Sociòleg per la Universitat de Barcelona (UB). Especialitzat en metodologia de la investigació, ha realitzat estudis en diversos camps. Autor de Diseño y proceso de investigación. Realidad, método, concepto, ha creat sistemes d’avaluació a través d’un model matemàtic.
Els sistemes de dominació són tan antics com la humanitat, però varien amb el temps…
Els sistemes de dominació s’exerceixen en el pensament, la gestió econòmica, productiva… Als anys 50 del segle passat imperaven sistemes de dominació explícits, amb invasions com les de Guatemala, Badia de Cochinos… La guerra intensiva també va ser una estratègia de dominació a Centreamèrica, fins que va arribar el sistema actual, que és increïblement efectiu.
Com per exemple?
Producte de la societat de la informació, invasions militars, com les de Granada o Panamà, ja no eren possibles perquè no estaven ben vistes i, en definitiva, resultaven molt cares. Així, es van desenvolupar noves estratègies, en les quals la dominació no fos evident, i fins i tot que les despeses anessin a càrrec del país dominat. Es tracta d’un procés de línies de corrupció, estratègies capaces de generar interessos on es desenvolupen i que, a més, limiten la capacitat d’acció dels països en la mesura que, un cop acceptaves suborns, etc., perdies autonomia i possibilitats d’intervenir. El conglomerat brasiler de negocis Odebrecht és un exemple d’aquest sistema de suborns de fucionaris o autoritats. Dins de l’empresa mateix, que té una línia blanca, funciona un àmbit fosc, específicament dedicat al suborn.
Quin és el paper de la informació en els mecanismes de corrupció?
El sistema va acompanyat d’un mecanisme d’informació ad hoc, que desenvolupa un núvol de mitges veritats i mentides directes a través del qual la societat de la informació es va contaminant i la gent es va quedant amb alguns fotogrames de la realitat. Les consciències són vulnerables, fràgils, i estan condicionades per la manera com s’alimenten. Si s’estan consumint elements com ara “que dolenta que és la democràcia, perquè genera o permet la corrupció”, es van generant respostes, cerques d’altres alternatives. I aquí apareix el salvador (Vox, per exemple), que, d’alguna manera, també és un producte informatiu a escala local. O sigui, que aquests sistemes d’informació generen recursos per als qui maneguen els fils del procés de dominació, sense costos afegits. Així, s’autogestiona la intervenció econòmica, social, política… Ja no es tracta que els ianquis han de gastar diners i desplaçar tropes per envair Panamà. Ara és Panamà qui s’autoenvaeix.
I per a això disposa ara d’eines tan formidables com les tecnologies de difusió massiva d’informació, el control del coneixement…
Aquest sistema d’informació, d’accés tan fàcil a allò que et volen vendre i tan dificultós per poder conèixer la realitat, possibilita que la gent es vagi construint la seva pròpia realitat. La marginalitat no és una situació de mancances objectives, sinó una manera de pensar. Pots tenir les necessitats cobertes i ser un marginat. En termes informatius passa una cosa semblant. Hi ha el que t’entreguen i el maneig de la informació. Qui pot generar nova informació, com la investigació científica, està delimitat pels posseïdors del coneixement (com en el marxisme es parlava dels qui posseïen els mitjans de producció), que no és només el que es diu de les coses sinó com es genera nou coneixement. Les universitats estan instal·lades en un determinat nivell de mediocritat. Com els electrodomèstics, tenen una durabilitat programada. Un professor que genera idees és problemàtic i no interessa. En general, la millor manera de dominació econòmica, social… i de les consciències és tenir una universitat ad hoc. Pink Floyd, a The Wall, ho representa molt bé per a l’educació primària: professors mediocres per construir empleats mediocres. El coneixement és patrimoni d’una elit. Els posseïdors dels mitjans de generació de coneixement actuen on els interessa. El coneixement no és a la universitat pública.
Quin paper tenen els mitjans de comunicació diguem-ne tradicionals (premsa, ràdio, televisió…) en aquest context?
En gran mesura formen part del joc. Són distribuïdors de la informació establerta com a correcta. No són generadors d’informació. Es limiten a difondre-la. Els periodistes incisius, interessats a informar de la realitat, aquí també tenen problemes. Així, a nivell macro, veiem com es poden dominar les consciències a través de sistemes com la construcció de la corrupció. La corrupció és un constructe. Cosa que, en qualsevol cas, no seria suficient si al voltant no hi hagués professionals dedicats a fabricar els productes i comunicadors que els distribueixin. La universitat és un element important en aquesta cadena de muntatge, com també ho són els mitjans de comunicació.
La por o altres elements també formen part d’aquesta corrupció?
La proposta de dominació és sistèmica i, generalment, els partits d’esquerres hi responen amb propostes mecàniques. Els grans interessos treballen articuladament i nosaltres ho fem de forma inarticulada i individualment. Als qui dominen no els interessa ser coneguts. I la por, esclar, forma part dels sistemes de dominació. El temor als altres, a la pobresa, la islamofòbia… I també els nous comportaments, com no anar a col·legis on van nens amb pares del mateix sexe. Tot això és a la base i forma part d’una estratègia molt més àmplia, però no funcionaria si la informació no estigués ja determinada per entregar productes acabats, sense cap possibilitat de redefinició.
Això té a veure amb el que està passant a Catalunya?
El procés, que és una estratègia de defensa del poder, es va abanderar amb el rebuig a moltes coses. La informació es va articular per ocultar els alts nivells de corrupció existents i seguir controlant. Però al procés també se li han escapat unes quantes coses de les mans. Per exemple, ha fracassat absolutament en el reconeixement internacional. El procés es genera a partir d’una manipulació de la informació, però no saben seguir manipulant-la. La idea que “Espanya ens roba” va ser una d’aquestes construccions destinades a fer que tothom se les cregués, però ha acabat punxant. Al principi, el relat fins i tot es pot il·lustrar amb algunes dades, però, en la metamorfosi, canvia de naturalesa i acaba incorporant-se a la paqueteria general. S’oblida el contingut i el que veiem és l’envàs. En definitiva, el procés no és res més que un eslògan.
La demoscòpia continua sent una altra eina important en els processos de dominació?
Tots els sistemes d’opinió pública estan orientats a respondre el que es vol escoltar i a la manipulació de les dades en favor de la presa de decisions. Formalment garanteix la presa de decisions amb arguments, però realment sol servir per protegir-se. Els instruments demoscòpics no són vàlids, perquè no mesuren exactament el que diuen que volen mesurar, i no són fiables perquè els qui els treballen, amb les mateixes dades obtenen resultats diferents. Els sondejos d’opinió són un altre dels mecanismes d’orientació de l’opinió pública i per prendre les decisions més adequades a determinats interessos.
De quina manera es podria fer front a tot això?
És fàcil fer anàlisis de tot el que no funciona, però fer-ho funcionar d’una altra manera no és gens fàcil. En qualsevol cas, crec que el que és fonamental, encara que sembli modest, és l’educació. L’educació en tots els nivells. Cal rescatar les escoles crítiques, de debat. El que aquí, a Catalunya, en algun moment es va assajar contra la dictadura franquista. Cal incorporar aquells petits èxits i adonar-nos, per exemple, que la tecnologia és un mitjà i no un fi en si mateix. I això ens porta a la teoria marxista de l’alienació. Quan perds la consciència de tu mateix i de l’entorn, estàs alienat. L’educació tecnològica ha d’estar en funció de l’educació històrica. L’escola és un primer parapet, la universitat n’és un altre, també els serveis socials… Hem de recuperar en gran mesura i amb força la ideologia. Tant és quina. Però resulta fonamental el contrast de les idees. Cosa que pot semblar una utopia, però que resulta fonamental per orientar-nos.
