De llarga trajectòria política, és autor, juntament amb Jaume Moreno, de Con ases en la manga, que intenta explicar l’aplicació de les tècniques de la màgia a la política. És un dels fundadors del Club Cortum, un espai de diàleg i debat des d’un prisma d’esquerres.

Manifestes la teva preocupació per les relacions personals a la Catalunya del 2019. Per quin motiu?

Jo tenia una relació amb els meus amics de tota la vida, els amics del col·legi, en què parlàvem poc de política. Si de cas, de política general, no tant de la del país. Manteníem un respecte. Molts votaven el mateix que jo. I amb això del procés s’ha despertat, si no un rebuig, sí una advertència, un apartar-se per no barallar-se amb l’altre. S’han trencat les normes implícites per no entrar en segons quins temes, que podrien ser conflictius. I això, a la llarga, ha fet que amb molts d’aquests amics de sempre deixis de tenir-hi la relació que hi tenies. Una trucada cada tres mesos… Hola, com estàs? I això, en el fons, dol. A mi me’n va passar una que em va deixar estabornit. Estàvem en un sopar a casa d’uns amics, molt abans de l’octubre del 2017 i, parlant del procés, una companya de taula va dir: “Però no us adoneu que estem en guerra?”. I a partir d’aquí, tot va canviar.

Com s’explica que, justament quan més cal parlar, s’acabi imposant el silenci?

Per què aquest bucle, que no només s’ha produït a escala individual, sinó en els partits polítics, els moviments socials, que han callat davant de coses que no els agradaven? Per evitar el conflicte, potser, com és segur que passa amb les amistats. No em vull barallar amb els meus amics. Però el problema és que, al final, no t’has barallat, però te n’has allunyat. Crec que hem anat a la comoditat de la no confrontació, a tancar-nos en nosaltres mateixos i, aleshores, hem deixat un espai perquè l’ocupin altres.

Això no és exclusiu de Catalunya. La història està plena de fets similars...

A Alemanya passava exactament el mateix, i ja sabem qui anava guanyant espai i envalentint-se, fins arribar a la bogeria a què es va arribar. Però el que també passa és que, al cap d’un temps, ningú havia sigut nazi. Tinc família alemanya, que vam anar a visitar quan jo tenia uns 13 anys, i tret d’un senyor (que havia perdut un braç a la I Guerra Mundial i el fill del qual va morir a finals de la II Guerra), que es declarava obertament nazi, ningú reconeixia res, ningú parlava d’allò.

Aquest espai que ocupa el procés respon a un cànon que s’ha de complir per ser un bon català?

El cànon existeix, però ha anat canviant. Al principi era molt més generalitzat i, en conseqüència, més assumible i compartible: “Català és qui viu i treballa a Catalunya”. Era el catalanisme que hem defensat tots. Després s’ha anat acotant: si parles castellà, segons què... Tinc amics que desconeixen que hi ha barris a Barcelona que no necessiten el català absolutament per a res. Potser el que no s’ha fet bé del tot és barrejar més les cultures, però, esclar, aquest també és un tema de classe.

Pujol també era part d’aquell catalanisme, o només ho aparentava per utilitzar-lo en benefici propi?

Han anat improvisant amb el temps. Però com que es barreja la corrupció econòmica amb el catalanisme, no se sap gaire bé què és primer, si l’ou o la gallina. Què va ser Banca Catalana? Un projecte de banc català en què molta gent, catalana de tota la vida, s’ho va creure, hi va posar els seus diners i els va perdre. Cosa que a Pujol i altres no els va passar. 23 anys de l’era Pujol en què, més o menys, es va anar trampejant... Sempre hi ha hagut un sentiment independentista, minoritari, en la població, dins d’un ordre democràtic, respectant les normes. En el moment que apareix el 3% i comencen a aflorar forats i més forats, recorren a la màgia, a la misdirection. Despisten la mirada cap a una altra banda per fer el truc. Aquí és on cal buscar una de les explicacions del procés.

Inicialment, el procés es disfressa de liberalitat, es reclama d’Europa, apel·la a la democràcia... i, en la seva metamorfosi, llisca pel pendent de la identitat i acaba en un etnicisme aspre, que exemplifica Torra...

Van jugar amb el tema d’Europa, però Europa els ha girat l’esquena. Aleshores, han de buscar altres fonts com la de la identitat, pròpia del nacionalisme, antiga o reinventada. Tothom té dret a pensar el que vulgui, però el que no es pot fer és canviar el que ha passat. La història existeix i no te la pots treure de sobre. No pots negar que Barcelona va créixer en un moment determinat gràcies a Antonio López. Ara n’hem retirat l’estàtua, però potser hauria estat millor posar-hi una placa al davant explicant que aquest senyor va ser un esclavista.

Si aquesta tendència continua, el nacionalisme català s’identificarà cada vegada més amb el pitjor dels neonacionalismes que campen pel món?

Estan perdent plomes. No fa gaire, en un homenatge a Heribert Barrera, cent persones amb banderetes cridaven “Heribert tenia raó”, referint-se al que deia sobre els immigrants. S’està fent un discurs que, si arrela, no amb els que vivim ja fa temps a Catalunya, sinó amb els que acaben d’arribar, serà impossible la convivència. Crec, de tota manera, que aquesta deriva racista ja comença a ser el llenguatge d’alguns, no de la generalitat de les persones que estaven a favor del procés. Gent que són independentistes comencen a deixar de creure en les bogeries d’alguns. Les batalles internes en el nacionalisme, més enllà dels esdeveniments immediats de la política, s’entaulen en el fons ideològic del moviment.

En aquest terreny, no seria molt necessari rellançar el debat, la discussió, la lluita en el terreny de les idees, de la cultura, en el conjunt de Catalunya i, per descomptat, a Espanya i també a Europa?

És cert que cal recuperar l’espai que s’ha deixat. La societat civil no existeix en aquests moments i especialment en el tema que ens ocupa. I els qui haurien de jugar-hi un paper important són els sindicats, cosa que no estan fent. CCOO encara, però UGT és terrorífica. I n’estan pagant el preu, perquè hi ha molta gent que abandona el camp. La pregunta és: com abordem la tasca? La realitat és que hi ha moltes sensibilitats a l’esquerra (i ara escombro cap a casa en el tema del Club Cortum), però hi ha moltes coincidències, i en això intentem buscar el màxim comú denominador. I resulta molt gratificant trobar-te en un sopar amb gent diversa que surt contenta. L’estímul que implica no sentir-se sol té molt de valor afegit.

L’esquerra ha contribuït d’alguna manera, sobretot l’autoanomenada esquerra transformadora, a nodrir l’argumentari processista i, en definitiva, a engrossir-lo?

No tant com a organitzacions, tot i que algunes ho han fet, sinó a títol individual de gent important, amb diversos arguments, no només han contribuït a legitimar el procés, sinó que han fet molt de mal a l’esquerra. La revolució no la faran mai les classes burgeses. I el processisme és fonamentalment un moviment burgès i carlista. De classes mitjanes. Per a què? Per separar-se de l’Estat. En el fons, és un moviment insolidari amb territoris teòricament més pobres i, per tant, insolidari amb els treballadors, amb els que tenen menys de tot. El procés no és a Nou Barris. Gent que es reclamava d’esquerres que s’apunta al procés és una cosa que grinyola. No puc parlar gaire de la nova esquerra, però conec molta gent dels socialistes que ara estan apuntats al carro del procés.

I això per què?

Suposo que cadascú té les seves raons. Però jo sempre he dit als que m’envolten que, si alguna vegada deixo la meva militància, digueu-me que calli i que em quedi a casa. Després d’estar anys en un lloc, renegar-ne i passar-se a l’enemic màxim no té nom. I, en el cas de les grans figures, amb l’agreujant que si són el que són ha sigut gràcies a l’esforç dels seus excompanys.

Quan això passa en el terreny de la política diguem-ne professional, fins i tot es podria entendre algun tipus de transfuguisme, però quan es produeix en el terreny acadèmic o en àmbits molt lluny d’aquesta política professional, com podem qualificar-ho?

Potser és conseqüència de la necessitat d’estar amb la majoria. A l’època d’Aznar cridava l’atenció la quantitat de gent que llegia El Mundo al metro. Es crea la bombolla en la qual alguns entren perquè s’ho creuen i altres s’apunten al que es porta.