Farmacèutic i actor. Va treballar com a director d’investigació fins que va accedir al món del teatre. Va compaginar treballs de R+D a Espanya i als EUA amb la formació com a actor. Des de fa 15 anys promou tallers de teatre a les presons catalanes. 


Com és el paisatge de les presons catalanes, al final del 2019, més enllà de la de Lledoners?

El paisatge a les presons el 2019 i des que jo vaig començar a anar per allà, fa 15 anys, segueix sent presó. I què vol dir presó? Que no es compleix l’objectiu prioritari, que figura a la Constitució, de rehabilitació, de reinserció. En tot aquest temps, jo no he vist a ningú tancat pertanyent a una família econòmicament ben situada i d’una certa rellevància social. Només presos amb discapacitat, que va ser el que em va revoltar i em va portar a muntar obres de teatre, i persones procedents de famílies desestructurades, drogodependents i amb problemes derivats de no haver tingut un entorn prou sa, capaç d’ajudar-los a superar-se. Generalment amb una defensa precària.

Víctimes, al cap i a la fi?

Sí. Víctimes socials, perquè alguna responsabilitat devem tenir tots en aquest estat de les coses. Perquè allà només hi va un tipus de gent, a qui socialment estem maltractant amb mals sous, amb falta de formació i de suport, o perquè són discapacitats intel·lectuals. Quan, de petits, manifesten que no poden seguir el curs, en comptes d’ajudar-los els castiguen. Per mi és definitiu el que diu un dels presos en el seu monòleg: “És que el món el mouen els més forts, a la força i a bastonades; potser hi ha una altra manera, però jo no l’he vist”. Aquest pres porta 17 anys tancat. Sortirà aviat, però el que l’espera són dificultats per trobar feina, o un centre d’acollida. Podria estar en un tercer grau, però no compleix les condicions per no disposar d’un centre o d’una família d’acollida.

Hi trobem el que molesta, el que resulta innombrable…?

Les desferres, sí. Les deixalles les classifiquem. Els que enviem allà, ni això. Ens els traiem del davant i s’ha acabat. Hi ha persones que han comès algun delicte puntual i que, si disposessin a fora d’un entorn que els pogués donar suport, es recuperarien.

I quin és el paper de les administracions responsables de les presons?

Hi ha educadors, treballadors socials… Això de vegades funciona, altres menys. De qualsevol manera, són recursos precaris. Hi ha gent, com en qualsevol altre àmbit, que és millor o pitjor. Però com que la finalitat és l’emmagatzematge, no es poden demanar impossibles. Els presos no voten, les famílies no compten i, aleshores, el que se sent al carrer és que els tanquin i ja està, que no donin problemes. Quan un pres roba per subsistir, perquè no té on caure mort, com poden ser els menas, que es pot fer? Que vinguin, que donem acolliment als emigrants, diu alguna personalitat des de l’esquerra! I resulta que no ens atrevim ni a fer un centre perquè els veïns protesten.

Quin és el paper que tenen les ONG a les presons?

Jo hi vaig a través d’una ONG, que és Justícia i Pau, que té un compromís amb els drets humans. Hi ha voluntaris que donen suporti i acompanyament, i contribueixen a pal·liar les deficiències. Aquest rol, més aviat caritatiu, també sol anar acompanyat de proselitisme religiós, inclòs l’islamisme. Cosa que entre alguns catòlics que monopolitzaven aquest espai és considerada competència deslleial. Però, en qualsevol cas, millorar la situació a les presons és cosa de tots i, en conseqüència, és a l’Administració pública a qui li correspon ferho. Tenint en compte que els problemes no comencen i acaben en els murs de la presó. Quan els presos surten no saben on anar. Falten centres capaços d’acollir-los i ajudar-los a reinserir-se en la societat.

Més que purgatori, són infern?

En alguns casos pot ser un purgatori, però en molts altres, fins i tot quan un pres podria estar lliure, ha d’estar esperant el recurs d’una ONG que l’aculli, perquè l’Administració no li ofereix una sortida. La meitat dels presos actuals, amb un suport d’educadors, treballant, podrien estar en un centre obert, i fins i tot resultaria més barat. Però no hi ha cap polític que s’atreveixi a fer-ho.

La gestió de les presons catalanes és competència de la Generalitat...

Sí. I encara que no conec la situació en altres llocs, s’ha de dir que les presons catalanes estan considerades com de les millors. Moltes instal·lacions són noves, però també n’hi ha altres de molt velles, com la de dones de Wad Ras, on hi ha preses recloses amb els seus fills i cel·les amb sis recluses. Quantitativament, les presons han millorat en els últims anys, però no són una prioritat social, perquè no donen vots. Algú ha sentit algun polític dir alguna cosa constructiva sobre els presos i les presons?

Quan hi entren alguns peixos grossos, es posa de moda la presó?

Una mica d’això va ser el que em va animar a muntar al Teatre de la Gleba l’obra Ningú porta llaços per ells. Cosa que ha suscitat un rebot, fins i tot entre gent que es considera molt avançada, que han dit que és molt provocador i que farà que ens posem en contra els més independentistes. Sí, és provocador, però en el sentit més positiu de la paraula. Provocar que la gent que és a fora, i que es consideren bones persones, mirin amb uns altres ulls els que segueixen a dins. Assumint el grau de responsabilitat que ens correspon en el fet que hi hagi gent privada de llibertat.

S’ha parlat molt de la presó preventiva dels presos nacionalistes, i ningú se’n recorda de la de molts altres presos. Es mira la cosa amb una doble vara de mesurar?

Igual que a fora hi ha una societat en què els que més tenen són privilegiats davant dels que tenen menys, també a les presons hi ha privilegiats. Millet, el prohom català que ha robat milions, se’n surt airós, mentre hi ha gent que per qualsevol delicte ordinari es tira deu anys a les presons. Núñez i el seu fill de seguida van tenir el tercer grau. El mateix Pujol júnior, Urdangarín, etc., etc. La presó no és aliena a la dinàmica de relacions, amistats, favors, que hi ha a la societat. En conseqüència, no és difícil deduir que els pocs presos de bon nivell social i els del procés tenen privilegis. No estan, per descomptat, com algunes preses, que renten roba durant 6 hores diàries, al llarg de sis dies a la setmana, i cobren 125 euros al mes. Treball esclau.

De què tracta l’obra Ningú porta llaços per ells?

Comença parlant de la presó, fent al·lusió a Oscar Wilde, que va ser condemnat a dos anys de treballs forçats, formalment per homosexual, però en realitat per haver-se atrevit a plantar-li cara a l’aristocràcia conservadora victoriana. “Les presons només destrueixen les persones”, va dir Oscar Wilde. També ens referim a Rafael Alberti, que parlava de les desenes de milers de presos del franquisme, molts d’ells condemnats a mort. De passada, fem al·lusió a notícies sobre figures rellevants que entren a la presó, inclosos els independentistes catalans. I es diu que, si ens haguéssim de posar un llaç groc per les persones empresonades injustament, sempre l’hauríem de portar. Cosa que es podria fer extensible als greus problemes socials que patim, i que han passat a un segon pla amb l’independentisme.

A través del cinema i la televisió ens hem familiaritzat amb una visió terrible de les presons, sobretot en la versió made in USA. Són així les nostres presons?

Formalment, no. Però l’esperit destructiu de la presó sí que s’hi assembla. Per exemple, és una realitat que els presos tenen zero autoestima, i a això hi contribueix tot el sistema penitenciari. Als funcionaris se’ls tracta, per obligació, de “Senyor tal”. I amb les mans al darrere. Domina el principi d’autoritat sobre el de rehabilitació. I hi ha gent amb discapacitats i malalties mentals que estan apartats de la resta, però quan no responen al tractament o tenen atacs psicòtics, són tornats al règim comú.

Aquest panorama és similar a tot Europa, sense anar més lluny?

No. Hi ha l’exemple d’Holanda, on hi havia unes polítiques que eren com les d’aquí: construir presons i gent a la presó. Un cercle viciós que va acabar trencant-se: es van segmentar els reclusos i es van buscar solucions en funció de les diferents problemàtiques. Es van habilitar centres de treball, espais d’assistència, llocs de rehabilitació, i amb això van aconseguir que més de la meitat dels presos abandonessin les presons. Ara Holanda lloga presons a països fronterers perquè li sobren places.