«Vull creure que no arribarem a les mans, però cal estar alerta»

Entreviata a Alberto San Juan
Alberto San Juan | Foto: R.M.T.
Alberto San Juan | Foto: R.M.T.

Teatre, cinema, TV i música són algunes de les expressions artístiques on l’actor i director madrileny ha anat construint una obra sempre tenyida de crítica social i d’un compromís polític que porta fins a les últimes conseqüències.

A la teva obra Mundo obrero repasses el que ha estat el proletariat al llarg de l’últim segle, creus que la classe obrera ha perdut força a l’hora de fer front a l’ordre establert?

La consciència de classe i la idea d’una lluita a través d’organitzacions col·lectives comencen a decaure a partir dels vuitanta amb el començament del cicle capitalista-neoliberal. Es ven llavors amb gran èxit la idea que tots podem deixar de ser classe proletària i passar a ser propietaris d’habitatges, d’accions, de productes financers, etc. En definitiva, es tracta de la idea que jo no sóc de classe treballadora, sinó de classe mitjana. No sóc ric, però visc bé i per tant els meus interessos estan més a prop dels interessos dels rics que dels interessos dels pobres. En el cas d’Espanya, es difon la idea que som una democràcia pròspera amb una població que té en general un nivell adquisitiu alt i sòlid. Això rebenta amb la crisi i la idea de la classe mitjana apareix llavors com una mena de ficció. El que ens queda de la classe mitjana és la cultura de la classe mitjana però amb dificultats per arribar a final de mes o per estalviar, de manera que tard o d’hora ens trobem amb problemes seriosos a l’hora d’afrontar les despeses bàsiques corrents. Però seguim sense voler-nos reconèixer com a classe treballadora, i encara menys com a “classe obrera”, perquè ho associem a un home amb granota de treball blava que treballa en una fàbrica amb una gran plantilla, cosa que ja gairebé no existeix a Espanya. Però som classe treballadora: depenem del nostre salari per viure.

Un dels personatges de Mundo obrero diu que hem passat de tractar de dignificar la classe obrar a voler-ne fugir…

Sí, i això ha passat malgrat que la realitat ens ha demostrat que som classe treballadora. Creiem que som propietaris de casa nostra però en realitat pertany als bancs. S’ha trencat aquest somni, i sí, alguns ho han aconseguit, però els seus fills no. Quin tipus de solidesa tenia allò? El 15M i moviments del tipus Occupy Wall Street, les primaveres àrabs, etc., van generar la idea del 99%: som el 99% de la població que està sotmesa als interessos d’un 1% que viu amb una riquesa desmesurada mentre els altres estan en diferents graus de precarietat, des dels que viuen en la misèria extrema fins als que estan en el límit i que poden caure en qualsevol moment.

La teva obra comença amb l’escola popular de Ferrer i Guàrdia, i se subratlla el poder emancipador de l’educació. Ara sembla que l’educació ja no serveix per emancipar-nos, sinó sobretot per fernos més competitius.

Jo crec que l’educació és la clau de tot i això ho tenen molt clar tots els governs autoritaris, ja sigui la dictadura de Franco o la postdemocràcia franquista d’Aznar o el PSOE. Una de les primeres decisions que va prendre Franco com a cap d’Estat va ser purgar el sistema educatiu republicà i instaurar una educació religiosa, autoritària i tancada al pensament crític. Va tenir clar que era un front en el qual havia de derrotar l’enemic. A la pel·lícula La lengua de las mariposas, el personatge que interpretava Fernando Fernán-Gómez deia: “Si aconseguim que una sola generació creixi en llibertat, ningú els podrà mai revocar aquesta llibertat.”

Creus que els diferents governs no han apostat prou per l’educació pública?

Una de les grans batalles del consens de la transició va ser l’acord entre el PSOE i la UCD, que volia garantir l’ensenyament privat i religiós, i va obligar el PSOE a deixar oberta la porta del finançament públic a l’ensenyament privat amb l’argument de la llibertat d’elecció. Després, els governs del PP han accelerat moltíssim el suport a l’escola concertada i la privada, alhora que han abandonat l’escola pública. L’objectiu sembla ser segregar la població i dirigir els que no tenen mitjans econòmics cap a una educació pública sense recursos ni qualitat i la població amb possibilitats cap a escoles privades finançades per l’Estat.

Si Espanya no ha resolt del tot el seu passat franquista, ¿és per la impunitat de què van gaudir els que van participar en la dictadura?

Fraga és un dels pares de la Constitució i és el creador teòric del “centre” polític. Deia que calia fugir dels extrems, però ell mateix no era el més indicat per encarnar el centre. Finalment, el centre el van encarnar Suárez i també González, renunciant al marxisme i parlant del PSOE com d’un partit de centreesquerra. Espanya és un país amb una neurosi social molt important, i seguirà tenint un greu problema psiquiàtric mentre tingui cadàvers a l’inconscient i al subsòl. Hi ha molt dolor que no es vol reconèixer.

Com t’expliques que tants obrers europeus votin partits d’ultradreta?

Bé, sembla que a Vox no els ha votat gaires obrers, els seus vots vénen sobretot de barris rics. A diferència del Front Nacional a França o d’Alba Daurada a Grècia, Vox no té un component anticapitalista en el seu discurs, encara que després sigui mentida. El mateix Trump, que no pot ser més capitalista, deia en la seva campanya que calia recuperar el poder per al poble. Però Vox defensa obertament el sistema, el Rei, la Constitució, l’exèrcit, etc. Així doncs, li falta el component antisistema que tenen altres partits d’ultradreta a Europa. Vox ha entrat en la política per Catalunya, concretament per l’ús que ha fet l’Estat de la qüestió catalana per desviar l’atenció. Teníem l’atenció molt ben col·locada, responsabilitzant el poder econòmic de les nostres desgràcies i la servitud del poder institucional al poder econòmic, i així han aconseguit convèncer una part important de la població que el problema d’Espanya és el separatisme català. També crec que passa una cosa a Catalunya quan es creu que el problema és l’Estat espanyol, com si el PDECat no hagués jugat un paper tan destructiu com el PP a Catalunya. Pensar que el problema és l’Estat espanyol em sembla erroni quan aquí estan tan instal·lats l’ultraliberalisme i les seves retallades socials. Crec que aquest és un dels motius que hi hagi una desconnexió entre les forces progressistes a Catalunya i a Espanya.

¿No et sembla que en certa mesura s’estan reproduint esquemes dels anys trenta (precarietat, posada en dubte de les fronteres, exaltació del patriotisme…) i que podríem acabar igual?

Vull creure que no arribarem a les mans, però cal estar alerta a tot. En qualsevol cas, PP, Ciutadans, Vox i potser PDECat estan fent grans esforços perquè hi hagi violència. No sé si ho aconseguiran o no, però estan tirant gasolina, per descomptat.

¿S’està imposant la idea del “com pitjor, millor”?

Són temes molt complexos, però em sembla que mantenir l’aposta de la unilateralitat significa abandonar la idea d’una transformació social, més enllà de la qüestió independentista. No hi haurà independència de Catalunya demà, ni de conya. Una altra cosa és que se segueixi treballant perquè més endavant hi hagi un referèndum vinculant que la faci possible, però això no té solució mentre hi hagi persones a la presó. L’actitud repressiva de l’Estat espanyol és innegable, i ha estat brutal, tant per part del poder judicial com del polític. Però ofereixen alguna cosa més a part de la independència? Ho dic amb cautela perquè jo visc a Madrid. En qualsevol cas, entenc perfectament la lluita de Jordi Cuixart pel dret bàsic a la dissidència i a la desobediència civil, em sembla una cosa fonamental en una democràcia. Però que això vingui de l’antiga Convergència que ha col·laborat tant amb el PP com amb el PSOE… Em sembla que també l’han utilitzat per a la seva supervivència personal, i al mateix temps entenc que tenen gent a la presó i això és una cosa molt seriosa.

(Visited 174 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari