Mestra i escriptora. Ha publicat dues novel·les: Al otro lado del crepúsculo i El pájaro de zinc. Va ser regidora a Castelldefels i diputada. És membre del Consell Nacional del PSC i forma part de Federalistes d’Esquerres.


Els homes han protagonitzat la història, o potser és que se n’han apropiat a l’explicar-la?

Les dones sempre han estat aquí, d’una manera o altra, però com que els que expliquen la història, o els que dirigeixen els grups d’opinió i els partits polítics, majoritàriament són homes, les dones acaben desapareixent. Parlem de Rosa Luxemburg, de Victoria Kent, Clara Campoamor…, però és com si només hi hagués hagut tres o quatre dones en la història de la política, per exemple. Els partits polítics es dediquen a ressaltar sobretot les biografies dels homes. En la memòria històrica recent, molta gent es recorda de polítics que han mort o que són molt grans, però, de quines dones es recorden? És com quan se’ls pregunta als nens: “Digues el nom d’un científic o d’una científica”. Mai se’ls acut un nom de dona. I si en surt alguna és Marie Curie, com si només hagués existit ella en la vida de la investigació. No es parla de les dones i hem de començar a parlar de les dones. Cal parlar de les dones en la història de la humanitat. Sense anar més lluny, Manuela de Madre, presidenta del PSC. Algú se’n recorda, d’ella?

Com es podria revertir, de manera ràpida, aquesta preponderància masculina en el discurs social?

Crec que es tracta d’una feina que correspon fonamentalment a les dones, perquè els homes passen olímpicament d’això. A força d’insistir, les dones ens hem de fer presents. El primer partit que va adoptar una quota de representació femenina obligatòria (el 12%) va ser el PSC. Llavors els homes es van escandalitzar, i els de la dreta van començar a dir que les dones no eren quota, que les dones que valien ja hi eren… Però la veritat és que no hi havia dones ni als ajuntaments, que són el més proper, ni als governs autonòmics… Ara hi ha dones perquè hi ha lleis que emparen la presència de les dones en els càrrecs públics. No obstant, és una lluita de les dones, amb homes que vulguin estar al seu costat. Però els homes no s’hi impliquen per se.

En les societats primitives de caçadors, que s’allunyaven dels seus territoris per llargs períodes, eren les dones les que garantien la vida del grup. Haurien de canviar els modes de producció actuals per aconseguir una emancipació real de les dones?

No sé fins a quin punt va poder existir aquell matriarcat. Les dones del País Basc, de Galícia i Astúries, sobretot, estan més presents en la vida de la família, però sempre de portes endins, a la llar. A fora segueixen manant els homes, i si l’home diu que no és que no. El poder dels homes es perpetua. A quantes dones de 70 anys se’ls demana la seva opinió als mitjans de comunicació? I aquí tenim els homes d’aquesta edat opinant a tort i a dret. I respecte als canvis que s’estan produint a escala global, inclosa la igualtat de gènere, no sé què pensar, perquè resulta que estan començant a triomfar partits feixistes, amb dones que diuen barbaritats com que “cosir empodera”. Cosir empoderaria la Coco Chanel, que vivia de cosir, i caldria tornar a ensenyar costura a les escoles, a nens i a nenes.

No creu que aquesta pujada de la ultradreta és conjuntural?

Tant de bo, però no ho veig gens clar. La democràcia mai està garantida. El futur pot seguir només en mans dels homes, fins i tot amb la seva pitjor cara. Mira el que estan dient, que les dones s’inventen les agressions, que les dones a casa estan millor… No està garantit que les dones seguim progressant sempre. Hem de lluitar cada dia. Amb la complicitat, esclar, dels homes que ho entenen, això, i estan disposats a implicar-s’hi. L’altre dia em va venir a saludar i encaixar la mà una de Vox, i li vaig dir que no. Per què? “Perquè no defenseu els drets de les dones”. Ser dona no és garantia de ser feminista i estar a favor de les dones. S’acaben de complir 86 anys del vot femení a Espanya, i a Suïssa fins al 1970 les dones no votaven. I a sobre ens diuen “feminazis”

Fins ara, l’esquerra parlava d’“incorporar les companyes a les lluites”, més aviat de manera subsidiària. ¿No ha arribat el moment en què, lluny d’allò, les dones o agafen la paella pel mànec o estem perduts, tots, com diu José Sacristán?

Crec que hi ha molts bons homes, però el que sí que és cert és que les dones tenim més sensibilitat, que potser estem més ben situades per afrontar els desafiaments dels nous temps. En ser més sensibles, per exemple, ens preocupem més pel medi ambient. Les societats no les canviaran els joves, ni els estudiants, com de vegades s’ha cregut. Les canviaran els treballadors i les treballadores. I ara, esclar, com que hi ha moltíssimes més dones que s’han incorporat a les tasques productives, naturalment el seu protagonisme social augmenta. Però estem en una fase incipient, perquè els homes no ens deixen. Si manessin les dones, tot seria una altra cosa.

En qualsevol cas, les societats antigues del treball, la guerra…, pròpies dels homes, ja no poden ocultar la seva decadència.

Sí, però perviuen molts tabús. La meva filla, que és enginyera, està participant en un projecte de la Universitat de Deusto orientat a promoure vocacions científiques entre les nenes. Explica que deia que li agradaria dissenyar sabatilles. Una cosa no considerada científica, però relativament. Perquè, per exemple, per a això caldria utilitzar la informàtica, l’estudi de materials… És a dir, que fins i tot coses que es consideraven pròpies de dones, ara resulten de gran interès, molt més enllà del gènere. Però sí que és veritat que els temors de les dones a la ciència encara estan molt inculcats. Els pares i les mares segueixen transmetent que les dones no estan preparades per ser científiques. Però avui dia les nenes estudien més que els nois, s’esforcen més. Però, com que és l’èxit el que segueix funcionant, després resulta que són els homes els que triomfen.

On es troben els grans dics que segueixen taponant els intents d’alliberament de la dona, en la religió, les lleis, la família, la política…?

Malgrat que tenim alcaldesses, diputades, ministres… i que l’avanç de la dona és evident, a l’hora de la veritat les responsabilitats segueixen sent masculines. Les dones encara no tenen el seu lloc al món. Segueix havent-hi dones que en la seva emancipació adopten rols masculins, encara que cada vegada menys. Hi ha dones a l’extrema dreta que biològicament són dones, però que es comporten com verdaders homes, en la seva pitjor versió. Però també hi ha les que es comporten com els homes perquè, si no, les treuen del mig. Formalment les coses estan canviant, però a l’hora de la veritat encara queda molt per fer. Fins no fa gaire, quan un partit creia que perdria una alcaldia hi posava una dona… I, després, resulta que guanya. I no només en els partits d’esquerres, també en els de dretes. No ens arriscarem que algú amb molt poder pugui perdre…

Tornant al domini masculí del relat social, què es pot fer per anar rescatant el paper de les dones en la història?

Els homes passen a la història perquè els que escriuen la història són els homes, dèiem. Tot el que és femení es devalua només pel fet de ser obra de dones. “Tu què escrius –em pregunten–, literatura femenina?”. Què és això? A un escriptor li pregunten si escriu literatura masculina? És absurd. Les dones escriuen, d’una cosa o d’una altra. Igual que els homes.

En la seva experiència vital, no ha experimentat canvis significatius en les qüestions de gènere?

Si un home anava a comprar el pa o portava el cotxet del nen era un “calçasses”, o un maricon. Alguna cosa ha canviat ¿I si una dona té relacions sexuals amb diferents homes segueix sent una puta, encara que ja menys? ¿I si un home té relacions sexuals amb moltes dones, és que lliga? A les escoles estan canviant una mica els rols. A infantil, hi ha cuines, camions… i els nens i nenes juguen amb el que els ve de gust. Jo era una marimacho perquè tirava fletxes i em barallava amb espases.

En fi, el patriotisme està en contradicció amb el feminisme?

Diria que sí. Per ser suau, el patriotisme està demodé. Com va dir Juan Luis Arsuaga, l’ésser humà necessita ser d’un clan, però això no passa perquè els meus valors són superiors als teus.