Els rostres d’alegria que una part de la ciutadania britànica va tenir fa unes setmanes després que el Regne Unit deixés de formar part de la Unió Europea no distava gaire de les cares de felicitat que molts catalans i catalanes van mostrar el 27 d’octubre de 2017, després que el Parlament proclamés la DUI. En el cas britànic, però, la gran diferència rau en el fet que es tracta d’una decisió que no té marxa enrere i que s’ha fet seguint els paràmetres legals. Tot i això, no per haver estat un referèndum amb totes les garanties la decisió presa pels britànics és menys dolorosa per als que creiem en un projecte europeu fort, cohesionat i federal. 

El Brexit és un molt mal precedent per a la Unió Europea. Segurament, avui, David Cameron s’ho pensaria dos cops abans de convocar un plebiscit d’aquestes característiques. El referèndum ha partit per la meitat la societat britànica. Hauria estat molt més assenyat que els governants britànics  haguessin obert una negociació amb les autoritats europees per trobar una sortida que no suposés la ruptura que s’ha produït actualment. Entre l’statu quo i la trencadissa, el més encertat era un punt intermedi que satisfés una majoria més àmplia.

Les dues convocatòries electorals que hi ha hagut des del 2016, la dimissió de Cameron, les dues mocions de censura contra Theresa May, els canvis d’inquilí a Downing Street o la desfeta del laborista Jeremy Corbyn, especialment en feus industrials que havien votat tradicionalment progressista, han fet que l’agenda política hagi estat centrada en la sortida de la UE, i que la resolució de les problemàtiques socials que afecten la societat britànica gairebé hagin desaparegut. El col·lapse del Servei Nacional de Salut n’és un exemple.

Els partidaris del Brexit han abocat el país, amb una campanya política i mediàtica on han predominat les fake news, a una incertesa absoluta en qüestions fonamentals com el lliure comerç, els drets de residència, l’estada d’estudiants universitaris d’altres països o la documentació necessària per viatjar-hi.

Fa unes setmanes, coincidint amb el Brexit, l’Ajuntament de Barcelona aprovava amb el suport de 33 dels 41 regidors i regidores els pressupostos municipals de la ciutat. És el primer cop que a Barcelona tiren endavant els comptes locals amb una majoria del 80%. Qui els havia de dir als líders de les forces independentistes que, al final, la xifra màgica del 80% seria el nombre amb el qual s’aprovarien els pressupostos del consistori barceloní?

Més enllà de la lectura que se’n pugui fer de cara a futurs pactes al Parlament de Catalunya o bé a l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, que requerirà el suport d’ERC, l’aprovació d’aquests pressupostos, amb el suport de les dues formacions independentistes de l’Ajuntament, fa recordar els temps en què a Catalunya els partits polítics i, en conseqüència, la societat catalana avançava de forma col·lectiva i sense divisions. Pactant, dialogant, negociant, cedint i respectant la pluralitat d’una població que és diversa i heterogènia.

Potser a partir d’ara Òmnium Cultural haurà de redefinir el seu eslògan Som el 80% i substituir-lo per El 80% de l’Ajuntament de Barcelona. Davant dels falsos eslògans d’una part de l’independentisme i d’unes falses premisses, com ara “el rebuig a la repressió i a la judicialització de la política com a eina per resoldre els onflictes polítics”, oblidant que una part més o menys majoritària de catalans i catalanes està a favor de la sortida dels polítics empresonats sempre que aquests reconeguin els errors comesos i el fracàs de l’estratègia unilateral, no hi ha res més clar i més cert que la forja de consensos amplis a les institucions com ara l’aprovació dels comptes locals a Barcelona.

Les eleccions catalanes anunciades pel president Quim Torra podrien obrir una altra majoria de govern o bé la reedició de l’actual executiu. No obstant això, és clar que els responsables del nou govern hauran de cercar majories àmplies, no podran
menystenir l’altra meitat del país, i les múltiples sensibilitats identitàries hauran de ser tingudes en compte a l’hora de buscar una sortida a l’actual atzucac. Més 80% de l’Ajuntament de Barcelona i menys processos divisius com el Brexit.