“Molts moviments persegueixen ara els objectius abandonats per la socialdemocracia”

Entrevista a Mark Aguirre
Mark Aguirre

"Mark Aguirre (Félix Lasheras, Saragossa 1954) ha viscut llargues temporades a diferents països, en els quals ha treballat com a periodista, estades de les quals han estat fruit diferents llibres. Abans, va ser professor de Sociologia Política de la Universitat Veracruzana de Mèxic. Doctor en Estudis Llatinoamericans per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, va ser corresponsal del diari El Mundo a Beijing i a la seu de les Nacions Unides a Nova York. Col·laborador habitual d'El Viejo Topo, és autor de sis llibres i dotzenes d'articles. Actualment resideix a Addis Abeba". Així ens presenta El Viejo Topo a Mark Aguirre a la solapa de l'últim llibre que li ha publicat i del qual parlem amb l'autor: Socialdemocràcia. Com i quan ha deixat de ser d'esquerra.

Revelem la seva conclusió: Quan i per què va deixar la socialdemocràcia de ser d'esquerra?

Ha estat un procés històric que va començar a principi de segle XX però que ha culminat en aquestes últimes dècades, sobretot quan la socialdemocràcia va acceptar el neoliberalisme i es va oblidar dels seus propis programes i projectes.

És un procés reversible? Pot tornar a ser d'esquerres la socialdemocràcia i els partits que la representen?

Cal distingir entre el que és el projecte socialdemòcrata i el que ha arribat a ser l'aparell o els partits que es reclamen de la socialdemocràcia. A l'última cimera de la Unió Europea vam veure dues socialdemocràcies, per dir-ho d'alguna manera. La del nord, Suècia, Finlàndia, Dinamarca, s'oposava fins i tot a una política solidària amb els països més afectats pel coronavirus, un d'ells Espanya, governada per la socialdemocràcia. És l'expressió que els partits socialdemòcrates que avui existeixen, com el PSOE, és dubtós que puguin reprendre els principis en què es va fundar la socialdemocràcia. Estan molt perduts i sembla que cada un tira pel seu costat. Els objectius històrics pels quals la socialdemocràcia va ser establerta -crear una societat igualitària, sense explotació, sense discriminació, on les decisions es prenguessin racionalment- segueixen més vius que mai. El problema és quins actors o subjectes polítics reprendran aquests principis que segueixen vius amb la crisi del neoliberalisme. Des del 2008 ha estat molt clar com ha crescut la desigualtat, la desocupació, les situacions precàries, de discriminació racial o per gènere. D'on es generarà un moviment que reprengui aquests principis? És una bona pregunta, però, d'altra banda, des de 2008 hem vist que s'han generat molts moviments que estan perseguint aquests objectius, parcialment o en conjunt.

Històricament s'ha vinculat la socialdemocràcia amb models del nord d'Europa. Segueixen servint com a models o també s'han contaminat pel neoliberalisme imperant?

Han fet concessions al neoliberalisme. Ho veus en les polítiques que segueixen. On és la solidaritat, que és una de les bases de la socialdemocràcia, amb els països que més la necessiten? No hi ha solidaritat. Simplement defensen els interessos de les seves empreses o dels seus ciutadans. És difícil trobar una relació comuna entre la socialdemocràcia actual del nord d'Europa i els principis amb què es va establir. La socialdemocràcia, amb la Tercera Via, va pensar que la narració, el relat del neoliberalisme era cert. Va pensar que no hi hauria més crisi, que la societat anava per un camí més igualitari, amb més classes mitjanes, que es podia fer alguna cosa amb el medi ambient. La crisi des de 2008 ha mostrat que el sistema no dóna el que promet. La desigualtat és més gran, potser, que la que hi havia quan es va fundar la socialdemocràcia. La desocupació és cada vegada més gran. La crisi del coronavirus és alarmant. El canvi climàtic fa insostenible un creixement d'acumulació com el que hi ha hagut en les últimes dècades. Aquesta és la paradoxa que es viu. Mentre la socialdemocràcia accepta el neoliberalisme o les premisses de la revolució conservadora, la realitat ha anat per una altra banda. A la fi, òbviament, la socialdemocràcia haurà de prendre una posició, però dubto que dels partits i organitzacions socialdemòcrates sorgeixi una discussió sobre el que estem parlant. Ells tenen un altre calendari, una altra agenda, que és intentar salvar el sistema tal com ha estat. És una il·lusió però estan treballant en això.

Per què mai sentim parlar de socialdemocràcia a l'Àfrica, al Tercer Món? Per què no ha quallat allà aquest concepte?

A les societats d'Àfrica o d'Amèrica Llatina no hi havia les condicions estructurals perquè naixés una socialdemocràcia. La socialdemocràcia va néixer amb una classe obrera organitzada en una societat industrial, on les fàbriques eren el centre del sistema, cosa que no ha passat en els països dependents o en desenvolupament. Mai han estat societats industrials en el sentit que ho han estat les europees. La socialdemocràcia està lligada a la classe obrera, a la indústria, al desenvolupament de la manufactura, dels nous sectors industrials, on obrers i patrons negociaven, on hi havia un Parlament on es discutia un pressupost on invertir, hi havia una negociació col·lectiva. Això mai ha existit en aquests països, que són agrícoles majoritàriament, amb un sector industrial feble, on les classes no estan ben constituïdes. Són societats més proclius al que es va anomenar populisme, en el sentit que no estaven lligades al liberalisme, a una classe, sinó a un poble, a un líder. Els discursos socialdemòcrates no encaixaven amb l'estructura social. Hi ha partits progressistes però no socialdemòcrates lligats a la classe obrera. Per això el partit socialista a Espanya es diu Partit Socialista Obrer perquè és la seva referència històrica.

Per què tampoc s'obren camí les idees socialdemòcrates als Estats Units? Mai hi haurà un president socialdemòcrata allí?

Crec que anem en aquesta direcció o que, almenys, hi ha una possibilitat. Ja a principis de segle XX hi va haver un candidat socialista, Eugene Debs, que va guanyar bastant suport. Amb els canvis que hi va haver llavors no va continuar però tenim ara el moviment de Bernie Sanders, que reprèn un programa de sanitat per a tothom, salaris dignes, suport social a la gent que ho necessita, un discurs socialdemòcrata. En les eleccions que hi ha hagut en les últimes setmanes, candidats que defensen aquest programa, han fet progressos. A més, la situació dels Estats Units és realment dolenta, ara, perquè la perspectiva que hi hauria una crisi en forma de V s'està allunyant. La desocupació serà més gran del que ha estat normalment als Estats Units. La recuperació serà lenta. Hi ha el moviment als carrers en defensa dels afroamericans que mostra que hi ha una gran preocupació en la societat nord-americana, entre els treballadors, sobre el seu futur. Poden plantejar-se per què no van per aquesta via més socialdemòcrata on els interessos de la gent comptin més que els interessos de Wall Street. Per què no?

Arran de la pandèmia s'ha revaloritzat el sector públic. S'ha demostrat la necessitat de potents serveis públics sanitaris i socials. Això pot facilitar el retorn d'una socialdemocràcia d'esquerra?

Almenys ho està plantejant objectivament. Una de les raons per les quals la pandèmia ha estat tan severa a Espanya, al Brasil, als Estats Units o al Regne Unit és perquè s'ha desmantellat la sanitat pública i s'ha invertit menys diners en els serveis socials públics, que és una de les doctrines del neoliberalisme, que vol privatitzar, que el mercat resolgui. Invertir per evitar o lluitar contra una pandèmia no dóna beneficis. Per tant, quan arriba la pandèmia els sistemes de salut públics d'aquests governs que els han destruït no estan preparats. Com ja va passar a la crisi de 2008, allò públic comença a estar més en voga que allò privat. És una batalla d'interessos, política. Si incideixes en gastar en el sector públic, estàs prenent decisions amb les quals el neoliberalisme no està d'acord, que diu que aquestes decisions les han de prendre els propietaris dels hospitals, els inversors, i no el sector públic. L'avantatge dels que defensem el sector públic davant el privat és que ells han demostrat que són inútils, que han fracassat a l'hora de resoldre la pandèmia, com fracassen en donar una vida digna a la gent. Hi ha fets que podem mesurar, quantificar, que mostren que el neoliberalisme ha fracassat i que si contínua no és pel benestar social sinó pels interessos privats d'un grup que controla les decisions dels governs i on es fan les inversions. Aquí sí que s'obre un espai per a una lluita política per recuperar una societat en la qual qualsevol ciutadà tingui una vida digna, no hi hagi discriminació, no hi hagi explotació i que doni seguretat mèdica, permeti l'educació i que combati el canvi climàtic que està darrere d'aquesta pandèmia. Que l'esquerra sigui capaç d'ocupar aquest espai en lloc de la dreta? Això és la política, és un joc. Els que defensem el sector públic estem en millors condicions que l'any passat abans que comencés la pandèmia. S'ha demostrat que el sector privat no funciona.

Tanca el llibre amb un paràgraf en què diu que "l'esquerra necessita establir aliances per governar si vol enterrar el neoliberalisme de manera democràtica. En nom de la igualtat". Quin futur augura per a l'esquerra i per a la socialdemocràcia?"

La socialdemocràcia organitzada ja porta uns anys en un buit programàtic. S'ha posat darrere de la Unió Europea, on, com sabem, els ciutadans no decidim res i quan fem un referèndum no ens prenen seriosament. És una organització molt classista, molt elitista, molt controlada pels banquers, les grans corporacions i els interessos de les burocràcies. S'han posat darrere d'aquest carro però els que el maneguen no saben bé per on tirar. No li veig capacitat de fer alguna cosa que ens separi d'aquest carro que ningú sap on va. El que veiem és que hi ha més desigualtat, que els serveis socials col·lapsen, que el canvi climàtic va a pitjor, la pandèmia… No veig realment una sortida en el sentit del que hem somiat. No tinc molta esperança en què aquests polítics ens portin al lloc que volem. Però els sectors de dones, afroamericans, emigrants, assalariats… estan cada vegada més exclosos i els va cada vegada pitjor. Aquí s'obre una possibilitat de discutir per què un grup petit ha de decidir cap a on va el carro. Cap a on anar vindrà més de baix, de moviments socials, com es va formar en el seu origen la socialdemocràcia, que des dels palaus, Brussel·les o Luxemburg. És un procés obert, que durarà temps, però ara sabem que hi ha possibilitats. Fa quatre o cinc anys molta gent creia que el sistema anava bé, que no es podia fer res. Ara sabem que aquesta imatge amb la qual hem crescut durant dècades no és tan certa. Tot està en una situació d'incertesa i aquí es pot fer alguna cosa.

Veurem el llibre 'Socialdemocràcia. Com i quan ha tornat a ser d'esquerra"?

Crec que sí que ho veurem. Si no ho veiem serà realment dolorós. Millor pensar que ho veurem. Qui ens havia de dir fa cinc o sis anys que als Estats Units un socialista com Sanders tindria opcions de ser president, d'incidir en la política de país central del capitalisme. Aquí ho veiem. Les coses van ràpid. Si els Estats Units avancen en aquesta direcció i fa fora a la dreta radical del govern això obrirà moltes perspectives. Si realment la política per salvar el Planeta s'obre camí, com mostren moviments com el Great New Deal, o el dels nois dels instituts a tot el món. Hi ha indicis que és possible. Espero que vegem, almenys, un camí cap a un món millor que el que tenim, que és bastant deplorable.

(Visited 91 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari