Enginyera de sistemes i desenvolupament informàtic. Investiga sobre dades, privadesa i seguretat.


En què treballa en aquests moments?

Actualment, participo en un panell sobre com s’utilitzen les xarxes socials per fer propaganda política, amb comptes automàtics, promovent determinades informacions, algunes no verdaderes. I això, en aquests moments, és un tema crític.

El debat sobre dades i privadesa adquireix més protagonisme amb la Covid-19. Es pot parlar amb propietat de privadesa en el món de les dades?

La privadesa és un tema molt ampli i bastant complicat. Les teleoperadores, les empreses que disposen de gran quantitat de dades, perquè treballen amb molts usuaris, saben moltes coses sobre les persones com a individus i com a conjunts de població, no enteses només territorialment, sinó com a grups als quals, per exemple, els agrada el Barça o el Reial Madrid, i sobre com aquestes persones es comporten. Els que utilitzen aquests serveis, esperen, mitjançant contractes, que les seves dades siguin utilitzades d’una determinada manera. Però, és clar, cada vegada que es donen dades hi ha el risc que puguin ser utilitzades d’una manera no adequada. I això és el que està passant molt sovint.

Per què s’associa allò del “gran germà” a les administracions públiques i no als privats?

En realitat, sembla que ens inquieta més que l’Estat pugui modificar les seves polítiques quan canvia el partit que el governa i, en conseqüència, que utilitzi les dades amb unes finalitats o altres, que el que en fan les corporacions, que en realitat tenen moltes dades, molts diners i molt poder. De fet, els riscos són similars en les empreses i en l’Estat. Ja es parla del “capitalisme de les dades”. Existeix un mercat de dades, el valor afegit de les quals no està tant en l’àmbit individual com en els conjunts de persones.

Diu el filòsof coreà Byung-Chul Han que la sobirania actual resideix en les dades…

Sí, les dades són informació, que sempre ha estat necessària per prendre decisions. Cada vegada més, els governs i les empreses dediquen més recursos a capturar dades per poder influir més en les persones. Si tens la manera de saber que a determinades persones els preocupa alguna cosa, i el poder per difondre informació sobre això, t’afavoreix. Per exemple, si a tres milions de persones se’ls fa agafar por per un virus, poden acabar reclamant un test. L’Estat, en molts casos, no pot respondre a aquesta demanda. La gent s’enfada, l’oposició ho aprofita i la cosa pot desembocar en una qüestió d’ordre públic. Així s’influeix en les eleccions.

La Xina, Corea i alguns altres països asiàtics estan utilitzant les tecnologies de la informació per combatre el virus…

Ho han fet amb aplicacions per a mòbil. A la Xina, a través d’una xarxa que ja estava operativa, per al transport i altres qüestions. És una cosa que, d’una altra manera, també s’ha fet en relació, per exemple, amb el VIH. Ara s’està perfeccionant perquè, amb el bluetooth activat, si s’està en contacte amb una altra persona que està malalta i s’ha fet una prova, el mòbil ho sap i avisa.

Va per aquí l’aplicació que sembla que es vol implementar a Europa?

Com que no hi ha gaire informació sobre el virus, tampoc se sap gaire bé com gestionar l’epidèmia. Perquè pugui funcionar una aplicació contra l’epidèmia, cal que més d’un 70% de la població disposi de mòbil, i que estigui disposada a instal·lar-se l’aplicació. També hi ha problemes tècnics, perquè, per exemple, tenint el bluetooth sempre actiu es descarrega la bateria. I, en qualsevol cas, tampoc seria tan precís com caldria. El protocol que s’està estudiant a Europa estableix que es poden llegir les dades d’altres persones, que poden ser introduïdes de manera anònima en l’aplicació pels metges. S’envia un avís a tots els mòbils, el terminal avisa si has estat en contacte amb una persona malalta, i llavors es poden prendre mesures d’aïllament.

Aquestes aplicacions, com adverteixen alguns, poden entrar en contradicció amb la democràcia?

Tot depèn de com es faci. En si mateixes, les aplicacions no tenen per què vulnerar drets de les persones. Si hi ha tercers que poden accedir a aquestes dades, creix el risc. Quan hi ha moltes dades acumulades es recorre a un honeypot (eina de seguretat informàtica, en una xarxa o sistema informàtic que pot ser objectiu d’un atac informàtic: així es detecta i s’obté informació de l’atac i de l’atacant), perquè les dades tenen molt valor econòmic, polític, etc. El projecte europeu ofereix més garanties, perquè hi estan treballant molts països i de manera transparent.