«Les fronteres són absurdes, i avui ho són doblement»

Entrevista a Ferran Vallespinós
Ferran Vallespinós
Ferran Vallespinós

Doctor en ciències biològiques. Professor universitari, investigador del CSIC i consultor ambiental en diferents països. Va ser alcalde de Tiana durant dotze anys. Autor de la novel·la Els colors de l’últim port, en la qual narra una aventura viscuda personalment en una travessia marítima per l’Atlàntic.

L’escalfament de l’atmosfera, els plàstics, la contaminació química per terra, mar i aire, les deixalles, la radioactivitat… Quin ordre de prioritats se’ns planteja a l’hora de fer front al problema de la contaminació?

La principal urgència és el que s’anomena canvi climàtic, que alguns utilitzen de manera molt enganyosa. És cert que el consum de combustibles fòssils ens ha portat a una situació d’escalfament de l’atmosfera, que indica que hi ha una relació causa-efecte. Immenses quantitats de CO2 han estat dipositades als jaciments de carbó i petroli, que hem deixat anar des de l’invent del motor de combustió. Així, tot sembla indicar que anem cap a un canvi de clima, que no és la primera vegada que es produeix en la història dels 4.000 milions d’anys de la Terra. Però, en aquesta ocasió, les coses estan passant d’una manera molt més ràpida que, per exemple, les glaciacions, en què es trigava milers d’anys a canviar la temperatura, i a més sembla evident que ho hem provocat els humans.

Disposem de mitjans suficients i adequats per evitar el canvi climàtic?

Sí, és clar que en tenim. I del que es tracta és de tallar la causa. Buscar un model energètic que sigui diferent de l’actual, basat a utilitzar una font, el petroli, que fins ara ha estat molt barata. El canvi climàtic no està només associat a la modificació dels paràmetres atmosfèrics, sinó també a la contaminació que produeixen els vehicles. Tothom sabia que els cotxes produeixen centenars de milers de morts cada any i ningú ho veia com una gran desgràcia. En canvi, apareix un virus, reaccionem, deixem de moure’ns, baixa la contaminació i amb això el nombre de defuncions derivades de l’aire contaminat que respirem. Llavors, si sabem quin és el camí per evitar la contaminació, com és que no fem alguna cosa seriosa, en comptes de ximpleries, com el dia sense cotxes o zones de baixa emissió?

Quina és la gran pedra a la sabata que ens impedeix avançar en aquesta direcció? El lobby mundial del petroli (amb Trump, Putin, l’Aràbia Saudita…)? Les companyies energètiques? Els fabricants de cotxes?

Fins ara els interessos petroliers han estat determinants, però cada vegada ho són menys. Les nou primeres empreses generadores d’electricitat eòlica a Espanya són les elèctriques de sempre: Endesa, Fenosa, Iberdrola… Les mateixes que han estat fent negoci fins ara amb el carbó i el petroli. Han descobert que el negoci tradicional anirà per una altra banda i estan canviant el xip. I quan deixi de ser negoci la venda de petroli o de cotxes amb motors que consumeixen combustibles derivats del petroli, doncs utilitzarem un altre tipus d’energia.

O sigui, que el canvi està més a la mercè del mercat que de la voluntat de les persones?

Sí, és clar. Quan Edison va inventar l’electricitat, es van alarmar els capitalistes del gas, que veien amenaçat el seu negoci tradicional, fins que algú va proposar canviar les inversions a la nova energia, i assumpte resolt. Això és el mateix. Les lleis de canvi climàtic preveuen una substitució total dels actuals vehicles de motor de gasolina o de gasoil per elèctrics. Això farà que, d’una vegada per sempre, s’hagi de canviar de model energètic.

Sembla que existeix un cert consens universal sobre la necessitat d’accelerar la presa de mesures contra el canvi climàtic Aquestes seran més aparents que reals?

Em temo que tota aquesta situació, que serà analitzada des del punt de vista de com som de fràgils, serà un maquillatge més. La propaganda dels cotxes als anys seixanta girava al voltant de la potència, el consum… Les mateixes marques, als vuitanta parlaven de cotxes verds, respectuosos amb el medi ambient, reciclables… La qüestió és seduir. El mercat sedueix amb aquells elements amb els quals reacciona la societat a cada moment. Ara, com que d’això en sortirem tocats i porucs, crec que entrarem en una situació en què es posaran de moda coses com la proximitat, el quilòmetre zero, la reutilització… El problema més gran que li veig a això és que, si s’inventen religions que no es compleixen, la gent se n’acaba cansant. Si es diu, per exemple, que l’any 2000 s’acaba el món, fins aleshores ens ho poden creure, però quan passi el termini, si el món segueix, la cosa s’ha acabat. El discurs catastrofista en relació amb el canvi climàtic pot contribuir a una pèrdua de credibilitat.

En qualsevol cas, sembla que el coronavirus ha contribuït a posar a la defensiva els que neguen el canvi climàtic?

També per això el coronavirus ha estat un gran experiment. El fet de no deixar circular els cotxes per culpa del virus ha estat un experiment impensable sobre què passa quan s’han de quedar quiets. El camí és clar. Una altra cosa és que tinguem la voluntat política o siguem capaços d’assumir els costos econòmics que comporta recórrer-lo. Però no se m’acut ningú que sigui capaç de parar la circulació durant setanta dies per frenar la contaminació atmosfèrica. De totes maneres, això també pot servir perquè molts plans de ciutats, Estats, etc., davant del canvi climàtic (que, si els llegeixes et parteixes de riure) puguin ser millorats. La pandèmia ens ha fet veure on són les coses importants.

I també posa clarament de manifest que els virus, com el canvi climàtic, no entenen de fronteres i estan molt renyits amb els nacionalismes…

Tothom s’ha adonat que la pandèmia, com el seu nom indica, és un problema global i, en conseqüència, que les solucions en un determinat lloc també depenen de les que s’adoptin en un altre. Les fronteres són absurdes, des de molts punts de vista, però per al clima en particular ho són doblement. L’Índia, la Xina i els EUA generen entorn del 60% de les emissions de tot el planeta. Quan se celebren les grans reunions climàtiques, aquests països mai s’hi impliquen. Estem parlant d’un problema global en el qual les tres quartes parts de la causa no s’impliquen en la solució. És absurd. Podem estar, per exemple, fent sacrificis a Europa, amb un cost econòmic molt important, sense resultats globals significatius, perquè els grans contaminadors no hi col·laboren.

I què es pot dir de la responsabilitat de les grans petrolieres o indústries energètiques respecte al canvi climàtic?

Sí, unes quantes companyies són responsables del gruix de les emissions. Podem imaginar un anunci de Coca-Cola dient que no es begui Coca-Cola? No obstant això, podem veure publicitat de companyies elèctriques fent propaganda d’estalvi d’energia. Per què? Doncs perquè han vist que la societat va a favor de l’estalvi energètic i, com que apujant les tarifes tindran més ingressos, encara que venguin menys quilowatts, doncs s’apunten a això de l’estalvi.

És l’energia eòlica la gran panacea del canvi climàtic?

Si algun avantatge tenen les energies renovables, és que són autònomes. Cadascú es pot posar la seva pròpia placa solar, o el seu propi aerogenerador, però el model dominant segueix sent el de grans centres productors i grans centres consumidors. Ni Madrid ni Barcelona produeixen l’energia que necessiten. S’han dedicat territoris a posar centrals nuclears, preses…, i ara passa el mateix amb els aerogeneradors. Terol vol ser convertit en un gran parc eòlic, i a la Terra Alta s’està fent una cosa semblant. És a dir, es produeix energia en punts deprimits del territori per portar-la als centres de consum. Fan veure que estan contribuint al desenvolupament de l’Espanya buidada, que està tan de moda, donant quatre duros als propietaris d’uns terrenys que no serveixen per a res, i s’estan carregant els paisatges. Es dona la paradoxa, per exemple, que el municipi de Catalunya que més població ha perdut en els últims vint anys és el que més aerogeneradors té instal·lats per quilòmetre quadrat.

La teva novel·la és conseqüència d’haver viscut una situació extrema. Es pot interpretar en clau de pandèmia?

La meva novel·la és una reflexió sobre la vida i la mort. Com es reacciona quan et diuen que et queda un any de vida. Segur que més d’un hem pensat, en aquests setanta dies de tancament, si ho havíem fet tot en la vida o si es pot viure d’una altra manera a partir d’ara.

(Visited 107 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari