Sociòleg i ara sindicalista a la reserva. Va militar al PSUC, va ser fundador de la Comissió Obrera de la Caixa i secretari de Comunicació i portaveu de CCOO de Catalunya a l’època de Joan Coscubiela. Continua a ICV i presideix la comissió de control del sindicat.


Què és això de la nova política?

La nova política neix, d’alguna manera, amb el 15-M. Com diu Luis García Montero, crec que molt encertadament, el 15-M és l’expressió d’una classe mitjana frustrada, perquè les seves expectatives de vida i de consum es veuen afectades per la crisi econòmica. A partir del fenomen dels indignats sorgeix la nova política. Una cosa positiva que té és que va permetre trencar el bipartidisme, i el més negatiu és que va créixer com un globus, en gran part a causa de la bona utilització que va fer dels mitjans de comunicació. Això li va donar una volada de cosa nova, que ho canviaria tot. El seu principal problema és que no han entès la necessitat de l’organització.

Diu Maria Comín que el 15-M i el maig del 68 són les qüestions que han afectat més negativament l’esquerra als últims temps…

Ho comparteixo. El Maig del 68 va ser un miratge, potser més important a Alemanya que a França. Va passar per ser un gran moviment refundador, i en realitat va ser el causant de l’onada neoconservadora que va venir derprés. Va posar en qüestió coses importants, com l’evolució que estava tenint el PCI. El Maig del 68 va ser un fenomen d’ultraesquerra movimentista i fins i tot de terrorisme, dretà i esquerrà, a la Itàlia dels anys de plom. El 15-M és una cosa semblant. Un moviment de classes mitja nes que arrasa el que quedava de l’esquerra alternativa.

Quins són els elements diferencials de la nova política respecte de la vella?

Hi ha una crítica genèrica a la burocratització de les organitzacions d’esquerra que era certa, però no a tot arreu. Hi havia casos com el de Compromís, al País Valencià, que existia abans del 15-M i que potser seria un exemple de nova política ben entesa. Va propiciar una lluita de les bases contra l’aparell. Però el que passa és que els aparells i les organitzacions són necessaris. Les formacions líquides signifiquen que hi ha un nucli dirigent i la resta accepta o no el que aquest decideix. Quan es trenca aquest nucli apareixen les famoses escissions, abandonaments...

L’assemblearisme és un model de funcionament organitzatiu alternatiu a les fórmules clàssiques?

Ni això. L’assemblearisme és una reunió massiva, com les de Podem a Vista Alegre. Assemblea és només una altra manera de denominar les reunions de tota la vida. En realitat, la cosa es limita a sotmetre les propostes del nucli dirigent a la ratificació telemàtica d’un magma que, en teoria, és l’organització. Un magma que impedeix el que era usual en les organitzacions marxistes: el debat en la base, les esmenes, la síntesi..., que fan que es creï la política. Em va agradar l’evolució de Pablo Iglesias en la campanya electoral, quan va passar de denostar el règim del 78 a fer una apologia quasi anguitiana de la Constitució. Però ens hem de preguntar: on ho va reflexionar? Amb qui ho va discutir? Com va assumir l’organtizació aquest canvi estratègic? De cap manera. Un dia, el Senyor Dirigent veu la llum, la llança i els seus acòlits l’assumeixen.

La nova política és marxista?

Bàsicament, no és marxista. Els problemes organitzatius i ideològics van junts. Sense organització, no hi ha discussió ni ideologia. Tampoc hi ha estratègia. Només tàctica. És el tacticisme permanent. Per exemple, Ada Colau, que tan aviat posa un llaç groc com diu que no està per la independència. I quan el tacticisme es repeteix, s’adopta com a estratègia. La discussió, molt reduïda, només es produeix entre les capelles dirigents. Aquesta nova política no només no té model organitzatiu a nivell intern, sinó que fuig de qualsevol estructura organitzada, també del moviment sindical. Només interessa, quan hi ha alguna mobilització, per fer-se la foto.

I no és també producte d’identitats particulars, de l’agregació de lluites parcials?

Hi ha grans qüestions, com l’ecosocialisme i el feminisme, que han de formar part d’un projecte d’esquerres. La resta, el movimentisme, se cita a la nova política, però no es troba. Agafem tot el que es mogui sense distingir les contradiccions principals de les secundàries. Falta, per exemple, posar la realitat del treball al centre de la política.

I això no té alguna cosa a veure amb la pèrdua de pols d’una esquerra massa instal·lada en la seva èpica?

Costa d’aplicar el mètode marxista a la realitat d’avui, que no és la d’ahir. Les qüestions socioeconòmiques, les condicions de les classes treballadores són fonamentals, però imprescindiblement cal comptar amb la condició de la dona, que també és part important dels assalariats, i amb la realitat que tenim un planeta finit. El marxisme no pot ser mai defensiu. Cal encarar la globalització, defensant espais amplis, perquè la nació està superada totalment. L’única sobirania que existeix avui és la del capital financer. En aquest sentit, la UE és un bon instrument, però ha de seguir avançant en una via federalista. I més enllà d’Europa cal establir òrgans amplis, com poden ser unes Nacions Unides renovades. El nacionalisme, des del de Trump fins al dels nacionalistes catalans, passant per Salvini, el del PP, Ciutadans i Vox va contra tot això.

La nova política és, en definitiva, una forma de populisme, com s’entenia fa ja quasi dos segles?

Hi ha fenòmens sud-americans de cabdillisme que no només marquen el populisme d’esquerres. El de dretes també té alguna cosa semblant. És el cas de Rivera, que ha sigut clarament desemmascarat per Valls. Ciutadans no existeix com a organització. És un nucli molt petit entorn a una persona determinada, que és la que marca el rumb. La gestualitat és molt aparent, però la política no s’hi pot basar. Per aquest camí es pot arribar a fer que Podem, a Catalunya, acabi sent només una marca. S’ha vist a les eleccions municipals, en què cadascú ha tirat per on li interessava i, en més de 50 municipis, confrontant-se amb els comuns.

Pablo Iglesias entén alguna cosa de la qüestió territorial a Espanya o s’ha preocupat per comprendre-la?

Pablo Iglesias és prou llest per poder-ne tenir una idea. Una altra cosa és que el seu tacticisme el porta a estar amb els uns o amb els altres, perquè així aconsegueix més visualització. Canviaria de política cada dia, segons les necessitats que cregui que té. Vol fer l’assalt al cel, o vol fer política. Cal que es defineixi. Ara, crec que el més sensat és pactar acords amb el PSOE i establir mecanismes de vigilància.

La nova política atrau, com la mel les mosques, el vell esquerranisme irredempt?

Tot el trotskisme corre per allà. I la nova política, esclar, té molt d’esquerranisme. I li falta maduració. Estem, com al 68, en el movimentisme. Tots van córrer de manera entusiasta a donar suport a Tsipras a Grècia, i ara el critiquen. No obstant, Tsipras és un exemple real de saber fer front a una situació molt difícil, incloent-hi la dictadura de la UE, el nacionalisme intern d’Alba Daurada i, sens dubte, tot el fenomen de l’emigració que va patir el seu país.

També Santiago Carrillo va ser qualificat de revisionista traïdor per la seva política de reconciliació nacional i el pacte per la llibertat, cosa que encara cueja en la crítica a la Constitució del 78…

Sí,i els que hem sigut presos poítics no ens identifiquem amb aquesta situació actual, perquè des d’una institució no es fa acció social. Una institució es gestiona. Tsipras ha sabut respondre quan anaven mal dades. No ha tocat el dos.

A Espanya estan tornant les coses a mare, fet que contribuiria a la millora de l’esquerra?

L’aparició de Podem a Espanya ha beneficiat fonamentalment el Partit Socialista, perquè ha contribuït a fer que s’adapti i es renovi des d’una posició diferenciada de la de Felipe González i també la de Zapatero. Una cosa semblant està passant a Portugal i amb Corbyn. Igualment, a Itàlia es comencen a detectar canvis positius al Partit Democràtic. Una força roja, verda i violeta és fonamental per competir i col·laborar amb la socialdemocràcia.