El president actual de la CEOE, el biscaí Antonio Garamendia, ha capgirat el criteri seguit pels anteriors presidents Joan Rosell, Gerardo Díaz, José M. Cuevas i Carles Ferrer i Salat, de no cobrar per ser president. Ell ha decidit que havia de tenir un sou. Com que és un home moderat, es va fixar una remuneració anual de 300.000 euros, que ell va considerar que era una “remuneració humil en l’àmbit empresarial”. Es va lamentar que aquest sou aixequés una polèmica, segons ell, absurda i demagògica, ja que les remuneracions de les empreses que cotitzen a l’Ibex 35 són molt més altes.

Segons La Vanguardia del 15 de març del 2018, les remuneracions dels màxims directius de l'Ibex 35, entre sous i altres conceptes, eren de més de cinc milions d’euros anuals, i fins i tot dos d’ells superaven els 10 milions. Com a empreses esmentava Ferrovial, Acciona, BBVA, Santander, Iberdrola o Inditex. Si comparem aquestes remuneracions amb la de Garamendia, aquest té raó, el seu salari és modest. El Periódico de 21 de febrer de 2019 recull un informe d’Oxfam, que diu que un empleat amb un sou mitjà a ACS hauria de treballar gairebé sis segles per arribar a la retribució anual del seu conseller delegat, Florentino Pérez, que va tenir un sou de 22,3 milions d’euros. Si bé aquest exemple és el més exagerat, no és l’únic.

Els alts executius de l’Ibex 35 guanyen 132 vegades més que el sou mitjà de l’empresa. També el diari madrileny Abc del 10 d’abril del 2018 ens deia que un total de 152 banquers espanyols cobren més d’un milió d’euros i tenen un sou mitjà de 2,14 milions. Però, malauradament, la gran majoria dels ciutadans no es mouen en aquestes xifres astronòmiques. A Catalunya el salari mensual brut mitjà l’any 2017 era de 1.725 euros mensuals i un 25% dels assalariats catalans eren mileuristes. Aquests sí que són sous modestos, i molts d’ells ni permeten arribar a final de mes. A la vista d’aquestes dades és vergonyós que la CEOE denunciés la pujada del salari mínim interprofessional a 900 euros mensuals perquè diu que tindrà efectes negatius en l’economia i farà augmentar l’atur.

A Espanya existeix una gran desigualtat social. Segons Oxfam Intermon, hi ha 3,2 milions de persones que estan per sota del llindar de pobresa extrema, i alhora 21 persones superriques tenen, entre totes, un patrimoni de 104.000 milions d’euros. Aquest no és un problema específic espanyol. A la UE passa el mateix: hi ha 123 milions de persones en risc d’exclusió i 324 persones que tenen cada una més de mil milions d’euros. En els darrers anys hi ha hagut un elevat creixement econòmic que ha enriquit les persones que menys ho necessiten i, en canvi, la precarització laboral i el nombre de persones marginades han augmentat.

La globalització i les polítiques liberals aplicades per sortir de la crisi, han suposat pèrdua de poder adquisitiu, corrupció i por al futur, fet que ha creat un entorn propici per fer créixer el populisme. Si hi ha algun culpable d’aquesta situació, no és el pobre immigrant, a qui molts agafen com a boc expiatori, sinó les elits polítiques i econòmiques que s'apropien dels beneficis del creixement econòmic que tots han ajudat a crear. En ple segle xxi, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que un nombre   tan reduït de ciutadans tindrien tant poder per augmentar la seva riquesa i privilegis. Aquestes elits econòmiques són una oligarquia que s’enriqueix mentre que les classes mitjanes i populars viuen moments difícils.

El resultat d’aquesta concentració de riquesa i de poder en tan poques mans es tradueix en un enorme augment de la desigualtat. Els mesos vinents estan plens d’eleccions i nomenaments de nous responsables polítics, des de la UE fins als ajuntaments. Les propostes per disminuir les desigualtats haurien de ser un dels eixos destacats dels programes electorals. Si es vol que els ciutadans creguin en la democràcia, s’ha de fer que els discursos polítics i les promeses electorals vagin acompanyats del seu compliment.

No es tracta només de condemnar la demagògia del populisme, sinó de combatre’l amb mesures que millorin les condicions de vida dels ciutadans.