Fan com era de les pel·lícules de l’oest, resulta que quan era petit jo em sentia dels Estats Units. Em vaig endur una gran decepció el dia que a casa meva em van dir que d’americà res, que jo era català i gràcies. D’això podreu deduir dues coses: la primera, que veia molta tele, la segona, que els sentiments patris no eren el que ens definia a casa, per molt orgull empordanès que tingués el pare. I no és que no tinguéssim clar què érem. Érem treballadors, gent que matinava per anar a pencar a un taller de motllos de ferro que pudia a petroli i on les ferritges saltaven i es clavaven als ulls. I com nosaltres tants altres que es deixaven la salut i la vida per poder pagar un pis i posar un plat a taula als seus fills.

Ja fa molts anys d’això. Avui les coses han canviat i hem fet del sentiment –en especial del de greuge permanent– un programa polític i hem convertit una cosa merament accidental, com és haver nascut a un lloc o un altre, en un absolut ideològic a partir
del qual es neguen drets bàsics i elementals. És així com aquells que tant diuen estimar el seu país han acabat convertint-lo en una distopia antidemocràtica, on un govern poc menys que justifica que es barri el pas amb crits, insults, escopinades i cops de puny a persones que volen assistir a actes que no són del seu grat, mentre que alguns càrrecs electes es passegen pel mig de la turba, encesa i fora de si, repartint somriures d’aprovació.

Tenim un govern esquizofrènic que llença benzina a unes manifestacions que han cremat Barcelona, per després enviar els Mossos d’Esquadra a reprimir-les i, una mica més tard, criticar la seva actuació. El mateix govern que calla quan associacions sobre les quals han construït la seva majoria parlamentària justifiquen la violència i l’odi, mentre cínicament s’atorguen el monopoli de la democràcia. Un govern que és incapaç de gestionar els medicaments que necessita la seva ciutadania fins al punt de quedar-se sense existències. Que no hi ha més vacunes del papil·loma humà? Cap problema. Tenim la solució, en deixarem sense a putes i homosexuals. Després se’n desdiuen, però el tabú de denegar drets i serveis en funció de pertànyer a un col·lectiu o de tenir una determinada orientació sexual ja s’ha trencat.

Fets gravíssims als quals no es para prou atenció en aquesta Catalunya frenètica, on tot un president de la Generalitat envia la seva dona a manifestar-se, amb cotxe oficial i escorta, a la porta del consolat xinès, i la seva germana a rebentar el ple municipal del seu poble perquè els pactes assolits no són del seu grat.

Parlem del mateix president que abandona les  seves obligacions públiques per unir-se a unes manifestacions destinades a col·lapsar la capital del seu país. Parlem de Quim Torra, presumptament conegut com a Gandalf per uns CDR detinguts per, suposadament, preparar explosius i que diuen haver contactat amb ell i el seu entorn per ocupar el Parlament de Catalunya. Del president que calla, igual que tot el seu govern, quan periodistes apareixen assenyalats per dianes que conviden a prémer el gallet a qualsevol eixelebrat que pugui aparèixer en un independentisme que cada cop és més tolerant amb la violència.

Mentrestant Catalunya s’esllangueix. Ja no es tracta que hagin marxat milers d’empreses entre la indiferència dels que haurien de treballar per atraure-les, o que ja no ens quedi un sol banc digne d’aquest nom. És que la burgesia industrial catalana ha dimitit. Ha decidit esborrar-se d’aquesta Catalunya en declivi. Les empreses familiars de més renom s’han venut a conglomerats estrangers. Ha passat a tots els sectors, des de l’alimentació i el consum, fins al joc i la tecnologia. Avui companyies com Freixenet, Codorniu, Miquel o Cirsa són estrangeres.

És així com en nom d’un sentiment i de l’amor infinit a la pàtria es destrueix un país. I són els treballadors que pateixen per costejar el lloguer qui pagaran els plats trencats i el deliri d’un govern que, de tan amoïnat com està a despenjar de les parets de Palau unes pintures que parlen d’Espanya, no troba el temps que cal per governar. Un deliri que comparteix amb aquesta part de la societat que desfila alegrement, amb torxes a la mà, en nits assenyalades, camí d’un totalitarisme propi dels temps més foscos de la història d’Europa, si és que encara no hi hem arribat.