Periodista i escriptora. Afiliada al PSC, col·labora amb Còrtum i amb Coachability Foundation, una ONG que promou la innovació i la creativitat per al desenvolupament econòmic, social i cultural de les dones emprenedores.


La comunicació social, que ja estava molt saturada, ha adquirit amb la Covid-19 una magnitud colossal. Muntanyes d’informació de tota mena inunden els mitjans de comunicació, les xarxes…, fins a fer-la materialment inassimilable…

La pandèmia ha arribat en un moment en què la figura dels mitjans de comunicació està molt desdibuixada. No hi ha confiança, com n’hi havia hagut abans, en els mitjans. Quan llegeixes un diari o escoltes un informatiu, ja comences a pensar si el que s’està dient es fa amb interessos d’un partit o d’un altre, o d’alguna empresa. Tenim tanta saturació que una mateixa notícia ens arriba des de perspectives totalment diferents: Internet, grups de WhatsApp… La mateixa notícia té un titular a ABC i un altre a Público… Al final, queda una sensació de desconfiança.

Encara que no es percebés potser com ara, no ha existit des de sempre un biaix en els mitjans, segons els seus propis interessos?

Sempre hi ha hagut un biaix. Som subjectes i, per tant, subjectius. Al final, els i les periodistes acabem fent la nostra interpretació dels fets i posant el nostre titular. Però s’ha perdut la vergonya que dona l’ofici, la tendència a la recerca de la veritat. Importa menys alinear-se amb determinats pressupòsits. Ara el que es valora és ser el primer a dir alguna cosa. Un tuit es fa de pressa i dificulta l’elaboració del que estàs dient. Amb això es perd qualitat i es contribueix, és clar, a fer que la capacitat d’atenció dels lectors i lectores sigui ínfima. Els missatges reduïts a una frase són més publicitat que periodisme.

L’especulació, tan present en moltes esferes de la nostra vida, no és part substancial de la comunicació?

Estem tendint a un groguisme brutal en la manera com tractem la comunicació. La informació hauria de ser concisa, veraç, però això no ven. La notícia és puntual. Després, al seu voltant, es genera un munt d’informació afegida, amb poc significat; soroll, que se’n diria en teoria de la comunicació. Amb això només es pretén cridar l’atenció, anar més enllà, a costa del que sigui. Seguim l’estela de la gent que utilitza les xarxes per saciar la seva ànsia de conspiració, allò d’“ens estan enganyant”, i els donem carnassa. Ampliem coses senzilles donant-los un rerefons que no existeix. Al final, el que generem és confusió i alarma, just el que no hauria de fer el periodisme. A més, de manera efímera, perquè al cap d’un temps ningú no se’n recorda de la conspiració infinita passada.

La irrupció de les xarxes en la comunicació social no està arrossegant els mitjans de comunicació a unes pràctiques impròpies de la seva funció?

S’han difuminat els canals. En la comunicació social hi havia un emissor i uns receptors (lectors, oients, televidents…), l’exercici dels quals era intentar entendre la informació que els estava arribant i posar-hi un punt de criteri. Ara, el receptor pot ser també un emissor; també pot emetre missatges. Així, el bucle es fa infinit. Es desdibuixen els papers. És com una bola de neu de missatges, que no es pot parar. Poder arribar a la gent amb 40 caràcters del mòbil és una cosa perillosa. No estem preparats per processar-ho, com no ho estàvem per llegir les imatges de la tele. Un missatge, pel sol fet de ser-ho, tendeix a ser cregut. Ens falta criteri, educació, per separar el que és veritat de la mentida. Les fonts ja no existeixen, i això és molt perillós.

Com s’atura tot això, amb filtres, censura, educació…?

És complicat, i la tendència no és encoratjadora. Les anàlisis demostren que es retuiteja amb qui cadascú se sent còmode o s’identifica. Així es reforcen els vincles amb qui parla, pensa o es comporta com tu. Amb això el biaix entre les persones és cada vegada més gran. És impossible ser objectiu, perquè l’opinió dels que no pensen com tu no t’està arribant. En síntesi, l’educació és el principi i el final de tot. Per exemple, aquesta meravellosa assignatura de Ciutadania. Si no estem educats i entrenats en el respecte, els valors, amb criteri…, per buscar l’opinió de l’altre, difícilment se superarà la tendència a seguir fins a l’infinit els que només tenen el teu punt de vista.

En qualsevol cas, emparant-se en la llibertat d’expressió, les mentides campen per tot arreu… No ha arribat el moment d’aturar-les amb una legislació ad hoc?

No estem educats en una visió crítica de les xarxes i els mitjans de comunicació. Les mentides, els insults a les persones o a les institucions, etc., no són ni delictes, perquè no hi ha res legislat sobre això. Es queda, com a màxim, en alguna interpel·lació parlamentària, que acaba en res. En conseqüència, es pot fer ben poc davant d’un fenomen que gaudeix d’impunitat i només reporta benefici als interessos de presumptes delinqüents. Necessitem mecanismes de control, i també un desenvolupament de la legislació per fer front a aquest problema. Perquè, al final, en aquest terreny, tenim un munt de gent desubicada, amb un imaginari absolutament alterat respecte a la realitat. I això no pot ser.