És doctor en Medicina per la Universitat de Barcelona i màster en Salut Pública per la Universitat de Yale (Estats Units). És membre de la junta directiva de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria, de la qual ha estat president.


Aquesta pandèmia va agafar les administracions per sorpresa?

Diversos informes científics advertien que es podria produir un dia o altre des de fa anys. Sabem que els virus muten. Darrerament havíem tingut alertes que no van tenir un fort impacte en la nostra salut (grip aviar el 2004, grip porquina el 2009, MERS el 2015...), o l’havien tingut només en països llunyans (SARS el 2003, ebola el 2014...). En algun d’aquests episodis es va criticar molt el Govern espanyol per haver comprat vacunes i medicaments que després no van ser necessaris. Es van fer coses, però, que han perdurat i ara han mostrat la seva utilitat: un pla de pandèmia, unitats d’aïllament d’alt nivell als hospitals de referència, el Centre d’Alertes i Emergències Sanitàries al Ministeri... Els serveis de salut pública en general van sortir escurats de les retallades, i han fet miracles per respondre a la situació. Pel que fa als governs, a Europa en general han activat la resposta quan el perill de no fer-ho era evident. Als primers països de la UE a rebre el cop (Itàlia i Espanya) això ha comportat que ho van fer quan ja estaven amb una transmissió important.... Alguns que ho van veure van poder actuar abans d’estar tan afectats. És el cas de Portugal. Altres van ser passius i ara n’estan pagant un preu molt elevat, com el Regne Unit, que està vivint aquests dies la pitjor epidèmia a Europa, amb l’impacte més brutal. Finalment, la salut pública està poc present en l’estructura de la Unió Europea. El Centre de Control de Malalties Europeu és una organització petita, amb funcions limitades. S’ha fet visible que ens aniria bé tenir-ne un de més potent i amb més capacitats.

Els gestors polítics diuen que actuen en funció dels consells dels experts. Hi ha unanimitat entre ells?

Hi ha molta incertesa i, malgrat això, els epidemiòlegs opinem coses similars. Ara, hi ha algun expert, que no és ben bé un epidemiòleg i que ha sortit molt en alguns mitjans, sovint discrepant de tots i proposant altres coses, algunes de poc viables.

Com analitza l’actitud dels partits polítics a Espanya? El Govern no ha comptat amb el suport total que ha assumit l’oposició a altres països, com a Portugal.

És ben veritat. És inevitable que hi hagi discrepàncies en situacions d’incertesa. Ara, potser es podrien expressar de forma menys aspra i, almenys, mantenint les formes. Personalment, penso que necessitem crear estructures més federals per a un tema com la sanitat, on les comunitats autònomes tenen el gruix de la responsabilitat de gestió, però hi ha aspectes on el paper del Govern central és rellevant. Evidentment, en una situació com aquesta això s’ha posat molt de manifest. Em fa molta enveja el mosaic federal d’Alemanya, amb petites diferències però un camí molt compartit i acordat. Potser ens aniria bé anar en aquesta direcció, buscar estructures de col·laboració i cooperació entre comunitats i Govern central, orientades a objectius comuns.

El Govern català ha adoptat una línia d’enfrontament constant amb l’espanyol. Confia que aquesta actitud pugui canviar en un futur pròxim?

No sóc futuròleg, no puc pas dir-ho. El que veig cada dia és que, pel que fa a la política, Catalunya és un país força complicat.

L’estat d’alarma i el confinament eren imprescindibles? Si no s’haguessin posat en marxa, les xifres serien encara més esgarrifoses?

Un cop vam passar a tenir transmissió comunitària, era molt complicat aturar els contagis sense una restricció extrema de la mobilitat i dels contactes entre tots nosaltres. Inicialment, no sabíem que persones sense símptomes podien contagiar el virus, i ara sabem el paper important que han tingut. L’opció que es va fer va ser efectiva, i encara més en aquelles zones on no havien arribat a tenir tanta transmissió, com les illes Balears i Canàries, Andalusia o Múrcia. Per al futur podem anar aprofundint en el desconfinament un cop controlem la transmissió i tinguem la capacitat d’identificar molt precoçment els nous casos, esbrinar amb rapidesa quins han estat els seus contactes més propers, i descartar que estiguin infectats amb anàlisis o aïllar-los per evitar la transmissió. Si no podem fer-ho, tindrem una nova onada epidèmica. Malgrat tot el que hem passat, tot apunta que la majoria de la població no s’ha infectat i encara no té immunitat. De fet ja tenim exemples de nous rebrots. A l’Iran van per la tercera onada epidèmica. A Corea, on semblava que havien controlat la infecció, han tingut un rebrot el maig a partir d’una única persona que va sortir de marxa i en una sola nit va passar per cinc locals: ha generat un brot que fins ara ha infectat 130 persones.

Hi ha algun model internacional fiable? Algun país ens ha de servir de referència en aquest combat?

Alguns països de l’Extrem Orient que van patir molt el SARS el 2003 i els seus veïns van fer coses que ara els han anat molt bé. Alguns han pres decisions que comporten una restricció tan gran dels drets i de les llibertats personals que nosaltres no acceptaríem. Itàlia, Espanya, França, Bèlgica... tenim situacions molt similars. En el nostre entorn, Portugal ho ha portat molt bé. Va rebre més tard l’embat, i havent vist el que ens passava va actuar aviat. Alemanya també ho ha portat bé, però és una societat molt diferent. No podem comparar coses que no són comparables.

Com valora la reacció de la ciutadania?

Em sembla extraordinària, excel·lent. Pròpia d’una societat madura i responsable. El confinament és molt més dur per a les famílies vulnerables, que viuen en habitatges petits i en barris humils. A Barcelona, això també s’ha constatat en l’afectació més gran d’alguns barris. Les desigualtats socials sovint es manifesten en desigualtats en salut. Ara, el col·lectiu més afectat ha estat el dels professionals sanitaris, especialment de la infermeria i la medicina.

Com s’ha d’equilibrar la salut dels ciutadans i el funcionament de l’economia?

És una cosa difícil, i més amb tanta incertesa. Volem frenar la infecció, però no podem viure tancats a casa per sempre. La parada de l’economia comporta pobresa extrema dels més vulnerables, i més que ningú de les persones que treballen en l’economia informal, com ara molts immigrants. La pobresa també es tradueix en pèrdua de salut a llarg termini, així que cal ser conscients que les decisions han de tenir en compte la realitat en la seva complexitat. Els governants han de prendre decisions que tenen efectes secundaris, bons i dolents, i a més amb molta incertesa. 

La tragèdia de les residències era inevitable?

Ha passat el mateix a molts països: a Itàlia, a França, aquí.... Són espais que no són sanitaris, on més aviat es busca posar els residents en grup a conviure i interactuar... Es podia haver fet millor. En algunes s’ha fet molt bé i no han viscut el desastre d’altres. Tenim residències que no han tingut afectats. N’hem d’aprendre, i espero que quan això passi siguem capaços d’acordar regulacions i requisits que estenguin les bones pràctiques i facin que les tragèdies siguin més improbables.

Podem confiar que algun medicament o vacuna ens retorni a la situació on érem abans de la pandèmia?

Trigarem a tenir eines eficaces. En el millor dels casos (perquè res garanteix que es trobi una vacuna eficaç) trigarem un any i mig o dos a tenir una vacuna disponible que hagi demostrat la seva seguretat i utilitat, aprovada pels reguladors i amb una producció suficient per a les necessitats mundials. Pel que fa a tractaments, s’estan provant antivirals, però alguns no han demostrat el resultat esperat i tenen efectes secundaris negatius. Altres han donat resultats discordants en diversos estudis. Hi ha moltes molècules que s’estan provant. Tant de bo s’identifiqui un tractament efectiu: canviaria molt les coses. De moment, la nostra eina és la de la higiene més clàssica.

Ens haurem d’acostumar a viure en un món de mascaretes, distàncies físiques, sense abraçades ni espectacles massius?

Viurem uns mesos procurant preservar la distància física, amb eines de barrera (mascaretes, etc.) quan haguem d’estar més a prop, vivint amb menys proximitat, sense gaires petons i abraçades amb els no convivents, i anant només a espectacles sense amuntegaments. Hi ha societats on alguns d’aquests aspectes ja eren normatius fa temps. Per nosaltres, que potser som més gregaris i menys distants, serà un petit canvi.