Després d’anar amunt i avall amb el cul encongit durant setmanes, ara ja puc alliberar esfínters. La victòria dels llops d’ullals esmolats que preveien les enquestes de cara al 28-A no ha estat tal, cosa que em porta a pensar com som d’absurds els éssers humans, sempre patint per coses que encara no han passat i que pot ser que no passin mai. En el meu cas, a la tensió acumulada en la part on l’esquena perd el seu digne nom s’hi ha afegit el tancament involuntari dels bandes del plexe solar i del perineu –els que feu ioga ja sabeu de què parlo- i això m’ha fet caminar aquests dies geperuda. L’escenari dibuixat d’apocalipsi zombi era tan versemblant que jo ja tenia les maletes fetes per si calia sortir cap a Perpinyà cagant llets.

Tot i el cangueli, admeto que gràcies a la por atiada pels mitjans de comunicació –molts partidaris de la llopada- els catalans que encara confiem en una sonada victòria sobre els caminants blancs ens hem mobilitzat per votar en les eleccions del país veí. Tanmateix, em reca que malgrat tot l’esforç fet –alguns hem votat amb el nas tapat- no hem pogut evitar ni el vot útil a partits que no s’ho mereixen tant ni l’aterratge al Congrés d’un grapat de sòmines rancis i descerebrats. Molt em temo que vindran quatre anys més de pàtria i bandera, i de suportar bajanades de psicòpates que viuen de la cosa pública. Només un Gabriel Rufián transformat en Melisandre ens podria salvar de la foscor, però no ho farà perquè ell també s’alimenta de la brega.

I un cop superada la primera prova d’estrès, ara ve la segona, que és molt més interessant. Vindran setmanes vertiginoses de contactes discrets i no tan discrets, de propostes agosarades i reivindicacions justes però fora de lloc que cauran en sac foradat, d’oferiments sense vergonya a canvi d’un plat de llenties i de declaracions en clau només aptes per als iniciats en els tripijocs de la política, que en la pell de brau que habitem es tradueixen a repartir el pastís del poder entre els de sempre ignorant la resta, que som la majoria. Jo seguiré amb les maletes fetes per si de cas perquè probablement no sabrem si la criatura sorgida del 28-A tindrà un padrí taronja o un padrí violeta fins després de les eleccions municipals i europees.

Els socialistes han guanyat les eleccions generals, però no ho han fet amb una majoria còmoda com ells esperaven i en una democràcia com cal això vol dir governar en coalició. I si em preguntessin a mi, que no els he votat però patiré les conseqüències dels seus actes, els diria que jo tinc molt clar qui ha de ser el seu soci. Tanmateix no espero que ho facin. De fet, l’equip de Pedro Sánchez ja ha dit que l’escenari ideal és governar en solitari amb suports externs seguint l’exemple tan reeixit de la fAda Colau. Ho entenc perquè és la millor manera de no mullar-se i també de no abordar amb valentia el principal problema –no l’únic, per descomptat- que té Espanya damunt la taula i que es diu Catalunya.

I com que no hi ha dos sense tres, en un mes tornarem a tenir eleccions. I molt em temo que seran quatre setmanes més de caminar amb el cul encongit i els esfínters per corbata perquè vaticino una campanya buida de propostes i plena d’improperis com ha estat l’anterior. Noquejats els convergents tunejats i els comuns, els mortals haurem de suportar amb resignació –com passa amb les morenes- la batussa entre galls republicans i socialistes, molt crescuts amb els resultats de les generals i molt confiats en què la seva bona estrella no els abandonarà com li ha passat al ciutadà Valls. La lluita es preveu acarnissada i jo només veig el dibuix d’una Barcelona partida pel mig i amb dues meitats irreconciliables. Tant de bo m’equivoqui.