Aprenent de tot, milita a l’esquerra transformadora i als moviments socials, entre els quals el de la renda garantida de ciutadania i el de l’educació pública. Promotor de Cortum Club Radio (Ona de Sants, 94.6 FM) , forma part de Federalistes d’Esquerres.


Dius, referint-te simbòlicament als llaços grocs, que ens han col·locat per davant les passions i ens han robat la cartera…

Els llaços grocs, com qualsevol altra bandera que intenti utilitzar els sentiments, el que han fet és intentar governar-nos a través de les passions. Entre el que és racional i el que és passional (naturalment, no es pot primar només la racionalitat), la passió ha de quedar en l’àmbit de la intimitat. Igual que he militat per la laïcitat (Catalunya Laica, Europa Laica, la Lliga per la Laïcitat...), considero que el sentiment nacional ha de ser com el religiós, el musical o l’estètic. Tothom té tot el dret a tenir les seves passions, però això no vol dir que hàgim de deixar que les passions ens governin. Tothom té dret de sentir el que vulgui. El problema és quan això es trasllada a la política.

En conseqüència, els sentiments no són una part insignificant en la construcció del nacionalisme sinó, potser, la seva pedra angular?

Sens dubte. És la base, la jugada mestra del neuromàrqueting, interpretat de manera retorçada i interessada, i la gran victòria del capitalisme. És a dir, ara que ja tinc una societat que té una autopercepció de drets, de govern racional i just, ara vaig al món de les passions, per sublimar-les i que tothom, com l’etern adolescent, senti l’ego com el centre de la seva vida i, per extensió, de les relacions socials. Així, la gent acaba construint-se un univers amb pretensió de drets com el de la identitat.

En l’àmbit racional hi ha regles del joc, procediments, fórmules capaces de regular fins la resolució dels conflictes. És possible, des d’aquesta perspectiva, fer front d’alguna manera a l’espai de la irracionalitat?

Veig que es pot fer el mateix que passa amb les religions. Es pot discutir amb algú religiós fins que apareix el pensament màgic o la superstició, que acaba reconeixent la seva creença en un fet que, a ulls racionals, segons el paradigma científic actual o la quantitat de coneixement que posseïm, és refutable. Però davant del fet de creure no es pot argumentar res. Així s’acaba, estripant les cartes o emportant-se la pilota cap a casa, tornant a la personalitat que no ha madurat. Una societat madura ha de permetre la interacció entre les individualitats per tendir a crear una comunitat de consens. Amb la magnificació de la individualitat, el capitalisme ha aconseguit reduir-nos a l’àtom, a la unitat social indivisible. Per aquí es colen conceptes com la meva privacitat, els meus drets, el meu jo. Si a això hi sumem el pensament màgic i la instrumentalització dels mites, estem perduts. “Ningú surt de casa, agafa un fusell i dispara al seu veí si abans no han manipulat els seus mites”, diu l’escriptor nigerià Ben Okri.

En aquest sentit, el nacionalisme català té molt de catolicisme?

Per descomptat. No és casual que ens remetin al 1714, a l’Antic Règim dels privilegis de l’Església catòlica. Tots sabem què va representar el carlisme i l’herència que n’ha rebut el nacionalisme. Ara es tracta de mantenir les essències d’allò, actualitzat, utilitzant les eficaces tècniques de control de masses. I tot això facilita un dels somnis humits del capitalisme: tinc tot aquest ramat d’individualitats, els mantinc aïllats a través de les preferències, els educo a les xarxes socials, els venc que són únics i irrepetibles, que els seus desitjos es poden convertir en drets... I això a què ens remet? A una mena de societat oposada a la societat cartesiana, racional. I amb aquest material es va construint la Identitat, amb majúscules...? Ens venen que hem de tenir una identitat, que s’ha de correspondre amb un conglomerat que està fabricat per algú. Si es delega la creació de la identitat, la reinterpretació de la història i com s’explica i es filtra l’actualitat, permets que es construeixi el marc en què ens movem. I si la identitat va fent tombs, seràs un mal el que sigui: un mal català, un mal barceloní... Que cadascú es construeixi la identitat que li doni la gana, sense arribar a transcendir-la condicionant la vida dels altres.

Com neix, creix i es desenvolupa tot això? És producte d’una conspiració? Potser està prefabricat?

Cal fugir de les teories que hi ha algú, en un lloc fosc, conspirant. En el cas de Catalunya em sembla més aviat que hi ha un conjunt de persones que, aprofitant-se d’un sistema públic, han disposat de recursos materials, i en un moment determinat, quan les condicions socials els van resultar propícies, es van llançar anant a totes. El nostre sistema electoral va donar certa preponderància al vot rural, perifèric o intern, amb les seves identitats, i això ha contribuït a condicionar governs. Això, juntament amb una esquerra acomplexada amb qüestions com el dret d’autodeterminació dels pobles, ha desencadenat una dinàmica de a veure qui la té més grossa. Aquell pla de Pujol, dins del peix al cove (que també és un altre tòpic), dient no em doneu Hisenda, prefereixo que sigueu els dolents recaptant i mentrestant podem viure d’això, fa que no sembli que hi hagi una operació orquestrada, però sí una sembra adaptada per recollir la collita quan es considerés oportú.

No obstant, els fets semblen posar de manifest, com deia Manuel Vázquez Montalbán, que, d’èxit en èxit, el procés ha desembocat en una catàstrofe final...

Aquí tornaria a entrar aquest factor de no intel·ligència, però sí perspicàcia que caracteritza el procés. En aquest cas, han portat la corba de la perspicàcia al màxim nivell, de manera que, com que no tenien cap experiència de lluita (com havien de lluitar, si vivien com Déu!), de sobte es troben al carrer, amb uns mitjans de comunicació al seu servei i un pressupost pagat amb la nostra suor, doncs fantàstic. Però viuen en el dia a dia, posen l’equip a xutar però no saben on és la porteria. Així fins que el flautista els porta al precipici i diu: “Direcció Brussel· les” i es queden allà. En el cas de Hamelin eren uns éssers que no tenien recursos per sortir-se’n, però en aquest cas continuen tenint mitjans de comunicació, finançament públic i persones incondicionals que, encara que els mateixos líders han reconegut que tot era una ficció, com que han sabut tocar les passions, el pensament màgic continua funcionant.

I a partir d’aquí, què?

El diagnòstic no és fàcil. Només veig fotogrames d’aquesta pel·lícula, Es veuen vehicles que anaven a una gran velocitat i carregadíssims de gent que, si frenen de cop, els passatgers et cauen al damunt i t’aixafen. De manera que van frenant a poc a poc. Alguns són a la presó, altres fent el ridícul (el Dioni català) de gira mundial, que algun dia s’acabarà, per exemple a Qatar. Tot això tindrà el seu efecte, encara que sigui tardà. Saben que no poden tornar a fer el que van fer, i que tampoc ho poden tallar de cop. Però continuen fent la feina d’erosionar. Ara tenim aquesta llei Aragonès que retallarà els pocs drets que ens quedaven.

Si el procés continua i la realitat social i econòmica continua trucant tossudament a la porta, per on rebentaran les costures?

Aquesta serà, sens dubte, una altra de les situacions que acabarà esclatant. Una és el desencantament. Una altra el robatori dels drerts socials, que es tradueix en no arribar a final de mes, no tenir escola, ambulatori... I l’altra és la que protagonitzen els qui han dissenyat i pilotat això: ho han intentat tot i els ha fallat el negoci, ningú els vol al seu costat... Temps al temps, veurem com molts s’acaben declarant federalistes, i els esperem amb molt de gust. Pactaran un concert fiscal: dona’m la pasta, que jo la reparteixo, i para de comptar.

I com lliga el business friendly amb l’esperit de campanar, el carlisme amb el neoliberalisme?

És allò del tonto de la gorra. Algú a qui li donen una gorra perquè se senti cap d’alguna cosa. El capitalisme de les grans corporacions, el que conforma l’opinió pública, necessita els seus Salvinis. Qui ens havia de dir encara no fa gaire que algú com Trump podria ocupar la presidència dels EUA?

Conclusió?

Que no ens divideixin per unes identitats que decideixen altres, que el capitalisme no descansa. I que, d’una vegada, ens plantem recuperant els nostres drets, o aquest espoli ens acabarà d’esprémer del tot.