Forma part del moviment Fridays For Future (iniciat el 2018 per Greta Thunberg), que proposa no assistir a classe els divendres per alertar sobre l’emergència mediambiental. Estudia desenvolupament de videjocs a la Universitat de Barcelona i ha prologat ¡Ahora!
Per què l’ecologisme està tan d’actualitat?
Té molt a veure amb el fet que els joves hàgim sortit al carrer per fer un crit dient que les generacions que actualment estan al poder ens estan robant el futur. I si els joves s’han mobilitzat és perquè l’any passat va sortir l’informe del Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic de les Nacions Unides, en el qual s’alerta que només tenim 11 anys per reduir dràsticament les emissions i limitar el canvi de les temperatures si no volem arribar a un punt de no retorn. El fet de disposar només d’aquest temps vol dir que la nostra generació serà l’última que podrà resoldre aquesta catàstrofe.
N’hi ha prou amb la presa de consciència dels problemes per poder-los resoldre?
Crec que és el primer pas. Cal disposar d’una massa crítica suficient, d’una ciutadania que ha de ser el múscul que impulsi les accions necessàries perquè es produeixi un canvi.
Pero, per exemple, després la gent vota Trump.
El que es vota té molt a veure amb el paper que juguen els lobbys i les multinacionals. Al final veiem que en el cas de Trump o del Brexit, Cambridge Analytica, que és un lobby molt potent, va tenir moltíssima presència a l’hora de manipular la ciutadania perquè votés una cosa i no una altra. És cert que, si com a ciutadans som molt manipulables, ho hem d’admetre per poder considerar-nos éssers crítics. Precisament perquè la ciutadania, per exemple, el proper 10 de novembre aquí a Espanya tingui l’emergència climàtica en consideració a l’hora de votar, cal generar més massa crítica. Al final es conscienciarà la ciutadania que aquest és el primer pas.
En el discurs ecologista dominant, no es troba a faltar una acció política més incisiva?
D’una banda, les grans multinacionals que han provocat aquesta emergència intenten convence’ns que els ciutadans, de manera individual, hem de responsabilitzar-nos de la crisi. No obstant, només 100 empreses són les responsables de l’emissió de més del 70% dels gasos d’efecte hivernacle. Les solucions no passen únicament per les accions individuals. D’altra banda, no obstant, nosaltres, com a moviment, volem incidir en la política. Per això, per exemple, ens vam reunir la setmana passada amb l’alcaldia aquí, a Barcelona. Per demanar a l’Ajuntament que les seves polítiques tinguin una perspectiva mediambiental. També sabem, desgraciadament, que molts dels polítics que estan al poder això no ho tenen en compte. Però estem avançant en la presa de consciència. L’altre dia vam sortir al carrer més de 100.000 persones, només a Barcelona, per l’emergència climàtica. Quan una gran majoria de la ciutadania s’hi sumi, els polítics hauran de complir.
A part dels interessos econòmics i polítics… no hi ha interessos socials, de vegades molt significatius, que es resisteixen al canvi mediambiental?
Som conscients que hem de saber combinar la lluita contra la fi del món amb la lluita per arribar a final de mes. Fa poc ens vam reunir amb sindicats obrers i vam arribar a la conclusió que una àmplia majoria dels treballadors estan conscienciats amb l’emergència climàtica, tant si són cambrers com miners o si estan a la indústria petroliera. Al final, la gent el que vol és treballar per poder tirar endavant. El que hem d’entendre, com a societat, és que més enllà de la feina que fem, que pot estar perjudicant la natura, hem de fer una transició justa cap a activitats més sostenibles. Sense culpar en cap cas els treballadors. L’emergència climàtica no és responsabilitat dels miners, sinó de les empreses i els interessos econòmics que hi ha darrere.
Els supremacisme dels humans respecte a la natura i la vida ha estat cultivat per la religió i fins i tot pel marxisme?
Això és molt interessant, perquè molta gent, especialment de l’espectre de l’esquerra radical, considera que amb el socialisme o el comunisme ja resoldríem la crisi climàtica. No és cert. No només ens cal un canvi en el nostre sistema de producció, també necessitem un canvi cultural. Especialment a Europa Occidental està molt arrelada aquesta idea de Plató o Descartes que, al final, tots els éssers vius i la natura estan a la nostra disposició, i que estem molt per damunt d’ells. Cal desconstruir aquesta mitologia falsa, entenent, com ho han fet altres cultures, que, al final, som éssers interdependents. Per molt que hagin volgut fernos creure que som éssers individualistes, competitius, etc., hem d’entendre que som vulnerables, que necessitem que ens estimin i ens cuidin, com nosaltres hem de cuidar el nostre entorn. Quan Greta Thunberg denuncia l’emergència climàtica, l’ataquen perquè no es vol admetre que allò en què hem cregut no funciona. Aquesta cura d’humilitat s’administra en bona mesura en el camp del coneixement, les idees, les adhesions…
Pot ser que la batalla cultural estigui una mica oblidada o supeditada a altres prioritats?
Crec que cal un canvi cultural que també està relacionat amb un canvi generacional. Les noves generacions comencen a tenir una altra visió de les coses. Fa poc vam participar en una mesa intergeneracional en una ràdio entorn a les vacances. Força gent gran deien que per ells les vacances eren anar al poble, estar amb la família i els amics. Els joves, en canvi, apuntaven que el nostre entorn social ens pressiona per fer viatges exòtics en avió, etc. En aquest cas, es tracta de tornar a les arrels, a redescobrir la màgia del que tenim a prop. Els canvis culturals que necessitem no són, en realitat, tan arriscats o inabastables.
Hi ha qui des de l’ecologisme planteja un replegament, un retorn a les fronteres, al passat, a les pàtries…
La solució ha de ser global, internacional. La lluita per la justícia climàtica és una lluita internacionalista. S’ha de tenir en compte que si aquí podem viure de forma extralimitada és perquè el nostre sistema es basa a espoliar i extreure els recursos del sud global que, a més, és on més es pateixen els efectes de l’emergència climàtica. Les solucions han de ser globals i amb la perspectiva d’una justícia global. Dins del moviment ecologista també hi ha dretes i esquerres. La justícia climàtica no qüestiona la globalització, sinó la manera d’entendre-la. El que sí que és important és la idea del decreixement. El nostre sistema econòmic es basa en el creixement il·limitat, cosa que està en contradicció amb el nostre planeta. Igual que els nostres cossos, és finit.
Aquest reflex de retirada és conseqüència de la por?
S’ha d’admetre que aquests moviments existeixen i que cal parlar-ne, però, en definitiva, el temps mana, i si en pocs anys no prenem mesures dràstiques, les crisis seran molt més grans. I és evident que algú n’acabarà pagant les conseqüències. Des dels poders es pretén que siguem els ciutadans i les ciutadanes. Han de ser els països que més han contaminat, en definitiva, els més rics, els qui hauran de pagar més. Resulta ofensiu que es culpi, per exemple, l’Índia de contaminar quan som nosaltres els grans culpables.
Es protesta a escala global i aquí, a casa, patim gravíssims atemptats al medi ambient, com els derivats, per exemple, de la indústria porcina. Per què s’oculten a l’opinió pública?
Perquè no interessa als interessos econòmics. Si a Espanya produïm tres vegades més carn que la que consumim és que ho fem per exportar. Hi ha llocs com Binèfar, on s’ha instal·lat l’escorxador més gran del país, que generarà llocs de treball, però a molt curt termini, perquè produirà tanta pol·lució que el manteniment de la vida serà insostenible.
El del petroli és el gran lobby universal contra l’emergència climàtica?
Sens dubte. La indústria que emet més gasos d’efecte hivernacle és la petroliera. Cal prendre mesures perquè els polítics no puguin ser comprats per interessos petroliers, que és el que ha passat amb Trump. En un món globablitzat, és impossible ser sobirà d’un territori determinat. Però sí que és important el control de les coses. Nosaltres mobilitzem persones des de Suècia fins a l’Índia. Compartim els problemes i crec que ens mereixem un món millor.
