Avui som agost, o abril…? Catalunya viu el sisè dia crític. Dilluns, el president Quim Torra va anunciar amb solemnitat processal que ens trobem davant dels “deu dies més importants de l’estiu” si no es vol recular i tornar al confinament de l’abril. Queden quatre dies, doncs. Dimecres vencerà el termini. Veurem si dijous som a l’agost o definitivament hem tornat a l’abril, aquell fatídic abril. Des dels maies i els seus apocalíptics pronòstics que no vivíem un no viure així. Torra, amb un català de Pompeu i usant el to amenaçador de Llucifer als Pastorets, va dir i redir que el moment és crític, que la situació és complicada. Després, en anglès, el president va dir el contrari, que Catalunya és segura i que els turistes podien venir a passar les vacances sense por. No sé si els turistes saben català, però molts catalans saben anglès i van entendre la contradicció. Amb una mà Torra va dir que estem a la vora del precipici, i amb l’altra va convidar a fer un pas endavant. I es va quedar tan ample. Desconec si ens pren per ximples o en realitat ho és ell. Intuint com a certa la versió catalana del discurs, costa disculpar l’anglesa, o l’inrevés. Ningú assessora aquest home?
El món, amb comptades excepcions -de països en la seva majoria governats per dones-, ha gestionat la crisi sanitària de la Covid-19 com millor ha sabut i, desenganyem-nos, no n’ha sabut massa. Queda clar que no estàvem preparats per una sacsejada d’aquestes característiques. Alguns països semblen haver après la lliçó i, després d’una gestió deficient de la primera onada, duen millor la segona. Ja hem comentat aquí i més d’un cop el cas català. Després de plorar fins a l’esgotament per la retirada de les competències, una vegada aquestes ens han estat retornades, no ho hem sabut fer millor. I és que Catalunya no està pel que ha d’estar. Vivim ancorats en una eterna crisi política, la del procés, que no ens deixa veure la perifèria, i a la perifèria passen coses. Queda clar que no sabem fer dues coses al mateix temps i això ens hauria d’obligar a concentrar-nos en una. I després de l’una, l’altra. És una qüestió de prioritats.
Cantava Sabina: “Quién me ha robado el mes de abril”, convertida ja en una mena d’himne d’un mes que, com en la pel·lícula Groundhog Day (dia de la marmota), igual estem condemnats a repetir un cop i un altre, tantes vegades com facin falta fins que aprenguem la lliçó.
