Metge de família. Ha escrit quatre llibres de poemes, entre els quals Licorería (Ediciones Rilke). També exerceix com a tuitaire (és a dir, és una persona que tuiteja regularment). El seu nom a Twitter és jerofdez73.


Què és ser tuitaire? És fer servir l’eina Twitter?

En aquest cas, en comptes de fer servir una eina, és l’eina qui t’utilitza a tu. Tal com està el pati, potser els polítics no haurien de tenir Twitter o eines socials. Ningú s’imagina, per exemple, que Churchill, el 1940, hagués pogut rebre un tuit que digués “Ets una mala persona” i que hagués decidit, en conseqüència, firmar la pau amb Alemanya. És a dir, si ets polític, et toca fer coses difícils, encara que no els agradi als teus seguidors.

Com s’entén, aleshores que, tal com diuen, Donald Trump governi a través de tuits?

El problema és que Trump és un tuitaire. Jo sóc un friqui de Marvel, i no és d’ara. Si quan era un nano m’haguessin dit que es farien aquestes pel·lícules, hauria flipat. En una, El soldado Invierno de Capitán América, hi ha una organització molt malvada, que és una divisió cientificotecnològica nazi, els nazis dels nazis, en què un dels seus científics, Armin Zola, ha fet un algorisme que defineix la gent, mitjançant el qual s’elimina persones potencialment perilloses. Això és el que ha fet Facebook. Algorismes de xarxes que et classifiquen i et van suggerint continguts.

Continguts al teu gust, esclar...

Per exemple, YouTube t’ofereix vídeos després de veure quins són els que t’agraden, són més polèmics o et motiven més. A YouTube hi ha gent que ensenya matemàtiques o fa visites guiades a monuments, però els meus fills miren gent amb la gorra posada al revés que mengen pebrots picants. Si tornem a la Marvel, hi ha una pel·lícula que tracta d’un robot, també una mica nazi, que quan el Capità Amèrica li llança l’escut, l’agafa i diu: “Això és d’urani, el material més dur i mal·leable, i què n’han fet els humans? Un frisbie”. Les xarxes són una mica això, són algorismes que et van portant cap a un àmbit determinat. A Facebook hi ha espais en què no es pot contrastar cap opinió, però totes són la mateixa. Acabes confonent que un algorisme t’elimini continguts, opinions, que a tu no t’agraden, amb la idea que la gent que t’envolta no pugui tenir opinions o continguts que a tu no et molen. Això ens porta a considerar que qui opina diferent que jo és una mala persona.

Et porten a les qüestions que t’agraden o, contràriament, a les que més et desagraden o et fan més ràbia?

Totes dues coses. S’utilitzen diferents algorismes. En definitiva, el que fa més ràbia també pot ser el que més t’agradi. A part del monitoreig del que es consumeix (m’he mirat unes vambes i començo a rebre anuncis de vambes), a Twitter el missatge és molt poc reflexiu. Hi ha gent que sap com utilitzar-lo i fins i tot hi ha granges de bots que retuitegen i generen una reacció polèmica. És com entrar en una conversa i començar-te a barallar amb algú que no saps ni què estava dient fa cinc minuts, tot i que en aquest moment sí. Si això ho té algú que també té un botó nuclear, ja em diràs. Imaginem-nos Kennedy i Khrusxov a la crisi des míssils, dient-se el nom del porc per Twitter.

Amb 280 caràcters, no és difícil poder expressar qüestions complexes?

Sovint se cita Oscar Wilde quan deia que el matís és el factor que diferencia la civilització de l’estat de barbàrie. Però el contrari funciona, i no només ara. Els titulars dels diaris tendeixen a la sal gruixuda. Però la veritat és que Twitter també és democràtic, perquè tothom pot dir el que vulgui, més enllà que sàpiga o no de què parla. Una tuitaire li deia a l’autora dels llibres de Harry Potter com els havia d’escriure. No fa gaire, a Godwin, que és qui ha elaborat la teoria amb el seu nom (a mesura que una discussió en línia s’allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en què s’esmenti Hitler o els nazis tendeix a u), una senyora l’acusava per Twitter d’estar fent un Godwin. Això l’hi pot dir qualsevol.

Eleccions americanes, Bolsonaro, Brexit... posen de manifest que això de les xarxes socials no és qualsevol cosa. Un nou fantasma recorre, manipulant-les, les consciències?

En aquests casos, s’actua sobre una població diana que, generalment, és la més indecisa, per mobilitzar-la cap a una banda o una altra, utilitzant coses que puguin passar desapercebudes, fins i tot per al subjecte mateix, tot explotant-ne la visceralitat. Un exemple d’això són els debats televisius, en què molta gent s’interessa no pel que s’hi diu sinó per les pallassades. Això se sap des de fa temps: Nixon suant a la tele, Kennedy amb roba interior tèrmica i lluint descamisat en ple hivern.

Com s’entaula la batalla a les xarxes sobre el procés?

Jo tuitejo una mica a la meva. Dic que estic llegint tal llibre i ningú em fa ni cas. Però el que sí que crida l’atenció és la unanimitat en l’opinió o les claques que es generen. És molt rara aquesta unanimitat quan tens la sensació que les coses no han anat així. Però això serveix per a gent que o no té una opinió formada o bé sí que en té i és susceptible de canviar-la. També sorprèn que als úniccs que s’ha enxampat amb bots és a Esquerra. Sembla ridícul. Els van trobar quasi 140 comptes, però, només han sigut ells? Tothom fa tuits i retuiteja. I el Whatsapp és del que menys m’agrada, perquè ratlla molt. T’envien rumors falsos, missatges que algú ha estudiat com s’han d’estructurar perquè funcionin.

Allò de mentir, que alguna cosa en queda, funciona a Twitter?

Pot ser, però també és veritat que el que passa ara, l’endemà ja s’ha oblidat. Qualsevol edeveniment posterior esborra el que ha passat. No és fàcil saber quina transcendència té a llarg termini. Crea opinió, però no gaire duradora. Som a l’era de l’estupidesa. Ara farem un hashtag sobre el que passa a Hong Kong. Als xinesos se’ls en refot. Però, esclar, al que ho fa, recollint firmes, li proporciona un confort. Hi ha gent que fa un hashtag perquè no li agrada com acaba una sèrie...

Així doncs, ens comportem com criatures innocents en això de les xarxes?

No sé per què, però a mi m’interessa molt el periodisme. Quan Tom Wolf va ser a Espanya li van preguntar com havia fet els seus llibres, i va contestar: preguntant. Ara els periodistes no pregunten, reprodueixen tuits. En la meva feina, jo també entrevisto. Faig entrevistes clíniques, i sé prou bé quan algú m’està mentint. N’hem d’aprendre, esclar. Familiaritzar-nos amb les noves eines. Però, sobretot, hem de ferho fent-nos preguntes més que no pas responent-les.

Què podem dir del llenguatge tuitaire. L’eina convida a la desqualificació, la sal gruixuda o l’insult?

Depèn del tema. Però com que no té matisos, pot tenir aquesta tendència. Quan dos comencen a discutir pot passar que algú tingui la prudència d’advertir que la cosa és massa llarga per parlar-ne allà. Però, si no entres en detalls, resulta molt fàcil derivar cap a la bronca. Hi ha professionals d’això. En política, Rufián en pot ser un exemple. Parla com si estigués fent una tirallonga de tuits. Hi ha gent que es queda bocabadada. El que diu són sentències que, comparades amb una conversa normal, resulten coses sense lligar. Twitter és interessant per enllaçar-hi articles, tot i que hi ha gent que només fa cas del titular.

Té gaires seguidors?

No gaires. M’hi vaig posar un cadenat perquè hi va haver un moment que estava saturat. Però la veritat és que a través de Twitter he conegut gent que m’ha interessat molt. Un cas que per mi és espectacular és el de Javier Pérez Andújar. Ell és de Sant Adrià i jo del Bon Pastor, el barri del costat. Va escriure un llibre sobre el seu entorn que m’hauria agradat haver-lo escrit jo. Va escriure sobre les perifèries, la vida als blocs de pisos... Doncs el vaig conèixer per Twitter, i després en persona. És com si m’haguessin vingut a veure els Reis d’Orient. Coneixes gent maca. I a Twitter i a les xarxes també hi ha alguna cosa de simbòlic, com la violència en el cine. Als EUA, entra un paio amb una metralladora en un Wallmart, es carrega no sé quanta gent i tothom en culpa el cine, la tele o els videojocs, perquè inciten a la violència. Però la metralladora la continuen venent. Twitter també serveix perquè la gent descarregui la frustració del seu dia de merda. Com a El club de la lucha, la pel· lícula de Brad Pitt en què la gent s’estomaca per desfogar-se, però la sang no arriba al riu.