entre altres coses i habilitats, va prometre fins a la sacietat que si guanyava les eleccions tornaria a Palau  per prendre possessió d’un càrrec que, finalment i en la distància –va decidir no tornar…–, no va ser possible.

En castellà, d’això se’n pot dir: “Donde dije digo, digo Diego”, que en català ve a ser: “Ahir deia banc i avui dic negre”, i en 2.0. “Fake news”. Si bé és cert que el procés és imprevisible i els vaticinis temeraris, fóra bo que els polítics comptessin fins a cinquanta, com indica la saviesa popular, abans de dir segons què. Queda clara que Puigdemont va venir a la política per quedar-se, o almenys està lluitant per fer-ho i que, en les actuals circumstàncies, difícilment tornarà a Palau, almenys no en un període curt de temps. Recentment li hem vist les ungles i hem pogut comprovar la seva força, intacte malgrat la tempesta –reforçada per la justícia alemanya–, fins i tot se li ha pogut reconèixer un elevat grau de mala llet, i si no que li ho preguntin a la Marta Pascal i/o a la postconvergència.

Quan la CUP va forçar el pas al costat de l’expresident Mas, no érem pocs els que vam pensar que l’elegit, Puigdemont, seria un titella manejat per Mas, que un pas al costat no és mai un pas enrere. Però, i malgrat les seves falses proclames de provisionalitat, aviat va quedar clar que Puigdemont no estava de pas. En poc temps, el gironí ha esborrat del mapa a Mas i, el que encara semblava més difícil, a Pujol. Amb el temor de tornar-la a espifiar, no sembla Quim Torra el president cridat a esborrar del mapa polític a Puigdemont. Sigui com vulgui, donem-li temps al temps. Ja se sap que en política les presidències bicèfales no acostumen a triomfar. Llei en mà, és Torra qui duu ara les regnes de Catalunya, qui dialoga amb el president Pedro Sánchez, qui algun dia haurà de prendre decisions sobre la delicada qüestió i haurà d’arribar a acords. Li esmenarà la plana Puigdemont com va fer amb Pascal per la moció de censura a l’expresident Rajoy? Farà Torra com Puigdemont amb Mas i matarà el pare? A la velocitat que va la política catalana, aviat tindrem respostes.

 

(Visited 43 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari