Escriptora i comunicadora en temes de gènere. Llicenciada en filologia hispànica per la UB. Ha treballat com a investigadora a la Universitat d’Ain Choc (Casablanca) i ha publicat 25 llibres, entre els quals les biografies de Gala Dalí o d’Eva Perón. 


La Barcelona de l’Eixample era potser immune a l’epítet xarnego, a diferència d’altres llocs de la ciutat o de Catalunya?

No tinc cap record del món xarnego. Potser perquè vivia a l’Eixample, una zona de classe mitjana, sense prejudicis ideològics, on venir d’un lloc o un altre no estava tan marcat com al Raval o a Sant Gervasi. A més, quan jo vaig néixer, als anys 70, la trajectòria política marcava més que l’origen familiar. Si, a més, la família (els meus pares militaven al PSUC) estava vinculada al moviment d’esquerres, ningú es preocupava d’on venies, sinó pel que es feia en aquell moment. Els meus avis van ser represaliats pel franquisme, de manera que hi havia un pedigrí que et distanciava de qualsevol que et volgués assenyalar per la llengua en què parlaves, que a casa era tant el català com el castellà.

O sigui que la llengua no era la principal línia vermella entre els xarnegos i els altres?

La llengua, crec recordar, va començar a ser motiu de discriminació als anys 80, quan Jordi Pujol va començar amb el discurs que si tu parlaves català sent de fora et donaven un punt més. Però aquest no era el meu cas, perquè com que jo era catalana no necessitava cap punt de cap mena. I també recordo el moment de la normalització lingüística, en què sí que es volia incloure algú a qui fèiem veure que no era igual que nosaltres, però podia ser-ho.

A la definició de xarnego, segons l’Institut d’Estudis Catalans, “immigrant castellanoparlant resident a Catalunya, dit despectivament”, no caldria afegir-hi algun altre element com, per exemple, el seu nivell de renda o pertinença de classe?

L’Eixample és un espai bastant homogeni, per bé i per mal. Els pares dels companys de classe dels meus fills són, la immensa majoria, llicenciats universitaris. Els veïns no ens distingim els uns dels altres ni pel tall de cabells, diria. En el meu cas, tinc una família de dones que van estudiar a la Universitat, quan això era una excepció. La meva tia Mari, que va néixer a Conca i va ser mestra represaliada, quan va recuperar el títol i va venir a Barcelona, el primer que va fer va ser estudiar català. Vinc d’un entorn on sempre ha interessat assimilar les cultures. Però, en qualsevol cas, crec que el terme sí que té molt de discriminació de classe. De fet, s’aplicava a qui venia a Catalunya a buscar-se la vida, als immigrants..

Pel seu caràcter de classe mitjana, l’Eixample es podria percebre com un espai convergent. És així, o és un tòpic?

Em sembla que l’Eixample, a pesar de compartir un cert perfil socieconòmic, des del punt de vista ideològic i polític, també és bastant divers. Potser es vota més opcions conservadores, però a casa meva, per exemple, no teníem contacte amb el catolicisme. Jo recordo quan Maragall va donar una medalla a represaliats pel franquisme. La meva àvia en va rebre una, perquè el meu avi va morir a la batalla del Jarama. Va ser en aquest moment quan es va començar a parlar del que havia passat. Cosa que, segurament, va contribuir a crear un cert ambient de coneixement mutu i de tolerància. Just llavors va ser quan Pujol va llançar la seva consigna “Hem de votar els nostres”, cosa que va calar en entorns com el de la meva àvia materna, que només parlava català i era d’origen molt humil. Jo flipava, perquè no entenia com aquest “els nostres”, venint d’un senyor de dretes, podia ser compartit per una dona que s’havia guanyat la vida fregant terres.

El catalanisme, entès com el pacte no escrit entre catalans diferents, es percebia d’alguna manera en el seu àmbit social?

L’època del catalanisme que jo vaig viure era quan el català no parlava català i, si podia, parlava castellà. Justament el contrari del que passa ara. Tinc la sensació que, en aquell moment, els pujolistes es van adonar que era l’arma que podien utilitzar per promoure els seus interessos, a costa d’establir unes diferències que fins aleshores no existien. No hi havia un conflicte lingüístic, ni divisió social. Quan es va produir la inclusió de la llengua catalana en el sistema educatiu, s’estudiaven la meitat de les assignatures en un idioma i la meitat en l’altre, en funció de la llengua vehicular del professor. Es podia tenir història en català un any i, l’any següent, geografia en castellà. Hi havia una barreja que ha desaparegut quan s’ha associat d’una manera tan bèstia la llengua a la ideologia i l’alineament polític. Cosa que acaba produint el contrari del que pretén.

Barcelona era una excepció?

Als anys de la transició, Barcelona era una ciutat grisa que volia deixar de ser-ho. A Barcelona sempre hem sigut una mica satèl·lits de la resta de Catalunya. Som diferents, perquè mai hem tingut problemes d’inclusió d’altres cultures. I l’eclosió de tot això es va manifestar el 92. S’ha intentat involucrar Barcelona amb qüestions que no li són pròpies, però no s’ha aconseguit. Les eleccions sempre posen de manifest una divergència de Barcelona respecte a la resta de Catalunya. Barcelona tendeix a ser oberta i, en conseqüència, és difícilment apropiable.

L’ha afectat el nou clima del procés, pel fet d’escriure en castellà?

Simplement, els escriptors en castellà no existim. No som ni d’aquí, ni d’allà ni d’enlloc. Estem en uns llimbs en què la Generalitat, TV3..., els poders fàctics locals no et consideren catalana i els de fora tampoc. Quan a Juan Marsé li van donar el Cervantes no va ser notícia per a TV3, i crec que ni li va arribar una carta de felicitació de la Generalitat. La cultura s’ha associat al fet que només es pot expressar en una llengua. Curiosament, tenen més accés als mitjans els qui escriuen en castellà fora de Catalunya que els qui ho fem aquí. No crec que Mendoza l’hagin cridat per parlar dels seus últims llibres que, precisament, parlen del nacionalisme.

I el fet de ser dona escriptora, que escriu sobretot de dones?

M’hauria d’haver beneficiat el fet de ser dona escriptora, però com que no ho faig en català, ni m’ajuda ni em perjudica, aparentment. A més a més, la dreta (perquè són de dretes) tendeix a ocultar el que tingui a veure amb les dones. Només accepten les dones que els fan gràcia. M’ha agradat parlar de les dones, perquè no se’n parlava. Les meves protagonistes són dones importants que han estat tapades per la figura de l’home. Per exemple María Teresa León, de qui en vaig fer una biografia, però sempre has d’acabar aclarint amb qui es va casar.

Hi ha vida, doncs, fora de la masaculinitat i del procés?

Si ets dona, parles castellà i no ets nacionalista, l’esforç és tres vegades més gran que si ets tot el contrari.