Exerceix de metge des de fa cinquanta anys: quaranta d’activitat clínica i gestió sanitària, i deu anys jubilat fent d’activista en defensa de la sanitat pública. No és epidemiòleg i per això pot parlar amb més fermesa -diu- sobre les qüestions de política sanitària i global.


Bill Gates feia temps que deia que els virus són un gran perill per a la humanitat. La Covid-19 ho ha demostrat?

Això també ho dic jo des de fa anys en les meves xerrades i articles d’informació i educació sanitària. El virus ens sobreviuran a l’espècie humana, són organismes molt simples que són capaços de fer mutacions ràpides i sobreviure als canvis del seu medi; així es fan resistents a les vacunes, als tractaments i a les defenses immunològiques humanes. La Covid-19 ho ha demostrat, però ja teníem exemples anteriors que ens avisaven (vaques boges, ebola, sida, epidèmies alimentàries...).

Com ha agafat aquesta pandèmia de coronavirus Covid-19 el sistema sanitari català?

El sistema sanitari català i espanyol és un bon sistema per fer front a les malalties amb equitat, perquè és un sistema majoritàriament públic i universal, finançat per impostos, a diferència de sistemes privats com els dels Estats Units i altres països.

Sense les retallades dels pressupostos en diversos àmbits socials, inclòs el sanitari, posades en marxa pel govern de la Generalitat presidit per Artur Mas i amb Boi Ruiz com a conseller de Salut, ¿s’hauria pogut encarar molt millor aquesta crisi?

Era un sistema bo, però a causa de les polítiques nefastes neoliberals (recordem Artur Mas i Boi Ruiz), aprofitant la crisi del 2008 provocada pel sistema financer, es va voler fer servir aquest àmbit de serveis públics per fer negocis privats, i van començar les retallades. Es va debilitar el servei públic, cosa que va fer externalitzar i privatitzar recursos, precaritzar els professionals i perdre qualitat (sobretot en accessibilitat, llistes d’espera de tota mena i resolució). Ara, l’any 2020, l’emergència de la pandèmia de la Covid-19 ens ha agafat amb uns serveis aprimats i uns professionals amb males condicions de treball. Per tant, sense les retallades, amb un bon servei públic, hauríem anat millor en aquesta crisi. Tot i així, cal dir que és admirable la professionalitat i l’esforç actual del personal sanitari.

S’està demanant a tot el personal sanitari –metges, infermeres...– uns esforços i uns riscos personals excessius?

Jo crec que es demana, un cop més, respondre amb professionalitat, i això s’està donant (i la ciutadania ho ha percebut) malgrat les condicions que hem dit dels serveis precaritzats, amb mancances de material i de gestió.

Com valora les mesures que s’han adoptat per fer front a aquesta crisi i el ritme amb què s’han anat prenent?

Les mesures que es proposen estan basades en la incertesa del comportament d’aquest nou virus, però amb tots els coneixements, l’expertesa i la transparència dels molts tècnics de salut pública. Hi poden haver dubtes i canvis de protocols, es podrà opinar científicament i discrepar en el debat, però un cop establert el camí, la ciutadania i els professionals clínics hem de seguir disciplinadament les recomanacions i els protocols. En un vaixell, perquè arribi correctament a bon port, només hi pot haver un capità.

Com valora el debat polític obert sobre l’actuació dels governants polítics davant la pandèmia? És possible que es donin plantejaments polítics coincidents entre els partits de govern i els de l’oposició i els que governen a Espanya i els que ho fan a Catalunya? És molt difícil que s’assoleixi la unitat d’acció entre tots ells en aquest combat?

Polititzar (en el mal sentit de la paraula) per interessos partidistes, corporatius o personals oportunistes aquest tema de la Covid-19 és de miserables, i aquesta actitud els desacredita. Ja he dit que es pot discrepar de criteris científics (cosa que és difícil, ara), però, al final, les decisions dels responsables actuals (els representants democràticament elegits per governar-nos) s’han d’assumir i seguir.

Què és el que més el preocupa de la situació límit que estem vivint aquests darrers dies i de la que es veu a venir en el futur immediat?

A mi, i suposo que a molta gent, el que ens preocupa és la incertesa del temps que durarà aquesta situació, i que al final les conseqüències econòmiques tornin a recaure en les persones amb més precarietat.

Correm el risc que el nostre sistema sanitari acabi bloquejant-se i deixi sense atendre pacients de malalties diferents de la Covid-19, que l’atenció als que la pateixen perjudiqui la que han de rebre persones afectades d’altres patologies?

No ho crec, en processos importants. En processos lleus (de fet cada any ho hem fet amb la grip comuna) potser serà l’ocasió de ser responsables de la nostra salut personal i tornar als remeis de l’àvia.

Aquesta pandèmia farà més entenedora la idea que vostè ha repetit sovint que la salut és una cosa més que la manca de malalties?

Aquesta pot ser una conseqüència positiva d’aquesta situació. Un virus microscòpic ens pot fer veure que en realitat allò que importa per a les persones és la salut. La sanitat i la medicina clínica assistencial estan avui escorades cap al diagnòstic i el tractament de la malaltia. La societat i la vida estan massa medicalitzades, quan els veritables determinants de la salut són econòmics, socials i culturals: la pobresa, l’atur prolongat, el mal habitatge, la mala alimentació, la poca educació, els mals hàbits personals, el gènere, la contaminació ambiental, etc. Tot això condiciona la salut i és motiu de malaltia i pèrdua d’autonomia.

Aquests determinants creen les desigualtats, les diferències de qualitat de vida i d’esperança de vida. Si no canviem el paradigma i assumim que el que és important és la salut (personal i col·lectiva) i apliquem salut a totes les polítiques públiques enfrontant-nos als negocis d’uns quants a favor dels drets de la majoria, la salut continuarà precària, les epidèmies i les intoxicacions continuaran creixent i el sistema sanitari actual es farà insostenible per fer-hi front.

De fet és el mateix que el canvi climàtic. La causa és la mateixa: la globalització neoliberal. Aquí també hem de dir “rebel·lió o extinció”.

Posa en qüestió el sistema econòmic i social actual. Es pot combatre una pandèmia d’aquestes característiques dins del marc d’un model neoliberal basat en la competència i no en la solidaritat?

Sí, poso en qüestió el sistema econòmic i social (ja en crisi), i no es poden combatre les pandèmies i altres determinants de la salut amb un model social malalt i que només pensa en la malaltia instaurada (negoci) en comptes de pensar realment en la salut dels ciutadans.

Cal un nou “pacte social”, com va passar després de la Segona Guerra Mundial. La por al comunisme va donar lloc, aleshores, a la Declaració Universal dels Drets Humans, la constitució de l’Organització de les Nacions Unides i la creació de l’Estat del benestar (amb drets socials i econòmics). Ara hem d’aprofitar també la por i la conscienciació de la ciutadania per plantejar el camí: desglobalització (producció local, ecològica i sostenible) decreixement selectiu (no tants indicadors econòmics i més indicadors de coneixement), cooperació en lloc de competència, solidaritat en lloc d’individualisme, defensa d’allò que és comú, públic, per sobre d’allò que és privat. Podeu dir que soc un somiador, però ara ja no som els únics.

Quines recomanacions consideraria útils per fer arribar a la ciutadania en aquests moments d’incertesa i angoixa que estem vivint?

Que pensin en el futur, en els nostres fills, que facin hegemònica la defensa de la salut i de la vida, que no sacralitzin la lluita contra la malaltia ja instaurada. Que defensin, com fa molts anys els nostres besavis, als pobles on vivien, “el comú”.

És una pregunta que ningú no gosa contestar, però que tots ens fem: quant temps pot durar aquesta situació d’emergència social? Haurem de fer-nos a la idea que estarem molt temps confinats a casa?

No ho sé. Pot ser molt temps. Però caldrà seguir lluitant, per la vida.