Advocat laboralista. Professor de dret del treball a la UAB i a Esade. Va ser secretari general de CCOO de Catalunya, diputat per ICV i portaveu de CSQP al Parlament de Catalunya. Autor del llibre Empantanados. Esportista i enamorat de la natura.


Què és això del federalisme, que el dia 6 es va sotmetre a debat, amb la seva participació, en la trobada Per una Espanya federal en una Europa federal a l’Hospitalet?

Va ser un acte molt significatiu perquè, per primera vegada, es produïa una trobada de federalistes de tot Espanya i es posava de manifest que aquesta realitat existeix, encara que no estigui articulada políticament. I va quedar molt clar que el federalisme és, sobretot, una cultura. Una cultura política que aposta per la cooperació, per la fraternitat, per la solidaritat com a forma de relació i valor social, més enllà d’una manera d’organitzar políticament l’Estat.

Per què la dreta espanyola ha interpretat el federalisme com a ruptura quan, precisament, significa just el contrari?

El federalisme sens dubte neix com una cultura política que té la clara virtut d’unificar esforços, de cooperar entre persones i estructures polítiques. I la cooperació sempre és unió. És l’oposat a la competitivitat, que genera desunió. La dreta espanyola és filla del nacionalisme castellà, un nacionalisme feble, acomplexat, que no assumeix l’existència de la diversitat a Espanya. Això fa que sigui agressiu amb tot allò que no és l’essència que representa. El federalisme, en canvi, té la virtut de ser capaç d’oferir una resposta al repte que té plantejat Espanya i també Europa. 

Es deia a la trobada de l’Hospitalet que hi ha molta gent que és federalista sense saber-ho. Què falta perquè n’acabin de prendre consciència?

El federalisme és una cultura política que no ha tingut ningú que la representi de manera clara. Ha sigut reconeguda a través d’entitats com Federalistes, però no a escala política. El debat de Catalunya amb Espanya ha marcat molt a la defensiva les posicions del conjunt de l’Estat. El federalisme s’entendria més si, en comptes de referir-s’hi com a superestructura política, es parlés de les coses del dia a dia. Per exemple, si s’expliqués que el federalisme permet garantir la igualtat dels ciutadans i tractar la diversitat de les estructures socials i de les comunitats polítiques. O que és una cultura que permet abordar la distribució de competències, no de manera burocràtica, entre poders, sinó buscant l’eficiència social. On es gestionenn millor les competències de l’educació infantil? En molts països es diu que a nivell local. I en matèria de política sanitària? En alguns llocs es planteja a escala infraestatal, com s’anomena a Europa. Com és millor per als treballadors que s’abordin les competències en matèria laboral, fiscal, econòmica? En espais petits o grans, que siguin capaços de plantar cara al capitalisme financer? Sembla que, cada vegada més, cal fer-ho en grans espais. I aquesta seria una opció per al federalisme europeu.

El federalisme competeix en desigualtat de condicions amb l’identitarisme i similars, tan actius a Catalunya i altres llocs?

El federalisme, en la mesura que no aposta pel que en aquests moments és un vector amb molta força (que és anar a buscar la identitat primigènia de l’ésser humà a la família, la tribu, la religió, la nació...) va una mica a contra corrent. Totes les identitats tenen un component emocional, i això no és dolent per definició. El que passa és que en un món tan globalitzat com aquest com més es busquen identitats petites, tancades, excloents i contraposades a altres identitats, menys futur tenen.

El lema de la trobada de l’Hospitalet alludia, sense complexos, a Espanya. Per què s’eludeix a Catalunya la referència a Espanya si no és per a mal i, de vegades, se substitueix per eufemismes com Estat?

Igual que Espanya no reconeix l’existència d’una pluralitat de nacions, a Catalunya es nega l’existència d’aquesta nació que és Espanya. És una negació mútua. És estúpid perquè, en definitiva, la nació no és res més que una construcció ideològica d’una comunitat que es considera així, per vincles, valors, principis... La nació ha sigut un moment important en la història de la humanitat, molt vinculat al desenvolupament de la industrialització i al paper de l’Estat-nació. Això que la nació només és positiva si és la meva i no la dels altres té molt a veure amb el tribalisme que tenim els humans, que és anterior a la nació.

Alguns acadèmics afirmen que l’Estat de les Autonomies és un model federal. Què n’opina?

Espanya no és un Estat federal. Una altra cosa és que tingui uns nivells molt importants de descentralització política, en alguns casos assimilables als d’alguns països federals. Però un Estat federal és alguna cosa més que un element de descentralització. És una manera d’articular l’Estat en què existeixen unitats polítiques que es reconeixen mútuament, però que compta també amb un espai comú. L’Estat de les Autonomies, tal com s’ha anat desenvolupant, ha anat en direcció contrària. Va començar sent un llibre per escriure en la Constitució del 1978 i arrossega diversos problemes. Entre els quals, que amb un nivell de competències molt obert i de vegades contradictori, la política ha acabat subcontractant-se al Tribunal Constitucional. Un altre problema és que, en aquests moments, no hi ha cap força política que tingui un model d’Estat. Els partits s’han mogut en termes absolutament tàctics. I, en tercer lloc, la relació entre comunitats autònomes no es planteja en termes de cooperació i amb l’Estat central, sinó com a greuge comparatiu. Aquest model està absolutament exhaurit, de manera que resulta imprescindible aturar-se un moment i abordar les reformes necessàries que exigeix la nostra Constitució.

A què atribueix aquesta inèrcia cap a la indefinició del model d’Estat en les forces polítiques?

La Constitució preveu el desenvolupament d’un Estat asimètric. Reconeix les autonomies i les nacionalitats, cosa que significa una clara vocació asimètrica. Als inicis, això es trenca amb el plantejament que es fa des d’Andalusia per passar de l’anomenada via lenta a la ràpida. Aquí apareix en part el greuge comparatiu. Després ve un intent de fre a través de la LOAPA, que, tot i ser declarada anticonstitucional, es va acabar imposant. A partir d’aquí, el desenvolupament de l’Estat autonòmic va en funció dels acords dels partits estatals (que governen sense majoria absoluta i necessiten suports) amb CiU i el PNB. Aquest model en matèria de finançament és doblement pervers, perquè preveu una alta descentralització de les polítiques de despesa i una nul·la capacitat en l’obtenció de recursos. Això canvia, de manera tortuosa, amb el primer acord entre Felipe González i Jordi Pujol, que transfereix a Catalunya el 15% de l’IRPF. El PP hi reacciona acusant el PSOE de “trencar Espanya”. Al cap de poc temps, Aznar concerta un segon acord, en què el 15% puja al 30%. Aleshores les comunitats autònomes del PSOE s’hi posen en contra. Així s’arriba a la denominada fórmula Camps, que continua vigent i que diu que el País Valencià tindrà tot allò que aconsegueixi un altre Estatut d’Autonomia. Cosa que és l’antítesi de l’autogovern, perquè, en comptes d’assumir la responsabilitat de les coses, s’entra en la dinàmica del greuge comparatiu. Tot això fa evident que, més enllà del conflicte català, la reforma és necessària i urgent.

Nicolás Sartorius, president de l’Associació per una Espanya Federal, plantejava a l’Hospitalet la necessitat de vincular federalisme i desenvolupament social. Això podria obstaculitzar la necessària ampliació de la base social del federalisme?

La Constitució espanyola preveu que per reformar-la calen majories qualificades, i per tant s’hi ha d’implicar la dreta. Però tenim una dreta refractària a qualsevol reconeixement de la diversitat, que apareix com un nacionalisme, en el fons feble, amb escassa empatia. Cosa que porta a utilitzar la recomanació de Josep Fontana, quan deia que quan les grans coses no estan a l’abast s’ha d’actuar en les petites. En microbatalles en què puguin existir correlacions de forces més favorables. El federalisme, quan aposta per la cooperació, és portador de valor amb molta força social.

I l’Europa federal?

A Europa hi ha un projecte en construcció, que exigeix canvis urgents, per exemple, en el terreny del federalisme fiscal. En un món en què les elits dels Estats se senten atacades en la seva sobirania pels processos de descentralització, dels mercats de capitals... Europa apareix com l’enemic. Cal ser capaços d’establir una nova utopia europea, perquè no podem avançar si no tenim Europa com a destí federal.