Enginyer tècnic i consultor al sector de la construcció, va ser alcalde de Vilanova i la Geltrú durant una llarga etapa, i també governador de Lleida i Barcelona. Afiliat al PSC, és membre de Federalistes d’Esquerres.
El federalisme és la resposta a la contradicció entre el que és propi i el que és comú?
Europa està en una disputa entre el que és nostre i el que és de tots. Aquesta hegemonia es desprèn del pensament d’allò nostre, que és tancat, que és mirar-se el melic i pensar que viatjant pel món sols sobreviurem millor. En una xerrada que vaig fer fa poc, comparava la situació de fa quaranta anys, quan vam començar a consolidar els ajuntaments democràtics, amb la d’ara. Aleshores el nostre món s’acabava una mica més enllà de Viena. Més enllà n’hi havia un altre, però era infranquejable. Ara, al cap de quaranta anys, tenim un ferrocarril que ve de Xangai fins al centre d’Espanya en un món que arriba fins al Pacífic, físicament. Hem reinventat la Ruta de la Seda i el nostre horitzó, de fet, s’ha obert d’una manera espectacular. Això era impensable el 1979, quan vam començar a governar els nostres municipis.
En aquest món nou, aquells municipis continuen sent el mateix?
En aquest context, respecte a les unitats que actuen o tenen un pes determinant, com diu Cohn-Bendit a la pel·lícula Federal, el pes de França d’aquí a 30 anys serà semblant al d’Andorra ara i el d’Alemanya al de Luxemburg. És una metàfora, però està bé. Perquè aquí, a Europa, o fem una comunitat de 500 milions de ciutadans o ens costarà de tirar endavant. Cosa que requereix un sistema que respecti, que sigui lleial… I aquí és on estem descobrint, fabricant el federalisme. Cosa que vol dir que cauen els Estats-nació, que són un invent del segle xix. Costarà més o menys, perquè hi ha molts interessos a mantenir-los. Però, per descomptat, en aquest context és absolutament impensable inventar altres Estats-nació, com algú pretén a Catalunya. Això és una bogeria, però no em sorprèn perquè, per exemple, quan vaig anar a comprar el diari a Sant Quintí de Mediona, el venedor es va atrevir a plantejar-me el tema de la independència. Però quan comences a argumentar, finalment acaba sortint allò que aquest és un problema del cor. Si el sentiment és el que fa funcionar les coses, no anem bé.
Així doncs, o s’assumeix la realitat i s’afronta o sucumbim al replegament, que és el que plantegen els nacionalismes…
En aquest context Europa està cridada a generar una realitat en la qual, per descomptat, Espanya i Catalunya hi han d’estar incorporades. Per això cal trobar un mecanisme, i per mi el més normal, el que s’hi adapta millor, perquè permet la participació de cadascú, exigeix lleialtat i té correspondència dels uns amb els altres, és l’organització federal. L’altre dia El País publicava un article sobre els nacionalismes i l’esquerra la tesi del qual, molt interessant i molt vàlida, és que no hi ha replegament possible i que si n’hi ha, anem al desastre. Si triomfa el nacionalisme disfressat de particularismes o del que sigui, anem als pitjors moments dels segle xx.
On és la resistència a la cultura de l’entesa, la cessió de sobiranies i el pacte que comporta el federalisme?
Crec que els Estats tenen una tecnoestructura, alguna cosa d’això que algú ha batejat com la llotja del Bernabéu, que són grups de poder en què hi trobes periodistes, banquers, jutges, grans famílies… Hi ha un cúmul d’interessos travats que el que volen defensar són els seus privilegis. Una cosa que caurà, com hem vist caure particularismes durant el segle xx, perquè no s’aguanten. Però, en tot cas, s’hi resistiran.
I com avançarà, el federalisme? Amb petites passes o, de cop, per exemple via tractats a escala europea?
Crec que el federalisme arribarà fent passes petites. Tot i que de manera encara insuficient, Europa ha creat un conjunt d’institucions, generadores d’iniciatives que, de mica en mica, van teixint una nova malla. En aquesta, sens dubte, tindran molt a dir-hi les ciutats. A la Xina, a l’Índia, s’estan creant megaciutats, i també a Europa, on s’està consolidant des de fa anys un món local, en el sentit d’organització municipal, que jugarà un gran paper en el nou ordre global. Es parla molt de les transferències de l’administració central a les autonomies, però s’ha de parlar de transferències de l’Estat i de les comunitats autònomes als municipis. Això es produirà inevitablement, perquè les ciutats acabaran pesant tant com els Estats. Hi haurà un nou complex local que discutirà amb força el seu paper als Estats-nació, i això obre una nova via per desenvolupar un federalisme cooperatiu, polièdric…
Les grans ciutats col·laboren i competeixen, s’interessen pel que hi passa, més enllà dels seus territoris immediats…
Si Barcelona no actua per tenir un pes per ser reconeguda com un primus inter pares de les grans ciutats, cosa que comporta actuar en un arc que va des del Vendrell fins a Mataró, no tindrà cap rellevància en aquest món que es dibuixa. Per dialogar a escala internacional has de tenir un perfil que ho permeti i trobar el teu lloc en un món que passa per la relació entre les ciutats.
Això que planteja no els deu agradar gens als nacionalistes catalans…
Els nacionalistes catalans estan alineats amb els nacionalistes europeus que, com tothom sap, són, lamentablement, l’extrema dreta. Els suports de Puigdemont a Waterloo són l’extrema dreta flamenca. M’han interessat molt els esdeveniments dels anys 30 a Europa. I els discursos, les preses de posició d’aquesta gent, s’assemblen molt a tot allò. I els discursos de molts nacionalistes catalans s’assemblen als d’Onésimo Redondo o José Antonio Primo de Rivera.
I així va arribar Artur Mas?
El que primer arriba en l’independentisme és la presa del poder per un grup que volien una revolució econòmica molt entroncada amb la teoria dels Chicago boys (Friedman i companyia), amb Artur Mas al capdavant. Van començar les retallades, les privatitzacions, les reduccions pressupostàries per a algunes partides i el suport a determinades operacions vinculades al capital privat. Van arribar i no van parlar d’independència. Després s’adonen que necessiten, com diu Rob Riemen, un suport ideològic per fer-ho creïble. I aleshores inventen l’independentisme. Mas no arriba amb l’independentisme sota el braç. L’utilitza després d’iniciar l’experiment neoliberal.
